10/3/11

Un regal inesperat

Aquesta tarda m'han fet un regal d'aquells que és més que un regal. Que et fa somriure permanentment i que segurament qui l'ha fet no és conscient de la importància que ha tingut en mi.

En un forn de pa, comprant el berenar dels nanos del Grup Jove, m'he trobat tot un homenet que em somreia tímidament. Feia tant de temps que no el veia que ens ha agafat vergonya.

Aquest any farà 20 anys i entre somriures m'ha explicat lo content que està, que estudia infermeria i que ha fet les pràctiques. Que li agrada molt. Li brillàven tant els ulls, aquells ulls tristos que sempre va tenir. Com em brillen a mi ara de les llàgrimes que sento en recordar-lo.

Perquè va arribar de ben marrec, del braçet de la seva amiga de l'ànima i m'estirava la samarreta dient “Rita, ezcolta, ezcolta!” per explicar-te la bajanada més gran que se li acudia. Perquè era un trapella adorable, un “terremoto” patós com ell sol i que se les empescava totes. A qui havies de esbroncar però no podies amagar-te el riure quan justificava el tirar maons i cadires d'un balcó del pati “per fer múzica” o jugava amb el paraigües obert enmig de la pluja i del revés “per netejar-lo”.

I somric perquè hi ha coses increïbles. Com que vulgui estudiar infermeria, d'aquelles professions que tenen en mi tota l'admiració possible, el dedicar-se a les persones malaltes. El cuidar-les, atendre-les, curar-les. És meravellós. I llavors, recordo la seva mare, m'és molt present i penso com n'estaria d'orgullosa del seu nen, per qui ho va donar tot. Perquè per l'amor dels seus dos fills va ser capaç de deixar les seves addiccions i amb les limitacions que tenia treballava de sol a sol, lluitava, estimava, i sempre tenia un somriure per les coses del nano. I també penso en la seva germana gran qui el va cuidar, renunciant en part a les coses que li tocàven per estar a casa amb ell. Dos supervivents, que es tenen l'un a l'altre i no ho han tingut gens fàcil. Que s'estimen i que curiosament tots dos han triat camins professionals de dedicació a persones malaltes.

Perquè és molt frustrant quan t'has dedicat en cos i ànima a que persones com ell tinguin una oportunitat de canvi i els veus fer-se grans i destruir-se. Perquè llavors penses que no serveix de res. Però en canvi, quan et trobes amb testimonis com el seu, te n'adones que si, que un món diferent és possible.

Però a més, salta i em parla del centre, del Grup Jove i que … ”què tal tornar al centre? no com a nen, eh! Com animador!” i em diu que deixem passar un any, que ara no, però que si, que per què no? Que ja en parlarà amb una amiga que també va estar al centre i que amb els del Grup Jove, … “doncs això, a obrir”. Amb aquella naturalitat tan seva, tan de fer fàcil el que sembla impossible.

I llavors és quan arribo a casa i entre llàgrimes d'emoció, me n'adono que tot és possible i que tots els maldecaps, totes les renuncies que he fet durant anys i anys o trencaclosques que ha estat la vida militant, s'ho mereixen. I que hi ha somnis que encara son possibles, somnis pels quals llevar-se al matí no és tan feixuc.





ps. a saber, potser d'aquí un any moltes coses canvien, però ara, de moment, em fan tornar a il·lusionar.

La crónica donostiarra,... encara haurà d'esperar!


19 comentaris:

XeXu ha dit...

Les persones han de voler sobreviure. Aquest nano volia, i se n'ha sortit. L'esforç que vau fer per ell, i el que feia la seva mare segur que l'han fet responsable i el faran una persona de bé. Sense aquests bons exemples, podria haver estat un bala perduda, com tants altres. És per estar-ne content.

garbi24 ha dit...

tard o d'hora les llavors acaben donant el seu fruit, se'n perden moltes ja ho sabem, però les que es salven tenen molt bon gust.

Assumpta ha dit...

Uaaaaaau!! No m'estranya que estiguis contenta, emocionada i feliç... és per estar-ho!! :-))

Avui, un post d'aquells que són positius, positius...

Enhorabona per la part que et toca... i tant!! I tota la sort del món per a ell ;-))

kweilan ha dit...

Una història que et plena per la feina ben feta. Un apunt que m'ha encantat.Una abraçada!

Filadora ha dit...

M'alegro molt Rits! Per tu, per ell i per tots! Felicitats!

Bargalloneta ha dit...

És curiós, fa temps em va passar el mateix amb un nano que havia tingut a l'esplai.... quan el tenia pensava, quin trasto!! no en farem res d'ell però tot i venir cada dissabte i agafar-me mals de caps constantment.... ara sé que la feina que vam fer els dissabtes va valer la pena!! ell també és monitor!
una abraçada!

mar ha dit...

dels regals intangibles com aquests ens nodrim els qui estem treballant per construir futurs possibles....

felicitats bonica!
encomanes vitalitat, energia i una bona dosi d'optimisme!

El porquet ha dit...

Quin post més bonic. M'has fet emocionar.

Meravellós veure com hi ha gent, que només amb la força de voluntat, se'n surt tot i tenir-ho tot en contra. L'ésser humà, a vegades, s'acosta al que seria una obra mestra de la creació, un ésser poderós només amb la força de la seva voluntat.

Enhorabona Rits, perquè tu també hi vas contribuir amb el teu granet de sorra.

Anònim ha dit...

Nena!!! I no m'has trucat per explciar-m'ho??? Ja et val!! Quina il·lusió,no? I ha sortit d'ell?? Envia'm un maili m'ho expliques amb pèls i senyals!!! Petonets...

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Tota una recompensa i una gran motivació per seguir endavant.
Felicitats!

sànset i utnoa ha dit...

Paga la pena no perdre el somni. Si no en tenim o si pensem que no els podem complir mai intentarem fer-los realitat!

*Sànset*

Salva Piqueras ha dit...

gràcies per recordar-nos que lluitar sempre val la pena. avui necessitava un post com aquest.
una abraçada.

Elfreelang ha dit...

doncs ja pots estar ben satisfeta i orgullosa per la feina feta un regal com aquest és un regal immens!

S.N. ha dit...

Jo també crec en l'educació i en l'autoeducació. I en el poder de l'amor i com moltes coses es poden solucionar quan estimem i som estimats!!

fanal blau ha dit...

T'he de dir, rits, que ahir a la nit quan et vaig llegir, em va fer emocionar.
En el trajecte vital-educatiu (en el món del temps de lleure i en el "professional") he pogut també gaudir d'aquestes agradables sorpreses-retrobades-esperançadores- que són injeccions de somriures.
I valen per tots els "desencants" i totes "les emprenyades".
Els "meus nanos" ara en tenen "taitantos" i encara fem alguna trobadeta.
Els de la "feina", n'hi ha que reaparéixen després de molts anys, agraïts.
Els somnis són possibles!
Un petó, un somriure i molt bon cap de setmana.

Carme ha dit...

Rita, quina història més bonica! Realment és un regal i m'agrada que el comparteixis amb nosaltres. Molt bon cap de setmana.

horabaixa ha dit...

La satisfacció, l'emoció i totes aquestes sensacions no tenen preu.
Poder-les viure i veure, un privilegi.

Una abraçada

rits ha dit...

Moltes gràcies. Va ser un bonic encontre que em va fer somriure durant molts dies.

Completament d’acord, XeXu, les persones han de voler-ho.

GARBI24, només que un se’n surti ja es val tot l’invertit.

ASSUMPTA, jo no tinc cap mèrit, és només d’ell.

KWEILAN, doncs si, perquè sovint veus més l’altra cara, i no és gaire maca.

Moltes gràcies, FILADORA.

BARGALLONETA, jo tampoc apostava gaire per ell, tot i que sabia que sa germana el cuidaria, però m’ha sorprés tant. I si que va valer moltíssim!

MAR, són els millors regals!!!

PORQUET, la força de la seva voluntat. M’agrada, perquè ell n’ha tingut molta, més de la que estic segura que es pensa.
Jo no hi vaig fer gaire, simplement ser-hi quan em tocava. El mèrit és d’ell.

NENA, ara ja ho saps. Ja saps com vaig darrerament. Estic a tope de coses.

CA L’OTIS, si que motiva, i tant!!!

SÀNSET, sovint els perdo els somnis, de tant en tant notícies com aquesta me’ls fan recuperar, encara que siguin petits bocins.

De res, SALVA. Espero que t’hagi ajudat!

ELFREELANG, i no sovintegen, però calen per mirar endavant.

SN, si estimem i som estimats tot és possible, i tant!!

FANAL, doncs tu tb m’has emocionat amb el teu comentari.
Seria molt xulo fer aquestes trobades. No ens ho hem plantejat, xò de vegades tb et trobes sorpreses com amics que han quedat que mai haguéssis pensat que anirien del braçet.
Tornarem a somiar, es clar que sí!

Gràcies, CARME. Necessitava escriure-ho i compartir-ho, em sentia tan contenta en aquell moment. Espero que també hagis tingut un bon cap de setmana.

HORABAIXA, si, un privilegi que també s’ha de saber veure. Hi ha qui mai s’hi fixaria, i és una pena.

Un petó molt gran per a tots i totes!

Laia ha dit...

Oooh, Rits, quina passada de post :) Els nanos amb els que estic estan bastant bé a nivell familiar i social, però també m'agrada veure'ls créixer i sovint fer una mica el paper contrari: fer-los tocar de peus a terra.