7/2/11

Mago de Oz


De petita a ma germana, durant una temporada, li va donar per veure repetidament El mago de Oz, i a mi, que en aquella temporada ja era pre-adolescent, em feia força ràbia.

Mai em va arribar a agradar. No sé perquè, però trobava la història ben avorrida. Una nena pànfila, pànfila, un espantaocells sense seny buscant un cervell, un home de llautó sense cor i un lleó poruc. Tots cantant aquella cançoneta que es posava dins el cap. I aquella bruixa absurda i tot plegat per acabar amb un personatge que no era el que era. Segurament, si hagues llegit el llibre m'hagués agradat molt més. Però llavors no li veia gens la gràcia. Ni el fet de fer equip, d'ajudar-se els uns als altres, de fer les coses amb el cor, de superar-se i de saber el que realment es vol.

Però el cert és que no vull parlar de tot això.

Darrerament penso molt en el personatge del mag. Segurament s'ha escrit moltíssim sobre el Mag d'Oz, sobre política aplicada a la història, sobre sociologia i demés. Però tampoc vull parlar de tot això.

Sento que he anat coneixent diferents persones en diferents àmbits que han resultat ser Mags d'Oz. Persones que desprenen tanta àurea, tanta força, tanta energia, que fan por. O més que por, que imposen. Però després, quan passes temps amb elles, després quan les coneixes descobreixes que …..

Aquests mags crec que els podria classificar en quatre. Els primers son aquells que realment son tan forts i valents com aparenten. Que tenen força per quatre cantons, sols algunes fisures, que necessiten dels altres i ho saben. Que s'ajuden i saben els seus punts febles. No sé si podrien ser veritables Mags d'Oz però segur que es converteixen en herois.

Després, hi ha els genuins farsants. D'aquests no cal parlar gaire. Son autèntic i pur engany i es delaten sols.

Però entremig hi ha dues classes que es difuminen i que en mi son els que han causat més estranyesa. Hi ha que els descobreixes les seves febleses i, de cop, es tornen humans. De sobte, la complicitat amb ells és més gran perquè tot el que et semblava allunyar-te d'ells, t'apropa, et dóna calidesa. I et fa superar. Com si compartint la càrrega fes que el pes de viure fos més lleuger de portar. Com el mag de la pel·lícula, que amb la sabiesa es reconcilia i es vol fer camí plegats.

I finalment hi ha els mags que no sé definir. Aquells que has admirat tan fermament però tot queda en un miratge. Que en veure com son realment et queda certa buidor, perquè no entens les cuirasses, perquè et sembla tot mentida, però de fet no és cap mentida. Simplement que no son el que havies idealitzat.

Perquè segurament en tots els Mags d'Oz hi ha bona part d'idealització, com el món fantàstic d'Oz o la ciutat esmeralda, on tot era possible però res era cert.

Suposo que el millor és anar fent camí, encara que no sigui en llambordes daurades i anar trobant amics com l'espantaocells, l'homé de llautó i el lleó. Que amb els seus defectes i virtuds fan un conjunt inigualable.



ps. espero que tothom conegui la història del mag, sinó em sembla que hauré ficat la pota fins el fons com fa uns dies en desvetllar el final de 127 hores de la forma més innocent possible.

Podia posar un fotograma qualsevol de la pel·lícula però he trobat aquesta il·lustració que m'ha agradat moltíssim i a més amb els micos que sempre em van fer tanta por!

Anava a posar la versió de la Norah Jones, però he trobat aquesta de Ramones. Espero no haver-vos espantat si esperàveu una cançó suau.

12 comentaris:

Assumpta ha dit...

He d'admetre que ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula, així que no sé "què" es pot interpretar per ser un "Mag d'Oz"...

Ara bé, la cançó la conec, és molt popular i l'he sentit a dotzenes de vegades... així que el que puc dir és que... aquesta versió que has posat és de les la meves preferida i m'encantaaaaa!! :-DD

Assumpta ha dit...

L'he tornat a posar... i amb el volum més fort... hehehe

Carme Rosanas ha dit...

Jo tampoc conec massa del mag d'Oz... però crec que malgrat tot entenc què vols dir de la gent. Quan trobes mags de veritat que s'apropen i són humans... trobo que és un moment important. Sovint les decepcions sobre les persones vénen de la idealització que n'hem fet. És perillós idealitzar massa i encara més que t'idealitzin, aleshores no podràs estar mai a l'alçada!

El porquet ha dit...

Ui, a mi la història del Mag d'Oz no m'ha atret mai massa. La conec, però no en profunditat.

Però bé, la màgia és important trobar-la en les persones, en les coses i en els llocs. En molts moments i en diferents situacions.

I sempre hi haurà gent que caurà del pedestal, però potser és que nosaltres els hi havíem posat sense saber, encara, que no s'ho acabaven de merèixer.

Ah, i Ramones a tope!!!

Garbí24 ha dit...

i cerc que t'has deixat un punt, que és el que fa que un mag sigui bo o dolent depenent dels ulls que se'l miren i en el moment que se'l miren, de vegades el nostre criteri tampoc es 100% fiable.
bon apunt....;)

Sergi ha dit...

Pensava que seria l'únic a no conèixer bé la història d'Oz, però veig que no. A banda de saber dels tres acompanyants de la noia, i coses puntuals com el camí de llambordes daurades, poca cosa més en sé i no sé què feia en realitat el Mag d'Oz. Diria que la pel·li sí que l'he vista, però no en recordo res de res.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Em sorprèn força que la majoria, per no dir tots els que heu comentat, que no conegueu la història del Mag d’Oz, pensava que era una mica desastre per no haver-la llegit o no conèixer-la gaire. Però deu ser que per la gran majoria no és gaire atractiva. Però la manera de fer del mag la tinc ben present i l’he feta servir més d’una vegada per descriure algú.

ASSUMPTA, m’alegro que t’hagi agradat tant la música.

CARME, gràcies per l’anàlisi que en fas. S’ajusta força. i si és una sort conèixer de prop la gent. Si que és perillós idealitzar, molta gent ho fa. I quan t’idealitzen el pes tb és molt gran.

PORQUET, i tant que la màgia està en les persones.
Posar algú en un pedestal és ben habitual, i no hauria, però ens passa.

GARBI, doncs si que és important saber amb quins ulls es miren, encara que de vegades, fins i tot un pot encegar-se i no veure-hi clar.

XEXU, ja veus que no ets l’únic. No té gaires adeptes.

Assumpta ha dit...

Caram!! Ara estic sorpresa jo!! Creia que la majoria la coneixerien...

Ara m'han entrat ganes de saber-ne més coses hehe

Elfreelang ha dit...

L'home de llauna va aconseguir el cor que volia i el va convertir en humà ...tots tres simbolitzen l'amor, la valentia que al final aconsegueix el lleó i el cervell, la intel·ligència que aconsegueix l'espantaocells em penso que són aquests personatges que primer eren sense cor, covards i rucs que ens mostren com podem canviar i aconseguir ser millors....els éssers humans som complicats i ens hem de conèixer a fons...sempre podem trobar sorpreses!

òscar ha dit...

Hi ha dos clàssics cinematogràfics amb els que no hi ha tu tia: el mago de Oz és un d'ells i E.T. el extraterrestre l'altre.

Potser per això gens puc identificar i classifcar als mags :). Excepte Juan Tamariz que, més que un mag, era un crack.

Finestreta ha dit...

És una pel·li que de petita em fascinava... M'encantava mirar-la, però alhora em feia com por, i no l'acabava d'entendre... "Sigue el camino de valdosas amarillas", hi penso tant en aquesta frase...

rits ha dit...

ASSUMPTA, i has descobert moltes coses? jo n'he descobert vàries, arrel del post i de recordar instantànees de la pel·lícula.

ELFREELANG, i la Dorothy simbolitza tot l'amor i la bondat. Esperança i optimisme, oi?

txananananana!!!! ÒSCAR, i tant que era un crack! a mi tampoc em va agradar massa ET. Recordo que al cine, mon pare em va fer triar entre anar a veure ET i Indiana Jones!! va ser una gran tarda aquella a la recerca de l'arca perduda.

FINESTRETA, si que feia por, si!!! sobretot la bruixa!!