29/7/11

Relats conjunts: l'home de Viturvi


"L'uomo perfetto deve entrare in una sfera, a bilanciare il loro punti di forza e di debolezza, che è diverso che essere mediocre"*

Durant molt de temps havia pensat que sabia com era l’home perfecte, que sabia què volia. Però aquest home no arribava. Buscava i buscava per tot arreu i es perdia.

Quan s’entristia, els altres li deien que era massa exigent, que l’home perfecte que buscava no existia.

Perduda, va preguntar com era l’home perfecte, si existia als ulls dels altres, d’aquells qui l’havien trobat.

Per uns havia de ser misteriós, que s’hagués d’anar descobrint poc a poc, sorprenent cada dia i fent de la vida de tot menys rutinària i controlada. Que quan menys t’ho esperessis t’acaronés o fes un petó, sense motiu, espontani.

Per d’altres calia que tingués una bona musculatura, sobretot a l’esquena i els braços, potser sense saber-ho perquè pogués recollir i protegir. És clar que el cert és que en aquest àmbit es creaven discussions i molts eren els que destacaven la importància de la mirada, que podia transmetre-ho tot.

Fins i tot alguns reconeixien que el que calia és que fos sensible als plaers de la vida.

Molts, per damunt de tot, destacaven la necessitat que fos intel·ligent, que se’n pogués aprendre i admirar.

Com sovint es deia ella mateixa, sabia que la vida era dura, per això somreia còmplice quan li destacaven la necessitat de disposar d’un bon sentit de l’humor, que fes més planeres les pujades del camí.

Hi havia qui per damunt de tot valorava l'honradesa i bondat, que et generi una confiança infinita.

Però potser de les respostes que més la va sorprendre va ser aquella que li recordava que l’home perfecte és aquell que l’havia triat, que la feia sentir la més bonica, intel·ligent i divertida, que feia sortir el millor d’ella, perquè entre totes les altres, l’havia escollida.

I llavors, amb tot aquest garbuix va entendre que si bé potser era cert que era massa exigent doncs moltes coses de les que li deien les volia en l'home perfecte, el cert és que per cadascú l'home perfecte és diferent i que si no es donen totes les coses que el fan perfecte als seus ulls, no podia compartir el camí, confiar, aprendre, riure, desitjar-se, gaudir. Perquè l'home perfecte seria aquell que s'endinsaria en el seu món, en la seva esfera, equilibrant les seves forces i les seves debilitats, que també les ha de tenir, i que el faria diferent a una vida mediocre.


ps. Una nova aportació als Relats Conjunts. I aquesta vegada una mica diferent. Sense adonar-me, del relat de la Carme em va sorgir la idea de fer un joc amb uns amics que llegeixen el blog. I d'aquell joc neix aquest post, més conjunt. Ha costat lligar-ho una mica, però van sortir frases i certeses.

13 comentaris:

Garbí24 ha dit...

doncs ha quedat prou bé i raonable.....existim...però no som perfectes.

Audrey ha dit...

M'agrada l'home perfecte que descrius, com bé dius és aquell que escollim, què ens escolleix, amb virtuts i defectes, d'un i de l'altre.

Abraçada!

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada... ha quedat bé, amb la mica de paradoxa... segons com t'ho miris podem assegurar que l'home perfecte no existeix, però segons com t'ho miris, l'home perfecte és aquell que estimes i que t'estima... si pot ser, estimar-lo tal com és i que ens estimi tal com som.

McAbeu ha dit...

Jo també estic d'acord amb la conclusió del relat, la perfecció no és un valor absolut sinó que depèn de cadascú. :-))

lisebe ha dit...

L'home perfecte no existeis només per la persona que estimas que acepta tal qual ets,el mateix que al contrari.

M'agrdat molt!!

Petonets i bon cap de setmana

Elfreelang ha dit...

M'agrada el teu home perfecte! qui ens accepta tal com som...si senyora!

rits ha dit...

doncs si, x mi la gràcia és que l'home perfecte és aquell qui tb ens agrada els seus defectes i ens accepta i estima tal i com som. Moltes gràcies pels vostres comentaris!!

M'ha costat fer aquest post, sento que no m'ha quedat a l'alçada de les respostes que vaig rebre.

Un petó per a tots!

Assumpta ha dit...

Ualaaaa!! M'encanta!! I és que és ben cert, la perfecció mai pot ser quelcom objectiu. Només faltaria que a tothom ens agradessin les persones IGUALS!! Cada persona valora més unes característiques per damunt de les altres.

Hem de tenir clar que la perfecció absoluta no existeix i que ningú no és perfecte, ara bé, el que més s'assembla a la perfecció és aquell que et fa sentir bé, que et deixa ser tu mateixa i que et tria i tu tries cada dia :-)

Sóc'Assumpta de veritat, però en Josep Lluís tenia posat el seu perfil a l'ordinador i per no canviar-ho ho faig així. Com a prova de que sóc jo et diré que m'encanta canviar-me el color del cabell!! hahahaha)

Assumpta ha dit...

Ai, he tardat tant amb tot l'embolic del perfil que has passat a respondre els comentaris i, a més, m'ha quedat fatal... he tancat un parèntesi que no havia obert i m'he menjat la "L" de "l'Assumpta"... tot per voler anar ràpid :-P

Sergi ha dit...

Doncs més que un relat, ha quedat com una bona reflexió, la perfecció, en aquest aspecte, és molt subjectiva, perquè tots busquem unes coses concretes, encara que de vegades no les tinguem clares, i la gràcia és que no són les mateixes per tots. Les anem descobrint al llarg del temps, i fins i tot ens canvien les prioritats també amb el temps. És un joc divertit, en realitat, encara que de vegades ens ho fa passar malament.

Assumpta ha dit...

Ei, passa per ca la CARME, que ha fet un post de constel·lacions!! :-))

El porquet ha dit...

I vols dir que existeix tanta perfecció? Jo ho intento eh??? Però no sé si me'n surto massa!

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. La gràcia és que la perfecció està en qui mira, qui veu un home o una dona perfecte en qui estima, sigui com sigui, faci el que faci.

Un petó per a tots!