25/7/11

Aterrant



El juliol de l'any 97, asseguda al primer seient de l'autocar, aguantant una bossa de vòmits, com la d'ahir, escoltava la ràdio que portava posada el conductor de l'autocar. No tenia els altaveus posats amb música però ell portava la ràdio encesa. Recordo la veu greu del locutor, no es tractava del butlletí de notícies del punt horari ni cap relat radiofònic estil La guerra dels móns. Agònic i desesperat, explicava com al bosc s'havien sentit uns trets i poc després com la policia buscava el cadàver d'un tal Miguel Ángel Blanco. En aquell moment aterrava a la terra. Immóbil, era incapaç de reaccionar i demanava al conductor que apagués la ràdio. Tinc aquells moments gravats a la memòria, com quan anys enrere m'havia quedat atònita amb la catàstrofe de Heisel, quan el pare m'agafava fort i apagava la tele perquè li preguntava perquè l'home aquell del jersei vermell no sortia del camp de futbol o com encara recordo estar davant d'una cadira set persones completament callades més d'una hora veient caure les torres bessones.

Ahir em tornava a passar. Primer vaig ser incapaç d'entendre-ho, de reaccionar davant les notícies, fins i tot frivolitzant amb la mort d'Amy Winhouse que no ens ha sorprés gaire, però ara sóc incapaç d'entredre perqué fem el què fem, perquè hi ha tant d'odi, tanta solitud i amargor, que són les úniques raons que se m'acudeixen per pensar com algú pot matar.

Diuen que “no news, good news”, però no sempre és així.

Quan marxo de colònies és realment una desconnexió. No total del tot (he mirat el correu dos dies), però si gairebé total. És una sensació entre estranya, agradable i inquietant alhora, doncs és com si abandonessis tota la teva vida, com si tot deixés d'existir i de preocupar. Poder-ho fer és una sort i alhora és molt inquietant, doncs en tornar, encara que sols hagi estat una setmana sembla que el temps hagi traspassat i hagi passat una eternitat, on tot el món ha capgirat i han passat mil coses que et fan trobar-te palplantada al sofà sense entendre res. És com si tot fos igual però alhora ha canviat tot.

ps. el vídeo, de les cançons que més m'agraden de l'Amy i per quedar-me en el bon record, en el d'una veu, sense res de les imatges tristes que tb ens ha donat aquesta dona.
ps2. Les colònies han anat força bé. Molt intenses en molts sentits, amb nanos increïbles i alguns ensurts. Esgotada i amb molts pensaments al cap.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Això de desconnectar-se a mi no m'entra massa al cap, si bé potser no estic massa al cas del món, almenys sí que m'agrada estar connectat al meu petit món. Mirar correus i algun diari és el mínim, sigui on sigui. Però és clar, entenc que en alguns llocs és impossible.

Malauradament, desgràcies com les d'aquests dies passen massa sovint. No ens hi hem d'acostumar, però ja sabem que vivim en un món malalt, on passen coses que no han de passar sense cap motiu aparent, i a vegades justificant-les d'una manera que no té cap sentit.

Laia ha dit...

Jo si que desconnecto, la veritat. Enguany, però, teníem un blog que vam actualitzar un dfa per dir que els nens havien arribat bé, ja que la resta de dies no anava bé internet (fatal fatal). Quan jo he marxat, però, mai han passat catàstrofes ni coses així, quan he tornat simplement havia passat una setmana, sense gaire pena ni glòria. Mails molts, però res de nou.
Ja he llegit el comentari que m'has deixat. Jo la veritat és que no sé què em passa de colònies, vaig aguantar vuit dies dormint tres hores diàries (aquí a casa, impensable, l'endemà sóc un zombie!) No sé, potser no és el món el que es transforma sinó jo.

Carme ha dit...

A vegades va bé desconnectar...
però també és estrany i entenc la teva estranyesa en tornar, a mi també m'ha passat algun cop.

Clidice ha dit...

En qualsevol cas, com què el món no el canviaràs, és important tenir instants de desconnexió. Altrament no ho suportaríem.

garbi24 ha dit...

cada vegada em fa més por de tornar-me a connectar al món real després d'una desconnexió temporal. Malauradament no podem canviar res, per molt greu que ens sàpiga.

Elfreelang ha dit...

Si Deu n'hi do les noticies amb les que t'has trobat! quan has estat vivim implicada intensament com tu aquests dies suposo que és dur tronar a la quotidianitat i a sobre amb males noticies....coses que passen lamentablement, coses horribles...però el món on vivim té això i també moltes coses bones, per sort...descansa i aterra a poc a poc

Assumpta ha dit...

Hi ha coses que es queden gravades al cervell... ara m'has fet pensar en el trist onze de setembre de les torres bessones... a mi se'm va quedar tatuada al cap la imatge del segon avió incrustant-se a la segona torre... durant dies i dies en obrir els ulls pel matí era el primer que em venia al cap. El meu primer contacte amb la consciència era aquella "foto" del segon avió.

Sortosament, i tal com ja han dit, també hi ha coses molt bones... per exemple el que tu has anat a fer aquests dies! :-)

rits ha dit...

XEXU, on hem estat era força difícil tenir connexió si no era amb contracte de móbil (i em sabia greu demanar el móbil a companys cada nit). Ja m'ha anat bé.
Un món molt malalt, m'esgarrifa segons què i no m'hi vull acostumar.

LAIA, dona estàveu de campaments, oi? La connexió havia d ser difícil enmig de la muntanya. Espero que no rebis males notícies mai.
Dona, el comentari estava fet amb molt bona intenció. Segurament és que fer el que realment t'omple no et fa estar cansada.

CARME, em costa un parell de dies tornar a entendre-ho, xò bé, vaig fent.
I si, va molt bé desconnectar.

CLÍDICE, aquestes desconnexions fan que el nostre petit món avançi, i aixó ja és un gran què, oi?

GARBI24, tens raó no podem canviar gaire cosa, sols fer el que estigui a les nostres mans.

ELFREELANG, força dur i estrany. El món va deixar de girar uns dies i de cop ha girat massa ràpid.
Encara estic a mig gas. M'ho noto. Aniré aterrant.

ASSUMPTA, l'11 de setembre està completament a la memòria. És inevitable. Recordo que fins dos dies després no vaig poder plorar.
Gràcies, perquè aquests dies han estat molt macos però tb durs i em plantejo si realment servien per alguna cosa.

Un petó per a tots i totes!!

Assumpta ha dit...

Pregunta-ho als nens si servien per alguna cosa :-)

Yáiza ha dit...

Tard però bé, ja sóc per aquí.

Entenc molt bé això que dius de la desconnexió d'estar de còlonies, a mi em passa sovint. Fa uns anys, per Nadal, ens vam assabentar del tema del tsunami quan vam tornar a casa, 4 o 5 dies després que passés. I enguany, els assassinats de Noruega també ens han arribat en diferit. Per part meva, quan estic de ruta o campaments desconnecto completament del món exterior i no penso que hagi pogut passar res. I llavors torno, i plaf! A tornar a topar amb la realitat...