Una nova etapa

Per una persona que dóna tantes voltes a les coses, que les pensa i repensa tant com jo, de vegades es donen situacions ben curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi pensant en aquell moment, t'arriba la decisió a prendre, la solució als neguits que teníes (i que potser fins i tot desconeixies que tenies). En part, això em va passar dissabte al matí en un aspecte que ara no ve al cas i relacionat amb el post anterior. Però també em va passar a principis d'estiu.

Un dia, sense venir a res, quan feia temps que em plantejava que necessito estar activa, estar associada a alguna història, moure'm, fer un servei, em va venir a la llum la decisió. M'entestava en deixar enere el meu món des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol cosa relacionada. Però perquè amagar un sentiment de pertànyer a algun lloc, un servei que conec i que sé que necessita mans. A què esperava? A que em vinguéssin a buscar? Sabia que no ho farien. No gosarien mai a demanar-me res més.

De cop i volta, sense pensar en res, tenia la resposta a un munt de plantejaments de projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec el projecte, sols l'havia d'adequar a la meva realitat. A la meva manera de ser, a la vida que porto i a la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc ganes de jugar, còrrer, preparar mil i una reunions, estar al capdavant de res. Prou faig construint casa meva cada dia. I tampoc podia anar a un centre on hi haguéssin moltes mancances. Encara em fa mal haver tancat el meu centre, el dolor que vaig sentir en deixar els infants se'm fa present.

I així vaig oferir les meves mans, limitades per la meva realitat, per saber que ja no sóc cap joveneta i que tinc que construir la meva vida, però amb ganes de donar-me als altres. Em sentia una mica egoista per posar condicions, però sé que no puc donar més que el que ofereixo, donar-me a tot seria dolent per a mi, però sobretot per als altres. Sabia on volia anar, però si calia, podia anar on fos, i he anat a parar a un dels centres que més a prop i amb qui més puc connectar. Ahir van començar amb els infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que no estaré els dissabtes amb ells.

I avui, avui he tornat a l'Assemblea d'animadors. He tornat com a casa. M'he retrobat amb mil i un rostres, somriures còmplices, sorpresos, abraçades immenses, picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot continua igual, els mateixos acudits, sortides de mare i jo caient en totes les bromes com sempre.

I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil. No estaven part de la meva vida, els meus eterns companys de viatge, l'Asel·la i el Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no hi era el meu centre, els meus nens, Sant Medir. Jo, representant un altre realitat, una altra manera de fer. M'ha costat i fins avui no he vist que em costarà una mica. Però sé que no només ho faig per mi, sinó perquè crec en la oportunitat que tenen els infants de ser escoltats, de ser respectats i crèixer i fer un món molt millor.

ps. Avui sento que comença una nova etapa. Una etapa que molts no entendran, però els que si que tinc a prop, malgrat pensar ben diferent, van acceptar i fins i tot es van alegrar. Recordo com quan li vaig explicar a una de les meves millors amigues, pensant que em reprovaria la decisió, em va somriure i em va encoratjar.