Divendres quedava amb gent de la uni. Quan ens veiem està molt bé, és com si continuéssim veient-nos cada dia. Però també són persones molt intenses i amb una manera de viure molt diferent, que sabem que el dia a dia que vivim ara, no ens entendríem. En marxar, parlàvem del festival que hi havia a la barceloneta aquell cap de setmana, i totes dèiem que en algun moment o altre hi passaríem, però sense concretar res. No fos cas que es planifiqués alguna nova trobada. En acomiadar-nos una diu que demà (és a dir, dissabte) m’envia sms quan vagi cap allà. Jo ja havia quedat amb la colla, però també teníem la possibilitat de passar-nos. Mentre em deia lo del sms, sabia perfectament que no me l’enviaria. Jo tampoc li vaig enviar, doncs de fet no vam acabar a la barceloneta sinó fent margarites i tequiles en un altre bar del centre de la ciutat.
No em va importar que no l’enviés, potser tampoc hi va anar, però em va recordar el pensar en perquè fem aquestes coses. Sovint m’ha passat que et diguin “demà et truco” o “de seguida t’envio mail” o “la setmana vinent quedem”. I ni trucar, ni mail ni quedada. I jo també ho he fet, ho reconec. I en el mateix instant que ho estic dient, sabent que no ho faré, m’entra una contradicció interna, uns remordiments que no et pots treure de sobre. Perquè diem aquestes coses quan sabem que no farem? Perquè diuen, es comprometen quan saben que no ho faran? Perquè si sé que no m’agrada fer-ho, ho torno a fer el dia menys pensat?
Són coses supèrflues. De fet no em va importar que no m’enviés sms, jo tampoc ho vaig fer, o tampoc m’importa no rebre certes trucades o no quedar quan s’havia dit que ho faríem. Sé, que per a l'important hi ha qui si que es compromet, qui si et diu, et truco, et truca. O si no ho fa, és un descuit sense importància, que et truca al dia següent. I que quan ens ve de gust veure’ns, ens necessitem, ho fem. L’amistat, com deia l’anterior post, no es força, es sent.
Però perquè hi ha aquesta necessitat social de quedar bé? No parlo d'educació ni cuidar-se, ni de preocupar-se o interessar-se pels altres. Sinó de certa vanitat.
Els vincles entre les persones els anem teixint poquet a poquet, les necessitats les anem sentint a marxa lenta i els compromisos els anem agafant en la mesura que ens anem estimant més. Per això no entenc perquè tenim reaccions no naturals, imposades, simplement per quedar bé, i que en el fons tampoc et fan quedar bé, sinó que són pantalles superficials perquè no es tenen els sentiments necessaris perquè el vincle es doni.
Tot i així, m'agrada pensar que vaig errada. Que potser la intenció si que hi és, i simplement falla el xip del dia a dia.
Ps. Però hi ha d’altres si que fa mal. Quan esperes alguna cosa d’algú, quan necessites algú en concret i et falla. O quan falles. Llavors també fa mal. També et sents malament. I quan un vincle es talla, també sap greu. Molt més que no pas totes les paraules del post. Per cert, que consti que les amigues de la uni me les estimo molt! Però reconec que hem canviat la manera de viure la vida. Això si, n’aprenc tant d’elles!!! Són un pou de ciència, de cultura, tenim un vincle ben curiós. I amb elles és tot fàcil. Per això em sorprèn tant que em passés el que he explicat. No teníem necessitat de forçar les coses.
la foto, del flickr
17 comentaris:
hola preciosa, vinc a deixar-te un petó post-vacances :)
Un dia miraràs enrere i diràs per dins (encara que potser fluixet) que va valer la pena!!
Hi ha certes "percepcions socials" del "quedar bé" que es repeteixen en tothom. No sé, surt sol, tampoc es pensa quan es diu.
De vegades es diu per dir,però d'altres també és per mala memòria o per mandritis...
en el moment que es diu, molta gent pensa fer-ho, però passada la nit els pensaments son altres. Val la pena pensar-hi i de vegades es bo de mossegar-se la llengua o no prometre tant, a la fi i al cap acabes quedant millor.
De vegades es diu per dir... Altres ja captes que no ho faran mai. També és veritat que en un sol dia rebem tanta quantitat d'informació, ara estic pensant que dec tenir uns 2000 mils correus da'quests que t'envien amb un arxiu de fotografies i música, és evident que no tindré mai temps de veure'ls tots ni de respondre, en un sol dia igual me n'arriben 50, no tinc aquest temps... Però sí que és veritat que quan nessecites a algú, en el sentit de rebre unes paraules, un suport... i ens falla, sap greu. També és evident que tots fallem un dia o altre, som humans...
Des del far una abraçada.
onatge
Mira, quan ets una persona que es compromet a les coses, fa molta ràbia que hi hagi gent que no ho fa. Si estàs esperant alguna cosa perquè t'ho han dit que ho faran, et quedes molt frustrat si no passa. Una altra cosa és que no ho esperis de cap manera, com tu aquest dia, però generalment sí que ho esperem, i pot fer mal. Jo no dic les coses per dir. Si dic que em posaré en contacte per alguna cosa ho faig, encara que sigui per donar una negativa, però almenys donar senyals de vida, és el mínim. Em puc descuidar, és clar, però si agafes el compromís de veritat, no sol passar.
t'entenc molt bé. jo sóc de les que quan diu que t'envia un sms o que et trucarà ho fa, i em fa prou ràbia quan m'ho diuen a mi i no ho fan, i ho fa bastanta gent. Alguna vegada se m'ha passat, però no per gaires dies, utilitzo les notetes per tota la casa per no descuidar-me'n.
Hipocresia en molts casos...
I no dic que no sigui necessària, però toca molt la pera.
Jo quan dic una cosa és perquè la vull fer. M'agrada quedar bé -com a molta gent- però si no vull anar a fer un beure amb tu no t'ho oferiré. Ens pot fer mal. El problema, pel que crec, rau en no saber trobar la frontera entre el que és "quedar bé" i el que ja és un absolut atac d'hipocresia o "dir allò que no faràs".
*Sànset*
Ei, Rits, que després passo a comentar-te aquest post!
Hola! ;-)
He complert, eh? :-)
Bé, això de "ja ens trucarem" o similar crec que tots ho hem fet alguna vegada, tot i saber que no erà cert... Ara bé, si el compromís és més en ferm, més concret, tipus "demà mateix t'escric", crec que s'ha de fer, que no s'ha de dir per quedar bé...
Lectors del Blog de la Rits: Crec que demà a partir de les 10 del vespre per TVE fan aquella pel·lícula que ella va comentar fa uns quants posts: "EL JARDINERO FIEL" :-))
Mira...a mi també m'emprenya...Si ho dius, ho fas i si no no ho diguis...Tot i que també t'he de dir que amb els anys he anat aprenent a interpretar quan serà cert o no.
Petó!
Dóna per molt aquest post! Els mallorquins, la immensa majoria, som de no comprometre'ns. No sé si ho recordaràs però a un post de fa poc en vaig parlar de passada. Aquí si una cosa ens ve de gust deim que sí, així de clar, i si te diuen ja te diré coses, tots sabem que aquella persona ens està dient que no als nostres plans. És una forma fina de dir que no, i de no comprometre's. A mi que me diguin que sí a un cosa que al final és no... Però les relacions humanes són el que són i a mesura que coneixes la gent acabes sabent què pots esperar d'uns i altres :)
Jo sóc de les complidores si dic que et truco ho faig ....però de vegades si que alguna vegada en concret amb algú ens hem dit mútuament ens trucarem quan cap de les dos tenia en ment realment fer-ho i era només un pur formalisme...ja dic en general sóc complidora però és cert també que de vegades passen coses d'aquestes...
I per tot això jo dic: visca els bordes!! Perquè de vegades quan dius la veritat et diuen que ets borde, es veu que hauries d'haver dit "ja et trucaré" quan no en tenies ganes.
Jo prefereixo la veritat encara que sigui BORDE.
Bé, també es pot ser diplomàtic però dient la veritat, no?
"Ja quedarem, no?" "bé, no ho sé, ja veurem". No dius que sí ni que no...és la veritat, ja es veurà, no??
Jo diferenciaria entre un genèric "ja ens trucarem" o "ja ens veurem" que queda a l'aire i per tant es perd i un més concret "et truco demà" o "la setmana que ve passo" en el que ja ens comprometem més i, almenys en el meu cas, sempre compleixo per això em fa ràbia quan algú m'ho diu només per quedar bé però sense cap intenció de fer-ho.
CRIS, un de ben gran per a tu. Espero que les vacances hagin estat tot un èxit. Estic segura d’això que em dius, sempre val la pena tot el que hem fet.
ALBERT BiR, segurament és com dius, que no es pensa quan es diu. Per això, la majoria de vegades, quan percebo que és per això, no em molesta. Em molesta a mi mateixa quan ho faig, perquè penso que no està ben fet. I em molesta quan és algú que ho fa hipòcritament. Però crec que es va veient la diferència.
Ben cert, MARIA. Gràcies als vostres comentaris em suavitzo en el tema. Com li deia a l’Albert me n’adono que quan es fa per fer, per mala memòria , doncs no em molesta pas. Per mandritis, veus, potser ja em faria més ràbia, sobretot si em passa a mi mateixa, perquè si em fa mandra és que no ho vull fer i per tant, perquè ho dic?
GARBI, ben cert, però crec que també hem d’aprendre a portar a terme allò que ens comprometem a dir, perquè sinó, es perd credibilitat, també, i per tant també confiança.
ONATGE, 2000 mil correus per obrir? 50 al dia? Déu n’hi dó!!!! Esclar que no es pot respondre a tothom!!!!
Si, fallar sé que és ben humà, i quan passa, si t’estimes aquella persona, la perdones, igual que et perdonen a tu. Però per quedar bé,... ja no cal, que tenim tots una edat, no trobes? Darrerament descobreixo que es pot ser educat i sincer, que és més fàcil quan tot va de cara. Tot i així, tampoc vol dir que no s’hagi de tenir tacte o evitar segons què.
XeXu, però la majoria de gent no ho entén així. És com si cada vegada estigués més correcte no implicar-te en res, no comprometre’s en res. Ni amb els amics. Ens hem tornat tan egoistes que només es pensa en un mateix. Per sort, encara que hi hagi molta gent així, els que valen la pena, no ho fan. O aprenem a no fer-ho.
INSTINTS, a mi tb se’m passen moltes coses. Sóc moooooolt despistada. I em faig molta ràbia a mi mateixa i me’n penedeixo moltíssim. Però hi ha qui ho té per norma i ni se n’adona del mal que pot causar.
SÀNSET, exacte. L’has clavat. Cal saber trobar la frontera entre el quedar bé o ser educat o com li vulguem dir i l’atac d’hipocresia i dir allò que saps de cert que no ho faràs simplement per dir-se a un mateix què bo que sóc.
ASSUMPTA, sabia perfectament que passaries. I si no haguéssis passat tampoc hagués passat res, hagués pensat que en Josep Lluís t’ha portat al Viena de sorpresa o que potser vas veure la peli.
Si a tots ens ha passat i si et compromets i després no pots complir, doncs justificar-se, tots tenim altres coses, però no fer com si res.
FANALBLAU, crec que jo també he anat interpretant.
Son tan complicades les relacions humanes, CATERINA. Hi ha qui és expert en no comprometre’s mai, perquè si li surt un pla millor, el pugui agafar. I fa molta ràia.
ELVIRFR, a mi tb em passa a vegades, i no passa res, perquè també justifiquem el descuit. Però hi ha qui no ho fa i es queda tan ample
SN, si molt millor borde que hipòcrita, però tb m'han dit borde i tampoc és que m'agradi massa....
MCABEU, si completament d'acord amb la diferenciació. Molt millor els genèrics, encara que a vegades tb quan els dius saps perfectament que no els faràs.
Una abraçada a tots i totes!!!
Publica un comentari a l'entrada