Moai

“Doncs bé, ja he arribat. Aquí els tinc, els famosos Moias o Moais, o com es diguin. Sí que són impressionants, però tant com per dedicar-los una tesis doctoral? Ja sabia jo que això de les pedres només em portaria que maldecaps. No podria haver-me enamorat d'un noi més normal? No, esclar, un Idiana Jones a la catalana. I no podia haver trobat unes altres pedres més properes per estudiar? O que estigúessin perdudes enmig de l'Àfrica? Així, com a mínim hagués pogut anar de voluntària amb metges sense fronteres i estar més aprop teu. Però no, tu i les teves estàtues en una illa paradisíaca i jo fent hores i hores de residència a l'hospital. Però bé, és igual, ara sóc aquí, després de més de 24 hores de viatge esgotador via avió i vaixell per veure't i quedar-me sense ni un duro de per vida. El teu missatge al twitter va ser clau, me'l repeteixo constantment “sense tu, tot això no té sentit”, dos anys separats és massa temps. Estic espantada, he canviat i segur que tu també. D'acord que ens hem vist amb la webcam, hem parlat gairebé cada dia per l'skype, hem xatejat, ens hem escrit mails kilomètrics, hem tingut sexe cibernètic i tot, ens hem enviat fotos, regals, parides de les nostres, però.... i si em veus diferent? I si ja no sóc la dona que estimes? Ens vam dir que érem lliures per anar amb d'altres, però mai ho hem fet. Si més no jo. Per molt atractius que fóssin els tios que he anat trobant, no són tu. Aquí les noies són ben exòtiques i guapes. Estic més espantada que el dia de la nostra primera cita! I també més horrorosa. Faig ulleres, porto els cabells més despentinats que el Robert Smith dels The Cure i necessitaria una dutxa amb urgència. Buf, no sé jo si ha estat una bona idea venir directament del moll però pensava que hauries entés el meu missatge al twitter “només espera amb una flor blanca vora la platja i em veuràs” i estaries allà amb una floreta blanca com la primera vegada, però era esperar massa. Però on ets? No et veig? Qui és aquest paio que ve rient-se?, ostres no recordo el nom! És el seu company, quin desastre que estic feta!”

- Hola! Eres Mercè, verdad? Eres todavía más guapa de lo que pareces en todas las fotos que tiene Pau en cada uno de los rincones del piso. Soy Ezequiel, su compañero de aventuras. Perdona que no pueda parar de reír, pero es que Pau siempre va alardeando que estáis constantemente conectados y que os comunicáis muy bién, que no tenéis mal entendidos. Perdona, pero es que no puedo dejar de reír ... desde cúando no miras el twitter? Toma, lee por favor “amb una rosa blanca a la platja del bogatell i la lluna guiant-me, sols t'espero a tu”. Va a coger un costipado, no crees?

ps. Amb retard i BSO, però nova participació als Relats conjunts.