16/3/11

Bocins d'esperança

"La muerte no se opone a la vida, la muerte está incluida en nuestra vida”
Tokio blues. Haruki Murakami.
“Con lo vasto que es el mundo, a ti te corresponde un espacio minúsculo –y ya te parece bien que así sea-, pero éste no figura en ninguna parte”
Kafka a la platja. Haruki Murakami.

Avui no hi havia cabuda pels bocins de dimecres, masses notícies tristes. No m’hi veia en cor, però el cert és que cal sempre mirar endavant i una conversa a l’esmorzar em demana fer-los. Bocins diferents.

El planeta ha dit prou i ha mostrat la seva fúria. Devastadora i incontrolable, per deixar vista per sentència l’arrogància i superioritat que es creia l’home. O més que l’home, el poder. Demostrant que el que uns quants denuncien insostenible és una gran veritat, com un cop de puny a l’estómac. Fent-nos veure que el camí que trepitgen els que van per davant no és un camí d’immunitat. Que el futur de llum, progrés, esplendor és incandescent a la força de la natura i de la ciència, que no pot suportar tants excessos i que ara crema.


Hem arribat a un punt d’inflexió. No hi ha possibilitat de seguir com fins ara, anant cap a on ens porta aquest món que no s’atura, la nostra pròpia destrucció. No podem seguir el camí, segon que passa sembla més a prop la tragèdia de les tragèdies i res podem fer.

Sols renéixer i tornar a començar. Perquè tornin a florir els cirerers.



Jo estic disposada a fer-ho. Renunciar a plaers energètics, amb menys podem viure plenament. Però també sé que ser coherent amb aquesta afirmació és molt més complicat que unes simples lletres en un post.

Però sols sóc com un gra de mostassa. Petit, insignificant en un espai gegantí. Mentre el poder no renunciï a benefici i grandesa, mentre la rendibilitat estigui per sobre de la vida, mentre l’avenç i futur no estigui al servei de tots i per al benestar i seguretat, ni terratrèmols ni tsunamis ens faran renunciar a la comoditat de riquesa i egoisme a la que estem sotmesos i acostumats. Sols ens faran creure que es canvia alguna cosa, però renunciar a l’energia nuclear ningú s’ho arribarà a plantejar.

Però si un no comença, quin demà els donem als que venen per darrera. Jo estic disposada a intentar-ho, per petita que sigui. I tú?




ps. Tanco els ulls i penso en els fills de tots els meus amics, en els nens i nenes que he anat coneixent, en els que he cuidat i en els que ja no són tan nens. Penso en la Gheisa de la pel·lícula, corrent pel temple. Se m'encoingeix el cor.

Les fotos són les d'un viatge al Japó d'uns bons amics l'estiu del 2009.

ps2. El Jordicine m'ha fet un nou regal, un premi que a més m'ha emocionat molt. El voldria posar en uns bocins més bonics, però com també penso en el seu fill que tant en tant parla, també és present, també és futur. Moltes gràcies! I tb moltes gràcies a qui m'hagi recomenat per a ser blog del dia al 3cat24. Fa molta il·lusió i un xic de vergonya!!

11 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Primer de tot enhorabona pel premi, per sortir al 3cat24 !!! després dir-te que segurament tornara a florir els cirerers....i que tenim la sort que amb plaques solars i amb l'energia eòlica crec que en tindríem prou per a tancar definitivament les nuclears, ara falta que els governs s'hi posin....ànims i endavant!

XeXu ha dit...

El món en que vivim està tan podrit que acabem pensant que fa falta coses així per adonar-nos del que estem fent. No se m'acudeix cap manera de fer canviar la tendència actual i, malauradament, dubto que aquesta desgràcia tingui la repercussió que hauria de tenir. Bé, de moment s'està debatent sobre l'energia nuclear, ja és alguna cosa. Però cal una massacre i l'enfonsament d'un país perquè comencem a fer alguna cosa? Que trist.

El porquet ha dit...

Abans de res, enhorabona pels reconeixements! No cal dir que són generosament merescuts!

Pel que fa a la temàtica del post. Rits, malauradament, crec que la darrera reflexió en la que assumeixes la dificultat de posar en pràctica les renúncies que comentes és la més certera, o la més real.

D'aquí a un temps ningú recordarà el desastre de Japó, segur. I llavors, perquè he de tancar aquest llum o posar menys la calefacció?

I això nosaltres, clar, però si parlem de grans indústries, governs, estats... mala peça al teler tenim.

garbi24 ha dit...

tots patim perquè almenys no peti cap reactor...si això passa hi haurà un altre massacre

Assumpta ha dit...

Veig que el teu blog comença a recollir els reconeixements que es mereix ;-) Felicitats.

Sembla mentida tot això de l'energia nuclear... sembla mentida haver de córrer riscos com aquests... sembla mentida que l'ésser humà tingui tan poca cura del planeta... sembla mentida.

sànset i utnoa ha dit...

Va, començo amb una doble-felicitats!

I sí, tot plegat és horrible. Ara, no dubto que se'n sortiran, i això els farà més forts.

Ara, el més fotut de tot és que hagi de passar una animalada de tals dimensions per començar a plantejar-nos segons què!

*Sànset*

Martulina Divina ha dit...

Val la pena deixar els teus bocins per la setmana vinent, crec que el teu post (fotos incloses) val molt la pena!! Gràcies!! Ahhh i tots els granets sumen!

kweilan ha dit...

Felicitats dobles. Vaig veure que l'altre dia recomanaven el teu bloc al 3cat.24.

jordicine ha dit...

Murakami és un dels meus escriptors preferits. Avui he començat '1Q84' i ja porto 200 pàgines. Sensacional! Me n'alegro que t'hagi fet il·lusió això del 'Blog amb vida' i que també t'hagin recomanat al 3cat24 ;P. Avui al meu fill l'han operat de la boca, però està molt bé i molt feliç. Clar que els nanos són el nostre futur. Un petó i fins aviat.

rits ha dit...

Novament, moltes gràcies per les felicitacions. I bé, sembla que els esforços estan donant resultats perquè la tragèdia no sigui encara molt més gran del que ja és.

ELFREELANG, tindriem prou? Sóc gran defensora d’aquestes energies, però també veig que l’energia nuclear no pot competir amb elles. Que ho canviem, renunciem a la tecnologia nuclear i per tant renunciem a coses, o serà molt difícil.

XeXu, completament d’acord. I com sempre, reaccionem a posteriori, massa tard. Fins i tot m’atreveixo a dir que són petites reaccions. Que d’aquí un temps no ens en recordarem i tirarem pel dret, fins la propera massacre. Molt trist.

PORQUET, és que em diuen somiadora, però de tant en tant, toco de peus a terra. I si, és molt difícil el que demanem. Tens raó, d’aquí un temps, ningú se’n recordarà. Només com apunt, com ha passat amb Chernòbil.
I si, renunciar a petites coses és molt difícil. I no crec que hi hagi massa gent disposada a fer-ho.

GARBI24, de moment sembla que la cosa millora. Semblava impensable fa un dia.

ASSUMPTA, sembla mentida, però també ens diu lo poc que ens estimem. Si tinguéssim cura més de nosaltres mateixos seríem molt més respectuosos amb el planeta i ell amb nosaltres.

SÀNSET, no hi havia pensat en això que els farà més forts. I és cert, tenen un esperit tan diferent.
El pitjor, per mi, és que vols dir que ens plantejarem masses coses? O quedarà en ben poc? Això és el que volia dir amb el post. Jo em puc proposar coses, però els que realment se n’haurien de preocupar, vols dir que ho faran en gran mesura?

MARTULINA, hola!! Quin nom tan xulo!!! Un toc d’esperança el teu comentari. Gràcies! Entre tots ens hem d’animar a aconseguir-ho.

Moltes gràcies, KWEILAN, reconec que em va fer molta vergonya!

JORDICINE, espero que l’operació hagi estat un petit ensurt però ja està. Ja ens explicaràs què tal 1Q84!!! I novament, moltes gràcies pel premi!

Una abraçada molt gran a tots i totes!

Audrey ha dit...

Doncs sí felicitats pels reconeixements, ben merescuts!!. També penso que poden tornar a florir els cireres, però calen canvis per part del poder i de tots nosaltres, és possible!!, si tots posem el nostre granet de sorra.

Felicitats i abraçada!