Retrobaments

Quan arribo d’un viatge necessito un temps per processar, per descansar i reprendre el dia a dia. La desconnexió és tan gran que necessito un període d’adaptació (com fan ara a les guarderies i les escoles per gran torment dels pares). Però només arribar, un primer truc a la família (que aquest any no vaig fer, doncs em van venir a rebre a l’aeroport) i un missatget als més íntims.

I arriben els retrobaments. L’any passat quan vaig arribar del viatge vaig rebre un sms que crec que encara tinc guardat, doncs em va emocionar i molt. Entre d’altres coses em deia “t’he enyorat molt”. Llegir aquelles paraules em van fer somriure i sentir-me molt feliç dels amics que tinc. Vaig sentir aquella escalfor que et fa retrobar-te a casa, al teu lloc. Saber que per molt lluny que marxi, aquí hi tinc el meu cor.

Al cotxe, ma germana i mon pare m’expliquen que el Puck ha estat molt mimoset i només arribar, tot i atabalar-se amb tanta gent, l’abraço i comença a ronronejar. Les poques estones que he estat per casa aquests dos dies no em deixa sola ni un moment. Si m’assec al sofà es posa damunt la panxa, me la remena, ronroneja com mai, es refrega i es deixa acaríciar indefinidament. Xoquem cap amb barbeta, acaríca la cara amb les potetes i donar-li la malta és el millor capritx que té. S’ha de dir que també l’he trobat a faltar. Ja és part de mi, i aquest bitxet que gairebé ja ha destrossat el sofà per complert és de les millors inversions que he fet.

Han passat dos dies i encara no he pogut fer una rentadora. Just ara acabo de posar la primera. Només arribar a casa i deixar la motxilla damunt la taula, sense encara poder haver enviat cap sms en rebo un, “ja has arribat? Et vens al MMVV aquesta nit?” i esclar de cop, recordar que és el gran dia, el gran concert i tot i haver-me llevat a les 5 del matí hora d’aquí sense gairebé no haver dormit, com puc dir que no? Descol·locada quan feia ni 24 hores que em torrava a l’Acròpolis, encara bó que agafo unes bambes i sense ni fer una becaina, apa cap a Vic hi falta gent. Posar-nos al dia, fer plans, riure i enriure’ns, ser objecte de plans celestínics que em fan envermellir. Rebre un somriure sorprés per ser allà i donar ànims quan es suspen el concert per la pluja, acompanyar a descarregar les andròmines al local ja que et porten a casa i finalment, dormir.

I que la iaia t’abraci. Miro les fotos del primer dia de viatge i em veig la mala cara que feia. Estava convençuda que hauria de tornar, però un cop més em demostra la seva força i valentia. Portar-li un brioxet amb formatge feta i una mica de pernil dolç i veure-la somriure i com se li cauen les llàgrimes dels seus preciosos ulls verds. Gairebé no li explico el viatge, poques coses, sap que no m’agrada xerrar massa i ella, en canvi, me n’explica moltes. I jo, ben contenta, l’escolto. No està bé, sento que s’està acomiadant de tots, però que encara es vol il·lusionar, treu força d’allà on no n’hi ha, del seu cor tan gran i lluitador.

I amb tot, un no parar. Començar a contestar correus, fer trucades pendents o perdudes pel mar Egeu, rebre’n dels amics que s'han quedat per aquí, sopar amb uns i altres, obrir el reader i trobar 376 posts per llegir i ganes de saber de la catosfera, tenir un munt de posts al cap. El periode d’adaptació ja s’ha acomplert, ara a posar-me al dia de tot i començar un munt de projectes que en tinc moltes ganes, amb les piles ben carregades com feia temps que no tenia i la pell ben morena gràcies a un dels millors viatges que he viscut.

ps. La foto..., és que és molt difícil fer-li fotos al Puck de tan a prop, igual que n'és de difícil escriure aquest post amb ell damunt. La cançó, de les que més hem fet sonar aquests dies.