Què pot passar una tarda de pluja?

Què pot passar quan has tingut un dia horrorós a la feina? Què et pot passar quan els maldecaps dels pares et saturen i vols fugir a casa teva? Què et pot passsar quan vols parlar, dir el que sents, explicar el què em passa i perquè em passa, que no és pas el que sembla, però que els nusos es tornen a posar a la gola en rebre indiferència, compassió i mentida piadosa? Què pot passar quan comences a creure que totes les pèrdues de darrerament eren sols un entrenament per afrontar aquesta? Què pot passar quan plores i plores com una magdalena per culpa de les hormones? Què pot passar quan has d'anar al hiper sense ganes, amb el cabell encrespat de la humitat (i que de tant curt que és no puc recollir de cap manera), els ulls inflats, un gra prominent a la barbeta, la roba mig desmanegada i mullada amb el paraigua que regalima?

Doncs passa que et trobes un rollete de l'estiu mal gestionat per part meva Que just quan encaro el passadís de la nevera dels formatges és allà, mirant envadalit la secció dels formatges italians.

I jo amb aquestes pintes!!! Com si fos un membre del Ballet rus fent el Llac dels cignes entre camemberts i parmesans, dono mitja volta i començo a caminar ràpid en direcció contrària a qualsevol lloc, intentant pensar ràpid el què dir, intentant recordar que podia passar, que també viu a prop, i decidint que no em sento capaç d'encarar la situació. Amb el cistell buit, decideixo que no sóc prou extrovertida per anar-lo a saludar com qui es troba amb un amic que fa temps que no veu, ni puc temptar la sort i fer la compra com si res o trobar-lo a la cua de les caixeres, que ja se sap que de ràpid no tenen res. I vull marxar, però la sortida sense compra és just a l'altra banda i de tan ràpid que intento anar rellisco i gairebé caic. Per sort, els reflexos encara son a lloc i només semblo una surfera sense taula. Crec que mai ningú ha travessat l'hipermercat tan ràpid i acabo a un altre super força més car que el primer.

Ara, ja sana i estàlvia a casa, amb la pluja que torna a caure insistentment em pregunto què coi faig. Me'n ric de mi mateixa, de l'absurd que és tot plegat i com hauria d'estar acostumada a aquestes coses. Que quan et vols trobar a algú, no te'l trobes i quan no, doncs aquell és justament el moment. I que sóc especialista en això i pensava que estava preparada per tot. Però sobretot em repeteixo com hauria de ser capaç de no donar tanta importància a les coses que no tenen.

I finalment, ric. Em podria enfonsar encara més però no, em ric de mi mateixa, de lo gran que és aquesta ciutat i lo petita que pot ser; de lo gran que és l'univers masculí i de les casualitats que es donen. I que tot és inevitable i possible, que res m'hauria de sorprendre. Quin desastre estic feta.

Això si, ara ja gaudeixo de la pluja. Potser les idees es comencen a aclarir.

ps. Sols espero que no m'hagi vist, quina vergonya. Per cert, que guapo que estava!