26/7/11

Saber deixar enrere


Un dia em van dir que no es pot odiar eternament, no es pot estar enfadat amb algú sempre, que necessitem poder perdonar, que sols perdonant ens alliberem i podem reprendre la nostra vida.

M'agradaria poder fer com fan les petites del grup i perdonar-ho fàcilment. Tornar a viure com abans, oblidar tot el que va passar, el dolor. Ho intento i em dic a mi mateixa que és així, però una petita part, al fons del tot, en un racó del cor, no pot. Perquè per poc que fos, em va fer mal.

Em demano constantment no retenir el dolor, perdonar, perquè és el que he de fer, però darrerament sento que m'he tornat molt intransigent i mostro massa rencúnia. Dic coses que sento sense tenir en compte com poden afectar als altres ni si son encertades o no. Sols perquè les sento. Egoistament en els meus sentiments.

Pensava que sabia perdonar, deixar enrere les coses que em van fer mal. Havia aprés a no demanar res ni esperar res. Veig que no en sé, que no en sóc capaç de deixar enrere les coses que em fan mal. Cada cop menys. I així sols tinc la sensació de perdre.

I tinc por. Perquè no m'agrada ser així. Però no ho puc evitar. Tinc por que el meu cor s'hagi assecat, s'hagi marcit completament. Tinc por que ja sigui incapaç d'estimar, de donar-me als altres. Ja no sé com sóc, com visc els meus sentiments i les meves relacions. La solitud passa masses factures elevades que no sé com pagar per continuar vivint amb un somriure dels qui m'envolten.

De vegades voldria recuperar com era abans, tornar a ser un infant.



ps. aquests dies han hagut experiències realment colpidores d'infants. Ha estat increïble i agraeixo profundament que els animadors que les van viure les compartíssin. M'han arribat molt endins i no sabia perquè. Avui ho he sabut.

15 comentaris:

XeXu ha dit...

El primer que cal saber és que no podem triar com som. Podem mirar de ser millors persones, treballar les nostres pors, i tot el que sempre diem, però un cop ja ens hem format la personalitat, som d'una manera i ja està. Si no pots perdonar, no perdonis, és el que hi ha. Segur que hi ha molta gent com tu, així com n'hi ha que ho perdonen tot i s'emporten patacada rere patacada. El que és important és que aprenguis a viure de la manera que ets. Sovint sembla que et torturis per això, sé prou bé que algunes situacions són molt difícils de portar, i que dia rere dia ens minen la moral. Però això no té res a veure amb qui som. El cap ben alt amb tot el conjunt, rits. Ets tu, i per això agrades a la gent que agrades. Si no tinguessis els teus 'defectes', les teves peculiaritats, no series tu, i la gent que t'estima et deixaria d'estimar. Doncs endavant amb aquesta personalitat i aquesta manera de ser. És el que tens, ningú se'n surt mirant de ser qui no és, almenys a la llarga. T'has d'agradar, o almenys, perquè això és demanar molt, tolerar-te. I sembla que no fas ni això. Et mereixes tot el respecte del món per com ets, però la primera a respectar-te has de ser tu. Només hi ha una rits, i en això ets la millor. Sigues tu.

Carme ha dit...

A veure, tot això que diu en XeXu és cert, que som com som i hem d'aprendre a acceptar-ho.

Però ser com som, tampoc no vol dir retenir el dolor, ni sentir rancúnia, ni dir coses que després es facin sentir malament per haver-les dit. I si vols deixar-ho enrere, sigui el que sigui, segur que ho aconsegueixes...

Però mai no es resolen les coses tornant enrere, sinó mirant endavant.

fanal blau ha dit...

Moltes vegades tenim por, rits. Conec molt poca gent que no en tingui, ni l'hagi sentit. Però no tinguis por de cap incapacitat per a poder estimar i ser estimada.
Pots estimar i ser estimada. M'atreviria a dir que estimes molt i t'estimen i estimem molt. Moltíssim.
Deixa'm dir-te que deixar enrera les coses que ens fan mal no és fàcil, però és possible. A mi em costa, però persevero en l'intent.
I un afegitó petit, però per a mi important que l'he aprés amb els anys: jo sí crec que s'ha de demanar i s'ha d'esperar. Només així podem sortir de dubtes i no caure en el parany.
Vinc a donar-te una abraçada!

Carme ha dit...

Com vols que el teu cor s'hagi assecat? mare meva, rits... quines coses de dir... una persona sensible com tu... impossible!

Assumpta ha dit...

Doncs no estic massa d'acord amb el que diu en XEXU... Si que crec, com diu ell, que has de mirar d'agradar-te, d'estimar-te més, que ets massa exigent amb tu mateixa.

Però pel que fa a la primera part no hi estic gens d'acord.

Sóc una persona que no em costa gaire perdonar. Parteixo de la base que a mi també m'han de perdonar coses, que no sóc perfecte i que si, per la causa que sigui, faig alguna cosa malament, m'agradaria que la gent no fos intransigent amb mi sinó comprensiva. A mi em sap molt de greu si m’equivoco i veig que la gent no vol fer les paus. Llavors, miro d'aplicar això als demés i la veritat és que no em costa gaire.

Ara bé, si alguna vegada m'ha costat perdonar a algú, qui ho ha passat pitjor he estat jo. Tenir aquell "rau-rau" a dins em fa mal així que al final, poc a poc, m'he anat esforçant i quan ho he aconseguit és com un alliberament. I com ho he fet per “anar-me esforçant?”:

Una vegada vaig tenir la sort de tenir com a professor d'un curs Bíblic al Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. El curs anava sobre el Sermó de la Muntanya i va ser una passada d'interessant... i va sortir aquest tema del perdó, i hi havia gent que deia que a vegades era tan difícil... que et poden haver fet molt de mal, molt.
El Pare Hilari va respondre que era cert, que si el que ens han fet és molt greu, per molt que vulguem ens pot costar de perdonar... i va dir "si no podem perdonar, al menys mirem de comportar-nos com si haguéssim perdonat"... i això ho va explicar dient... a aquesta persona que t'ha ferit, si l'haguessis perdonat, li parlaries, oi? doncs parla-li... l'ajudaries? doncs ajuda-la... Així, forçant actituds, arribarà el moment en que, gairebé sense adonar-nos, haurem perdonat de veritat...

I, ostres, funciona! :-))

Assumpta ha dit...

Ostres, quan he començat a comentar, només havia parlat en XEXU!!

Sí, estic amb la CARME quan diu que és possible deixar enrere el que ens ha fet mal i amb FANAL BLAU quan diu que, encara que costi, persevera :-)

garbi24 ha dit...

tot en aquesta vida es aprenentatge i és el que has de fer, aprendre a oblidar que de perdonar de vegades no cal, perquè tampoc s'ho mereixen.
Somriu, tot el que puguis!!!!

lisebe ha dit...

Saps rits hi han coses a la vida que sempre hi serán encara que vulguis oblidar no podrás fer-ho, les coses es perdonen des de el cor, si aquest no está disposat a fer-ho es el temps el que mana, el temps malgrat sigui una frase feta es el que ho cura tot.. Ningú pot posar-se dins teu, i els consells, les suggerencies, encara que siguin bons/nes tots/tes, solsament ajuden a mirar-te per dins ,la feina sempre será teva despres.

Cadascú som diferents a l'hora de valorar qualsevol decisió i situació a la vida i tú ets l'única que saps quina es la millor manera de solució possible.

Dona't temps.I com diu en Garbi somriu tot el que puguis !!!

Petons bonica

Joan Manel ha dit...

Rita, que tens un cor gegant!!! Per tornar a ser com un infant a vegades cal no donar-hi tantes voltes a les coses i viure-les!

Et capaç de descobrir les petites meravelles i canvis dels altres i per això s'ha de tenir un cor molt gran!

Elfreelang ha dit...

La vida és més senzilla del que creiem, sovint ens la fem molt i molt complicada...suposo que som part del temps que vivim i del que hemm viscut i ens ha passat i sobretot de la manera com hem interpretat tot allò que ens ha passat...a veure si tinguessis el cor sec no podries sentir dolor ; el dolor no es pot amagar ni reprimir s'ha de sentir i després s'ha de deixar passar....de vegades estem encerclats en la nostra pròpia roda i no sabem com sortir-ne ...el passat si ens reté es converteix en un llast que fa difícil viure el present...no siguis tant exigent, estima't i cuida't més, valora't rits que tu vals un imperi i mica en mica tot anirà posant-se a lloc...
Una abraçada!

El porquet ha dit...

Mira, jo sóc d'aquells que em costa enfadar-me. En tot cas quan m'enfado (que ho faig també) acostumen a ser aquelles enrabiades d'una estona i al cap de res ja ni me'n recordo.

Ara bé, hi han tres persones en la meva vida a les quals he deixat de dirigir la paraula per diversos fets.

Un ha estat molt bon amic meu però ha tingut unes actituds i comportaments cap a mi totalment incomprensibles. Puc dir, sense por a equivocar-me, que no estic enfadat amb ell, però que no l'he "perdonat" perquè no entenc que és el que va fer que es comportés d'aquella manera amb mi.

Els altres casos són de fa molts anys, de fet no són ni amics (un és un ex-professor meu i una altre un ex-entrenador de bàsquet). Amb els dos encara em veig per on visc però ja fa moooolts anys que vaig decidir que no els dirigiria la paraula. Vist amb el temps potser era una estupidesa el que em van fer, però en aquell moment sé i recordo que em va saber molt greu, molt. No vaig poder entendre com unes persones madures com eren elles en aquell moment van tractar una criatura com jo de la manera que la van tractar.

Així vaig decidir no dirigir-los més la paraula, bàsicament per estalviar emprenyar-me amb ells. I si et sóc sincera, no diré que estigui orgullós d'haver-ho fet, però sí que estic ben tranquil amb mi mateix i ben descansat que em vaig quedar.

Audrey ha dit...

Acceptar-se, perdonar-se, estimar-se i temps al temps...som éssers humans!, amb les nostres virtuts i defectes, tot i entendre perfectament el que dius...

Abraçada!

rits ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris. Era un post que tenia molt endins, que em feia mal des de feia molt de temps. Deixar-ho anar m’ha ajudat més del què em pensava. En certa manera m’ha alliberat.

XeXu, gràcies. Sempre intentem millorar i si, tens raó, em torturo donant voltes als meus defectes. Jo no sé si em mereixo gaire i no sé si algun dia aprendré a tolerar-me. Això si, sempre sent jo mateixa, mai intentant ser algú que no sóc, llavors si que seria ben trist.
Però m’agradaria poder-ho perdonar, deixar enrere, com he fet amb d’altres persones. Perquè segurament tp és just no poder-ho fer.

CARME, segurament escriure és el que més m’ha ajudat a poder-ho tancar i deixar enrere, no n’era gens conscient. Mirar endavant, cada dia ho intento, de tant en tant, el passat retorna i fa encara masses punxades, xò suposo que és inevitable.
M’espanta ser cada vegada més eixuta i retreure més coses. No ho feia. I si, tinc por de ser incapaç d’estimar. Potser sensible, xò insensible tb. I això espanta i molt!

FANAL BLAU, és ben veritat que sóc afortunada i em sento molt estimada. No sé si dono prou, de vegades crec que no dono tot el que rebo, però tb sé que sóc massa exigent amb mi mateixa.
Perseveré. Aquest post m’està fent que començi a poder oblidar.
El teu afegitó m’agrada, encara que en el cas que m’ocupa he demanat temps, encara que sé que el temps només farà més distància.
Una abraçada gegant per a tu tb!

ASSUMPTA, suposo que el fet que em persegueix tant té a veure amb el fet que considero que a mi tb m’han de perdonar moltes coses, i que de fet ho fan, i que per tant jo tb hauria de ser capaç de perdonar.
Sóc una persona que no li costa reconèixer gaire els meus errors i demanar disculpes i sempre espero que em perdonin. Xq en aquest cas no ho puc fer? X això em fa sentir tan malament.
No sé si sabré gaire axò de comportar-me com si hagués perdonat i així anar perdonant. Potser és la manera, xò ara com ara no la veig massa clara.

rits ha dit...

GARBI24, penso que tens raó i crec que escrivint aquest post m’ha ajudat a fer un primer past per oblidar. I em sento mig alliberada.
Somriuré, i tant!

LISEBE, resulta que el temps en el meu cas passa mooooolt lentament i necessito mooooolt de temps per deixar les coses enrere.
Somiuré tot el que pugui, que de coses bones tb me’n passen.

Merci, JOAN MANEL, tens raó, sovint hauria de donar tantes voltes a les coses i viure més. Si és que sempre aprenem d’ells, oi?

ELFREELANG, això que la vida és molt més senzilla del que ens creiem m’ho va dir fa un poc temps una altra persona. I en aquell moment em va semblar una gran veritat. sovint recargolo massa quan podria fer-ho tot molt més senzill.
El que em passa amb el dolor és que justament no el sé deixar passar i m’encercla. Crec que fent aquest post ha estat un primer pas per deixar-lo enrere.

PORQUET, em sap greu que t’hagis deixat de parlar amb altres persones, xò si vas considerar que no eren dignes de la teva confiança ningú ho trobarà malament. I si tu estàs tranquil, és el més important, estar en pau amb un mateix.
Per mi em costa tant, crec (xq tampoc estic segura que sigui així al 100%) que m’ha afectat tant xq és la primera vegada que jo voluntàriament sóc qui deixa de parlar a una persona, i com que tampoc m’ha agradat quan m’ho han fet, doncs per això em costa tant.
Potser amb el teu amic amb el temps podeu tornar a xerrar i saber què el va dur a aquestes actituds.

AUDREY, ais, a veure si algun dia n’aprenc del tot.

Un petó per a tots i totes!!!!

Maria ha dit...

Jo sóc d'eixes persones que no poden evitar pegar-li voltes a les coses, però en fi... som així. Em d'aprendre a acceptar-nos, som com som i punt. Res més. Si caus t'aixeques. Si plores et seques les llàgrimes, però mai deixes de somriure... per molt mal que et sentes somriu sempre i no deixes mai de sommiar.
M'encanta el teu blog!
Un bes! :D