Quantes vides possibles tenim?

Fa uns dies em recordaven una idea de Lucía y el sexo, aquella de si poguessis fer com un cuc i quan una cosa no va bé, xuclar i tornar enrere, just en el punt on tot anava bé. Lo fàcil que seria tot, tornar al punt on es va escarriar i com m’agradaria poder-ho fer en alguns àmbits de la meva vida.

Però això no és possible. I em queda ben clar després de veure Las vidas posibles de Mr. Nobody. El temps passa, no s’atura i no es pot tornar enrere. Des del big bang tot és linial i mirar endavant. Els planetes no poden aturar-se i girar en el sentit contrari. Això només ho podia fer el Superman per a salvar la Lois Lane d’aquell terratrèmol.

I les decisions que anem prenent tenen més importància de la que ens pensem. Perquè et van construint i fent. Cada un dels teus actes té una transcendència, alguns més que d’altres. I algunes decisions marquen el futur. Segons el que anem decidint tindrem una casa, o un marit, o uns fills, o viurem enganxats a aquell amor del que ens van separar, o serem milionaris, o simplement, morirem.

No sé si els agradarà gaire aquesta pel•lícula a aquells qui creuen en el destí. Moltes vegades he sentit allò que el destí et posa davant una persona que ha de ser important per a tu tres vegades. La pots deixar escapar dues però si no l’atrapes a la tercera, ja haurà passat i no tornarà (i no necessàriament parlo en temes romàntics). No ho tinc gaire clar això, la veritat. Seria el mateix que creure que si la deixes escapar és que, en el fons, no és està al teu destí o si ho està, t’acabarà tornant, com els passava a l’Ana i a l’Otto de Los amantes del círculo polar, que estaven irremediablement condemnats a estimar-se i a estar separats.

En canvi si que he pensant molt en les decisions presses. Sovint, i pel caràcter més aviat pessimista propi, de forma negativa. Sempre he dit que me’n penedeixo d’allò que no he fet més que no pas del que si que he fet. Què hagués passat si aquell dia a piscina no m’haguessin tingut que pescar amb el pal? (curiosament, això també li passa al personatge), potser sabria tirar-me de cap a la piscina (fet que tampoc és tan vital) o potser no hagués agafat tantes pors que sovint m’han limitat (fet que si és força més vital). Què hagués passat si hagués anat a aquella festa? (un altre exemple de les pors que limiten). Potser m’hauria portat una altra carabassa, però fins fa poc no vaig descobrir que el fet de no anar-hi va ser la millor decisió, que només hagués patit més del que vaig patir. Què hagués passat si....? i podrien ser mil i una les decisions que sovint penso que he triat malament. Perquè sempre m’ha costat decidir-me, triar. Sempre pensant i repensant si la decisió serà la bona, si no hi hauria una de millor. Sovint estancada i atrapada per no saber triar.

Després també hi ha la importància que els altres posen en les teves decisions. No sempre podem triar, no sempre ha de recaure en nosaltres el pes de les decisions que els altres prenen i que ens ha de condicionar a nosaltres. De vegades som massa petits o insignificants per marcar la vida dels altres. I a la inversa, el mateix, potser la indecisió dels altres ens afecta més del que caldria.

Però la vida passa, es va creant dia a dia i no es pot aturar, i sols arribarà un dia, que espero molt llunyà, molt llunyà, que valdrà la pena repassar totes les decisions i poder somriure marcant-me les arrugues dels costats dels llavis, sense pensar i si..... Perquè la vida és única i no es pot preveure per més fórmules que s’intentin experimentar. I cal aprendre a triar.




Ps. La peli és friki, friki. I no sabria dir el gènere, potser de ciència-ficció. Un pèl massa llarga i enrevessada i la primera sensació és de dir què coi he vist?I fins i tot, de no agradar-me. Però vas tirant fils, vas recordant seqüències i saps que més tard o més d’hora la tornaràs a veure. I et van sorgint idees, temes, veritats, pensaments. Sensacions que no et deixen indiferent. Potser pels que pensem tant és una petita joia que necessita el seu temps de repòs per entendre i aprofundir en tot el que diu.

Mai havia sentit parlar del Big crunch. Engoixa una mica.
Apart surt un mite de la meva joventut, els ulls més bonics, els del Jared Leto que sortia en una sèrie adolescent que em va agafar més aviat grandeta però amb la que em sentia ben reflectida. Vaig trigar una bona estona a reconèixer la Diane Kruger. Segueixo pensant que una rossa no sempre està bé de morena (quan sembla que les rosses puguin estar bé de qualsevol color).
La cançó, no és de la BSO, sinó una dels Sexy Sadie que van fer ja fa un temps amb el mateix nom que el personatge central: Nemo Nobody (no el trobeu malintencionadamente ben trobat aquest nom?)