La persecució del ninotet de gingebre

Tinc un amic txec que quan va rebre un paquet amb el conte del Patufet perquè la seva filla llegeixi contes catalans i en català als USA va sentenciar que els catalans som ben estranys. Una espècie curiosa i de costums escatològiques com cap altra que hagi conegut. Entre el caganer al pessebre, el caga tió com cagador de regals, la llufa pel dia dels innocents, els pets de grup musical de referència o el pet de llop com a bolet apreciat, sols li calia el conte del patufet per confirmar les seves sospites.

A mi, el que encara m’estranya és que sigui capaç de creure’m i continuar posant-li màgia a un tronc que caga regals quan l’estomaques i en canvi el conte del Pinotxo em produeixi certa basarda. M’agrada tan poc. Un tronc que per obra, gràcia i amor d’un fuster de primera adquireix vida. El cert és que mai m’ha agradat i crec que mai l’he arribat a escoltar sencer, encara que sé que una balena se l’engoleix, com la vaca que es menja el Patufet que dorm en una col, molt més real i propera als nostres camps sense anar gens lluny. Em crec molt mes tenir un tronc a casa, tunejar-lo com una drag-queen amb pestanyes i morros i fer-lo sortir cada nadal del seu cau perquè sota la manteta de quan érem petites, ens cagui aquells regalets, detallets que a la mare tant li agrada preparar cada nadal.

Però si hi ha un personatge que em crea encara més angoixa, aquest és el ninotet de Gingebre. Una galeta, si us plau!!! Si és que ni a Shrek es salva, amb aquella veueta que em posa nerviosa i que m’espanta quan s’infla i es torna un gegant. És així quan se m’apareix als pitjors malsons. Potser li hauré de demanar al txec que enviï el conte americà perquè no hi ha manera que li trobi la gràcia.

I el pitjor és que aquest any s’ha posat de moda i està per tots els racons del món. Tot de galetes amb el ninotet de gingebre. Tot de receptes possibles per fer i aquell somriure que sembla que em persegueixi amb certa sorna. Potser és un mal auguri per aquestes festes. Potser simplement és que he de menjar més dolç encara que em faci molt mal el queixal. Potser és simplement que aquest coi de globalització ja no sap què més intercanviar. Això si, m’agrada pensar que algun any el tió serà estomacat als USA o que el caganer serà mundialment posat als pessebres. Bé, si més no, sé que en un petit racó dels Los Angeles ja ho està.

ps. A. ja sé que ets fan del ninotet de gingebre. I'm sorry! però de debó... no puc amb ell.