14/3/11

Pluja de notícies


Intento escriure. Potser he esborrat aquest post tres vegades. Son tantes coses. Tants fets d'aquests darrers dies, tantes situacions, tantes notícies. Tantes de noves com de velles, algunes, més caducades que el iogurt que queda a la nevera de fa dies.

Intento buscar paraules boniques, però no les trobo. Voldria jugar amb la pluja i com m'agrada mirar la pluja a la muntanya i sentir l’olor de terra humida. M’agradaria riure recordant les aventuretes d’intrèpides muntanyeres de pà sucat en oli, o els records emocionats dels amics. Fins i tot del sol d'hivern d'ahir al migdia que encomenava vitalitat. Però res em sembla prou ni gens clar. Avui el dia torna a ser fosc.

Aquest cap de setmana feia mandra. Molta mandra. I el que no sabia és el que m'esguardava: notícies.

I ninguna de bona.

Tots sabíem que podien arribar, el món de la construcció està fatal, molt pitjor del que sembla, com d’altres sectors propers en els que estimo. Estàvem preparats. O no. Perquè sempre t'agafa per sorpresa i de manera diferent a l'esperada.

Tots sabíem que les coses no ens van com voldríem, però que intentem mirar endavant, i somriure cada dia. Alegrar-nos del què tenim i no pensar en el que no. Però de tant en tant, ens desinflem. I quan qui es desinfla és el més fort, no hi ha consol possible. I no deixa de ser un efecte dominó que et porta a sentir-nos petits i dèbils.

I fins i tot, les notícies de l'altra punta del món, que vas decidir desconnectar-te amb un mínim d'esperança, es tornen negres en llegir el diari al migdia en ple vermut.

I llavors et toca treure la força d'on sigui, estirar del carro, o del feix de llenya, i mirar endavant. Somriure, encara que sigui forçat, i és que hem de recordar que de tot ens en sortim. I sé que he de pensar que els maldecaps, les ofuscacions, neguits o tristors, sols son pedres del camí. Que ara sento que he d’estar més atenta i cuidar. I així, potser fins i tot,s m’ajudaré a mi mateixa en els meus maldecaps.

Trobar recomfort mitant les fotografies de la festa donostiarra, rebre un mail amb fotos noves de les princeses i saber que el tsunami només va fer créixer el nivell del mar 1 metre a LA i que estan bé o buscar l'assessorament demanat on només puc anar a buscar-lo. I sobretot, perquè ara em toca a mi estar al peu del canó, malgrat només tingui ganes de tornar-me a tapar sota el nòrdic.




ps. I rebre un premi. Moltíssimes gràcies Audrey!! Dóna força i empempta.

14 comentaris:

Deric ha dit...

els dies grisos i tristos com avui, si a més no rebem bones notícies, ens fa estar amb els ànims sota mínims. No ens deixem véncer!

Per cert, comparteixo amb tu el fet que pengis la caràtula de la pel·lícula en lloc del llibre, és molt millor veure els ulls d'en Viggo. Queda't amb aquesta mirada intensa i blava per anar a dormir!

XeXu ha dit...

De vegades, qui és el fort o el feble és una mica cíclic. Per això està bé que els que van estirant del carro es vagin tornant, perquè tots fallem, i cal que hi hagi relleu. Però tens raó, quan cau algú que consideràvem un pilar, ens sentim una mica perduts. Cal recuperar les regnes.

Carme ha dit...

Potser si que hem de fer torns en això d'estirar del carro i dels ànims... com diu en XeXu. I també va bé no mirar gaire enllà quan les coses no van com voldríem...

Ànims, bonica, com tu mateixa dius, tot ho acabem superant... de tot ens en sortim...
una abraçada.

zel ha dit...

O fem torns, o defallirem, tot plegat és molt dur...

lisebe ha dit...

Els dies grisos preciosa hi son malgrat que els volguem amagar però com dius l'esperança está sempre al nostre costat...

Petonets de bona nit demà serà una altre dia

Audrey ha dit...

Endavant, sempre endavant, salvant les pedres del camí. Si un cau, hi ha qui et dona la mà, ara un ara l'altre, ànims!

Abraçada!

Assumpta ha dit...

Aquesta frase... "de tot ens en sortim"... espero que sigui certa!!
A mi també no paren d'arribar-me notícies tristes, en persones i àmbits ben diferents...

Si ara et toca tirar del carro... molta força, molta!! :-)

Barbollaire ha dit...

No es fàcil treure forces d'on no hi són (o no sabem trobar...)...
No és gens fàcil tirar del carro...

...però... segur, segur, segur que, si tanques els ulls i olores la terra molla... un somriure, per petit que sigui, t'esclafa els dins... t'il.lumina l'esguard...

(amb el teu permís)... un petonet dolç, un xic entremaliat, i molt rialler (per si pot fer servei)
una abraçada infita!


Ah! I felicitats per ser el blog del dia del 3cat24 ;¬)*

Bargalloneta ha dit...

Els dies negres han d'exisitir per després apreciar millor els dies clars!
Felicitats pel blog del dia!!!!!!!!

kweilan ha dit...

Ànims i esperem que ens en sortim! Una abraçada!

Finestreta ha dit...

I tant, de tot ens en sortim... Jo com a arquitecta pateixo la crisi de la construcció de 1a mà... Però després de perdre una feina, se'n troba una altra! :)

Elfreelang ha dit...

potser no serveix de gaire però en castellà diuen que no hay mal que cien años dure....ens en sortirem! ànims!

montse ha dit...

Els dies foscos no ens deixen veure el sol, però no t'atures, continua buscant-lo. Ànims!!!

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies pels vostres ànims. Hi ha ratxes de tot i ara toca una de pse, pse. I com ahir em deia una amiga que havia llegit l'escrit, ànims que ara em toca a mi anar endavant.

I moltíssimes gràcies per les vostres felicitacions per ser blog del dia. M'ha fet molta il·lusió. És d'aquelles coses que mai esperes, però que t'engradeixen una mica l'ànima.