Ara s'intercanvien els camins

Darrerament parlo molt del blog. Surt a moltes converses, molts senten curiositat per saber què és, per què hi escric. Des del sopar d'avui al plantejament de tancar-lo i demés històries, el blog és centre de molts moments, sobretot entre els amics de Sants. De fet, si no vaig plegar va ser perquè algú que em coneix molt bé em va insistir perquè no ho fés, perquè el blog m'aportava molt i si abans no em llegia ara resulta que ho fa sovint. I ara que moltes de les cares conegudes saben de l'existència d'aquest blog, tot plegat m'avergonyeix una mica, però en canvi, el cert és que sols rebo afalags. I m'avergonyeix perquè és un espai molt íntim i personal, del que mai vaig esperar res, sols poder deixar-me anar una mica en allò que em costa més. I que en canvi m'ha aportat moltíssim.

Alhora, avui coneixeré, posaré cara, ulls, veu a uns quants blogaires. Alguns de coneguts, llegits i d'altres que ni tan sols hauré pogut visitar.

Sento que s'estan intercanviant els camins de la meva vida. Es creuen, millor s'intercanvien, espais fins ara separats.

Compartir les emocions més profundes amb persones que no veus fa que sigui fàcil i alhora és contradictori perquè en canvi amb les persones que t'acompanyen i confies et sents més despullat i sovint no ho dius tot i no sé perquè passa això.

És un torrent de sentiments creuats, de paranoies, pors que per molts podrien ser tonteries, però és que ara es creuen els camins entre la comunitat virtual i la no virtual i es fa curiós. Encara que si ho penso bé, els camins molts cops s'han creuat entre amics d'amics, amics-veïns, veïns blogaires que potser ens creuem pel carrer,... és allò de la teoria que tots estem interconnectats entre sis persones i que jo penso que és que fem el que fem, sóm com sóm, tenim les mateixes inquietuds, maneres de pensar i això ens acaba acostant.

Miro els gairebé 450 posts (aquest és el 449, ais!!!) i veig com ha canviat aquest espai. Cada vegada els posts son més llargs, crec que menys intensos i emocionals, però cada vegada xerro més. Potser jo també estic canviant. Recordo que mai hagués pensat conéixer tanta gent maquíssima i com el Francesc, el Cesc, la Tirai i l'Assumpta aviat em van anar introduïnt en aquesta petita gran comunitat. Una comunitat que com totes és viva, canviant, que arriba gent i d'altres se'n van. D'altres canvien o desapareixen. Amb qui comparteixes més afinitats i amb qui menys. Amb les seves coses bones i les seves de dolentes. Però si que és una comunitat que fa de molt envejar, ja que sols despren companyarisme i caliu.

Sento que s'intercanvien els camins i no pas un sol creuament per on cadascú continuarà el seu camí. Sé que molts dels que em coneixen i llegeixen des de fa poc el blog es poden sorprendre, es poden qüestionar i no sé què passarà quan molts dels que em llegeixen em coneguin, suposo que el mateix, seguirem sent companys, doncs al cap i a la fi, el blog és una part més de mi mateixa. Un petit bocí de vida.