La safata d'entrada

Ser despistada i no semblar-ho. Aquesta és la qüestió.
I no és tasca gens fàcil.

Els que et coneixen i accepten tal i com ets, doncs bé, s’enriuen quan poden (i quan no, també, i ajuda a desdramatitzar situacions). Però els que no, de vegades, al·lucinen.

I és que és una manera de ser difícil de portar, sobretot si es combina amb una altra variant complicada de gestionar: ser tremendament desordenada o caòtica.

Per no caure en l’absoluta desesperació, cal buscar-li “truquillus” a la vida.

En la vida privada, un munt. Em comporta que l’agenda tregui fum (encara que me la miri poc), que no m’importi caminar i caminar per anar amunt i avall amb les tasques que m’oblido. Que tingui post-its a la nevera per penjar-los a la porta de sortir de casa i així recordi agafar l’entrepà, posar menjar al gat o engegar la rentadora. Que les plantes siguin extremadament supervivent. Que les piles de papers i notetes s’amunteguin el mínim possible. Que els amics gaudeixin d’una gran paciència.

Però i en la vida professional? Doncs en aquesta vessant, els “truquillus” han de ser molts més. Comporta que t’hagis d’organitzar i reorganitzar molt i molt, ser terriblement conscient del teu tarannà. I podria dir que ho aconsegueixo sobretot quan la meva companya em diu que sóc ordenada. Doncs la gestió d’ordre arxivístic i de paperassa arriba a nivells molt alts. Però no és perquè m’agradi l’ordre sinó una qüestió de supervivència. I és que o està ben endreçat o morim. I o tinc l’outlook, la llibreta de notes, els arxius endreçats i els pos-its o no sortiria res de res.

Però per damunt de tot, una de les peces claus, tan a casa com a la feina, és la safata d’entrada. No m’agrada que se m’amunteguin els correus a la safata. Quan els contesto i dono per tancat un tema, els guardo en carpetes (això sí, tots ben guardadets per poder recordar). I és que si s’amunteguen a la safata, van quedant a baix i llavors cauen en l’oblit. I quan cauen en l’oblit i un dia te n’adones, llavors és una catàstrofe.

Tinc les safates d’entrada massa plenes (les del correu de la feina i les dels dos personals principals). Masses temes oberts, masses oblits i temes sense tancar. Masses coses en les que pensar. Tantes que fins i tot, temes tancats apareixen posant més càrregues de les necessàries.
Llàstima que seria una irresponsabilitat esborrar-los tots, per molt que, en la majoria de casos, és el que voldria fer. Fer net del tot, amb la safata d’entrada buida per tornar-la a omplir.

ps. Bon 11/11/11. Teniu cupó? sé, del cert, que continuaré tan pobre com fins ara. Sols desitjo que continuï lluïnt el sol. La cançó, d'Okkervil River, que van actuar ahir a BCN. D'aquells concerts que amb tot plegat ja no et pots permétre (com tantes altres coses)