Mago de Oz

De petita a ma germana, durant una temporada, li va donar per veure repetidament El mago de Oz, i a mi, que en aquella temporada ja era pre-adolescent, em feia força ràbia.

Mai em va arribar a agradar. No sé perquè, però trobava la història ben avorrida. Una nena pànfila, pànfila, un espantaocells sense seny buscant un cervell, un home de llautó sense cor i un lleó poruc. Tots cantant aquella cançoneta que es posava dins el cap. I aquella bruixa absurda i tot plegat per acabar amb un personatge que no era el que era. Segurament, si hagues llegit el llibre m'hagués agradat molt més. Però llavors no li veia gens la gràcia. Ni el fet de fer equip, d'ajudar-se els uns als altres, de fer les coses amb el cor, de superar-se i de saber el que realment es vol.

Però el cert és que no vull parlar de tot això.

Darrerament penso molt en el personatge del mag. Segurament s'ha escrit moltíssim sobre el Mag d'Oz, sobre política aplicada a la història, sobre sociologia i demés. Però tampoc vull parlar de tot això.

Sento que he anat coneixent diferents persones en diferents àmbits que han resultat ser Mags d'Oz. Persones que desprenen tanta àurea, tanta força, tanta energia, que fan por. O més que por, que imposen. Però després, quan passes temps amb elles, després quan les coneixes descobreixes que …..

Aquests mags crec que els podria classificar en quatre. Els primers son aquells que realment son tan forts i valents com aparenten. Que tenen força per quatre cantons, sols algunes fisures, que necessiten dels altres i ho saben. Que s'ajuden i saben els seus punts febles. No sé si podrien ser veritables Mags d'Oz però segur que es converteixen en herois.

Després, hi ha els genuins farsants. D'aquests no cal parlar gaire. Son autèntic i pur engany i es delaten sols.

Però entremig hi ha dues classes que es difuminen i que en mi son els que han causat més estranyesa. Hi ha que els descobreixes les seves febleses i, de cop, es tornen humans. De sobte, la complicitat amb ells és més gran perquè tot el que et semblava allunyar-te d'ells, t'apropa, et dóna calidesa. I et fa superar. Com si compartint la càrrega fes que el pes de viure fos més lleuger de portar. Com el mag de la pel·lícula, que amb la sabiesa es reconcilia i es vol fer camí plegats.

I finalment hi ha els mags que no sé definir. Aquells que has admirat tan fermament però tot queda en un miratge. Que en veure com son realment et queda certa buidor, perquè no entens les cuirasses, perquè et sembla tot mentida, però de fet no és cap mentida. Simplement que no son el que havies idealitzat.

Perquè segurament en tots els Mags d'Oz hi ha bona part d'idealització, com el món fantàstic d'Oz o la ciutat esmeralda, on tot era possible però res era cert.

Suposo que el millor és anar fent camí, encara que no sigui en llambordes daurades i anar trobant amics com l'espantaocells, l'homé de llautó i el lleó. Que amb els seus defectes i virtuds fan un conjunt inigualable.

ps. espero que tothom conegui la història del mag, sinó em sembla que hauré ficat la pota fins el fons com fa uns dies en desvetllar el final de 127 hores de la forma més innocent possible.

Podia posar un fotograma qualsevol de la pel·lícula però he trobat aquesta il·lustració que m'ha agradat moltíssim i a més amb els micos que sempre em van fer tanta por!

Anava a posar la versió de la Norah Jones, però he trobat aquesta de Ramones. Espero no haver-vos espantat si esperàveu una cançó suau.