3/10/10

Una nova etapa

Per una persona que dóna tantes voltes a les coses, que les pensa i repensa tant com jo, de vegades es donen situacions ben curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi pensant en aquell moment, t'arriba la decisió a prendre, la solució als neguits que teníes (i que potser fins i tot desconeixies que tenies). En part, això em va passar dissabte al matí en un aspecte que ara no ve al cas i relacionat amb el post anterior. Però també em va passar a principis d'estiu.

Un dia, sense venir a res, quan feia temps que em plantejava que necessito estar activa, estar associada a alguna història, moure'm, fer un servei, em va venir a la llum la decisió. M'entestava en deixar enere el meu món des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol cosa relacionada. Però perquè amagar un sentiment de pertànyer a algun lloc, un servei que conec i que sé que necessita mans. A què esperava? A que em vinguéssin a buscar? Sabia que no ho farien. No gosarien mai a demanar-me res més.

De cop i volta, sense pensar en res, tenia la resposta a un munt de plantejaments de projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec el projecte, sols l'havia d'adequar a la meva realitat. A la meva manera de ser, a la vida que porto i a la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc ganes de jugar, còrrer, preparar mil i una reunions, estar al capdavant de res. Prou faig construint casa meva cada dia. I tampoc podia anar a un centre on hi haguéssin moltes mancances. Encara em fa mal haver tancat el meu centre, el dolor que vaig sentir en deixar els infants se'm fa present.

I així vaig oferir les meves mans, limitades per la meva realitat, per saber que ja no sóc cap joveneta i que tinc que construir la meva vida, però amb ganes de donar-me als altres. Em sentia una mica egoista per posar condicions, però sé que no puc donar més que el que ofereixo, donar-me a tot seria dolent per a mi, però sobretot per als altres. Sabia on volia anar, però si calia, podia anar on fos, i he anat a parar a un dels centres que més a prop i amb qui més puc connectar. Ahir van començar amb els infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que no estaré els dissabtes amb ells.

I avui, avui he tornat a l'Assemblea d'animadors. He tornat com a casa. M'he retrobat amb mil i un rostres, somriures còmplices, sorpresos, abraçades immenses, picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot continua igual, els mateixos acudits, sortides de mare i jo caient en totes les bromes com sempre.

I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil. No estaven part de la meva vida, els meus eterns companys de viatge, l'Asel·la i el Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no hi era el meu centre, els meus nens, Sant Medir. Jo, representant un altre realitat, una altra manera de fer. M'ha costat i fins avui no he vist que em costarà una mica. Però sé que no només ho faig per mi, sinó perquè crec en la oportunitat que tenen els infants de ser escoltats, de ser respectats i crèixer i fer un món molt millor.





ps. Avui sento que comença una nova etapa. Una etapa que molts no entendran, però els que si que tinc a prop, malgrat pensar ben diferent, van acceptar i fins i tot es van alegrar. Recordo com quan li vaig explicar a una de les meves millors amigues, pensant que em reprovaria la decisió, em va somriure i em va encoratjar.

13 comentaris:

Sergi ha dit...

Ningú t'ha de reprovar res perquè és una decisió teva. Per què deixar una cosa que t'omple tant? Bé, de vegades calen canvis a la vida, però si pots dedicar part del teu temps, encara que no sigui tant com abans, per què no? Potser podràs encarregar-te d'algunes tasques que no incloguin el contacte tan directe amb la canalla, i per tant no tan absorbents, però sense allunyar-te'n del tot. Endavant i molts ànims!

fanal blau ha dit...

De vegades, tot és tant fàcil (ens ho fem sovint molt complexe) com escoltar-nos. Per saber què volem.
Me n'alegro molt de llegir-te contenta, rits!

Una abraçada i una bona estrena de setmana!

Assumpta ha dit...

Ets una dona valenta i generosa! ;-))

Endavant i molts ànims!! :-))

Garbí24 ha dit...

les decisions sempre son importants a la vida i no sempre son al 100% de com ens agradaria, però sempre endavant. Ànims!!! ho estàs fent be

Carme Rosanas ha dit...

Endavant, rits!

Una nova etapa, amb il·lusió i empenta, a la teva mida... una abraçada.

_MeiA_ ha dit...

Moooolt bé, clar que si, has de fer realment el què t'omple, el què t'agrada i amb el què disfrutes!

Clidice ha dit...

Qui dóna el que pot no està obligat a més :) ho has de fer amb alegria no amb la sensació d'ofec que tantes vegades ens aclapara. És difícil, avui, trobar qui valori l'oferiment del temps als altres, en un món tan malfiat com el nostre. Felicitats!

Elfreelang ha dit...

Doncs endavant amb la nova etapa! ànims i força! tens la vida per davant i les ales de la il·lusió que t'empenyen!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Endavant les atxes!!! Obre aquesta nova etapa i dóna tot el que puguis. Segur que anirà molt molt molt i molt bé!

Ferran Porta ha dit...

Començar una nova etapa esmpesa per allò que sents que et crida és una excel.lent manera de començar-la, potser la millor de totes.

Avui sones especialment animosa, Rits, malgrat les mancances. Hauràs retrobat el teu camí? Tan de bò; d'entrada pinta bé, la cosa :)

Jordicine ha dit...

Sempre és bo començar etapes si tens força per fer-ho. Et noto contenta. Me n'alegro. Un petó

sànset i utnoa ha dit...

A començar-la s'ha dit! i amb totes les ganes i sense pensar-ho dos vegades!

*Sànset*

rits ha dit...

moltíssimes gràcies per comentar i per recolzar-me!
I per dir que se'm nota contenta. ho estic, i molt!!!!
Ja aniré explicant com va!

Un petó ben gran per a tots i totes!!!