2/8/10

Quantes vides possibles tenim?


Fa uns dies em recordaven una idea de Lucía y el sexo, aquella de si poguessis fer com un cuc i quan una cosa no va bé, xuclar i tornar enrere, just en el punt on tot anava bé. Lo fàcil que seria tot, tornar al punt on es va escarriar i com m’agradaria poder-ho fer en alguns àmbits de la meva vida.

Però això no és possible. I em queda ben clar després de veure Las vidas posibles de Mr. Nobody. El temps passa, no s’atura i no es pot tornar enrere. Des del big bang tot és linial i mirar endavant. Els planetes no poden aturar-se i girar en el sentit contrari. Això només ho podia fer el Superman per a salvar la Lois Lane d’aquell terratrèmol.

I les decisions que anem prenent tenen més importància de la que ens pensem. Perquè et van construint i fent. Cada un dels teus actes té una transcendència, alguns més que d’altres. I algunes decisions marquen el futur. Segons el que anem decidint tindrem una casa, o un marit, o uns fills, o viurem enganxats a aquell amor del que ens van separar, o serem milionaris, o simplement, morirem.

No sé si els agradarà gaire aquesta pel•lícula a aquells qui creuen en el destí. Moltes vegades he sentit allò que el destí et posa davant una persona que ha de ser important per a tu tres vegades. La pots deixar escapar dues però si no l’atrapes a la tercera, ja haurà passat i no tornarà (i no necessàriament parlo en temes romàntics). No ho tinc gaire clar això, la veritat. Seria el mateix que creure que si la deixes escapar és que, en el fons, no és està al teu destí o si ho està, t’acabarà tornant, com els passava a l’Ana i a l’Otto de Los amantes del círculo polar, que estaven irremediablement condemnats a estimar-se i a estar separats.

En canvi si que he pensant molt en les decisions presses. Sovint, i pel caràcter més aviat pessimista propi, de forma negativa. Sempre he dit que me’n penedeixo d’allò que no he fet més que no pas del que si que he fet. Què hagués passat si aquell dia a piscina no m’haguessin tingut que pescar amb el pal? (curiosament, això també li passa al personatge), potser sabria tirar-me de cap a la piscina (fet que tampoc és tan vital) o potser no hagués agafat tantes pors que sovint m’han limitat (fet que si és força més vital). Què hagués passat si hagués anat a aquella festa? (un altre exemple de les pors que limiten). Potser m’hauria portat una altra carabassa, però fins fa poc no vaig descobrir que el fet de no anar-hi va ser la millor decisió, que només hagués patit més del que vaig patir. Què hagués passat si....? i podrien ser mil i una les decisions que sovint penso que he triat malament. Perquè sempre m’ha costat decidir-me, triar. Sempre pensant i repensant si la decisió serà la bona, si no hi hauria una de millor. Sovint estancada i atrapada per no saber triar.

Després també hi ha la importància que els altres posen en les teves decisions. No sempre podem triar, no sempre ha de recaure en nosaltres el pes de les decisions que els altres prenen i que ens ha de condicionar a nosaltres. De vegades som massa petits o insignificants per marcar la vida dels altres. I a la inversa, el mateix, potser la indecisió dels altres ens afecta més del que caldria.

Però la vida passa, es va creant dia a dia i no es pot aturar, i sols arribarà un dia, que espero molt llunyà, molt llunyà, que valdrà la pena repassar totes les decisions i poder somriure marcant-me les arrugues dels costats dels llavis, sense pensar i si..... Perquè la vida és única i no es pot preveure per més fórmules que s’intentin experimentar. I cal aprendre a triar.





Ps. La peli és friki, friki. I no sabria dir el gènere, potser de ciència-ficció. Un pèl massa llarga i enrevessada i la primera sensació és de dir què coi he vist?I fins i tot, de no agradar-me. Però vas tirant fils, vas recordant seqüències i saps que més tard o més d’hora la tornaràs a veure. I et van sorgint idees, temes, veritats, pensaments. Sensacions que no et deixen indiferent. Potser pels que pensem tant és una petita joia que necessita el seu temps de repòs per entendre i aprofundir en tot el que diu.
Mai havia sentit parlar del Big crunch. Engoixa una mica.
Apart surt un mite de la meva joventut, els ulls més bonics, els del Jared Leto que sortia en una sèrie adolescent que em va agafar més aviat grandeta però amb la que em sentia ben reflectida. Vaig trigar una bona estona a reconèixer la Diane Kruger. Segueixo pensant que una rossa no sempre està bé de morena (quan sembla que les rosses puguin estar bé de qualsevol color).
La cançó, no és de la BSO, sinó una dels Sexy Sadie que van fer ja fa un temps amb el mateix nom que el personatge central: Nemo Nobody (no el trobeu malintencionadamente ben trobat aquest nom?)

11 comentaris:

Sergi ha dit...

Amb un amic havia jugat molt a estirar el fil de què hagués passat si en algun moment de la nostra vida en comú algun fet hagués estat diferent del que va ser. De vegades no són només decisions, sinó petits fets que es donen,i sense aquests, o per culpa d'aquests, les coses poden ser molt diferents. És sorprenent. Naturalment, no podem saber realment quin camí s'hagués esdevingut, però per probabilitat més o menys ens ho podem imaginar, i el detall més ínfim pot canviar-ho tot. És allò de l'efecte papallona.

Jo no crec en el destí, per tant potser la pel·lícula m'agradaria. El que passa és que es fa difícil fer-se una idea de com funcionen les coses, perquè deixar-ho tot a les casualitats sembla també poc creïble.

Carme Rosanas ha dit...

Jo tampoc crec en el destí, crec molt més el que tu dius que les opcions que prenem van dibuixant la nostra vida... sempre hi ha una certa dosi de qüestions incontrolables i hem de sabe r trobar el punt del mig. Ni renunciar del tot a conduir la nostra vida, ni pensar que podem controlar-ho tot al milímetre... prendre les opcions que ens semblin adequades i que la sort ens ajudi una mica, també!

mar ha dit...

vaig veure la peli l'altre dia i em va deixar una mica com tu dius... sense saber ben bé el què havia vist...
poc a poc la vas paint i hi vas donant voltes... i vas entenent el què hi succeeix...
friki total!

ara bé... el destí? jo sóc del parer que l'anem construint nosaltres mateixes amb cada passa que fem... som on som pel que hem anat fent a la vida (siguin decisions preses de manera més o menys conscient...)i, per tant, som responsables de la nostra situació...

i si no ens agrada (i no parlo de ser o no ser millonaris)... tenim eines per canviar i millorar o anar cap allà on volem... (altra cosa és si les volem fer servir o no... de vegades fa por perdre les 'posicions adquirides' encara que siguin tòxiques)

una abraçada!

Elfreelang ha dit...

Això que el temps és lineal no està tant clar si no que li preguntin a un tal Albert Einstein....la veritat és que la vida, almenys que se sàpiga només es viu un cop...jo també m'he demanat moltes vegades que hagués passat si enlloc de....hagués fet allò altre? El destí és allò que tenim més o menys probabilitats de fer ,segons les decisions i els actes que fem ....qui no ha somiat a tenir una màquina del temps?

JJMiracle ha dit...

De vida possible només n'hi ha una, la que estem vivint. Això sí, imaginades, tantes com vulguem.

maria ha dit...

Tres vegades?Quantes,no?Buah!Ho tinc fomut!jejeje.
No et preocupis per les decisions que has pres i la indecisió,sí...és el pa de cada dia.Però i què?Si decidissis molt de pressa ja no series tu^^.

Garbí24 ha dit...

De vegades decidim una cosa que sabem que ens estem equivocant, tot i així ho tirem endavant. Això tira al terra la teoria del destí.

manjacostel ha dit...

O alara , la vida es pas que la seguida d'un fum d'accions que fasem per s'aparar del vertigi, e de la fugida del temps...
Qu'aimam de pensar que sem liures de nòstras causidas,qu'i a , cada segonda un brave millierat de causidas possibles, e que sem pas pas coma d'electrons liures dins un espandi infinit.

Ferran Porta ha dit...

Ja podeu començar a assenyalar-me, perque jo sóc dels freaks que creu que hi ha un cert destí. No crec que sigui res encorsetat, un camí del qual no podem bellugar-nos un milímetre; sento més aviat que la vida ens va donant elements perque anem perfilant nosaltres el nostre camí, però que hi ha unes "línies mestres" traçades.
Ja us ho he dit: sóc una mica freak.

La pel.li aquesta no l'he vista, però la tenia (i continuo tenint) a la llista...

Anònim ha dit...

Tampoc crec en el destí. La vida són unes successions de fets que van esdevenint-se, no hi ha res que passi perquè "ha de passar" o epquè estava "predestinat" a passar.
I és cert que els decisions que prenem acaben per portar-nos a un lloc o a un altre. Això pot espantar una mica... però és així!

rits ha dit...

Llegint altres crítiques, molts si que diuen que parla del destí. Però justament vaig veure-hi el contrari, se’m fa curiós. Potser us haureu de refiar més d’altres persones que no pas de la visió que en vaig tenir jo.
Parlant-ne amb una de les persones amb qui vaig anar-la a veure, a ella no li va agradar gens. Diu que és una “gran palla mental” i que el final la va decepcionar molt. El perquè no us el puc explicar, doncs no estaria bé. A més, diu que no planteja res de nou, doncs això de que passaria si hagués fet algo diferent, tothom s’ho ha plantejat alguna vegada, ella i diu que per exemple moltes vegades s’ha preguntat què hagués passat si hagués nascut quan li tocava i no quan va nèixer, un mes més tard. No ens hagués conegut a nosaltres. I això, em fa mal, molt de mal, doncs no sé com encabir la meva vida sense ella.

XEXU, si que també havia jugat o pensat a estirar el fil, xò les meves opcions sempre són millors del que em passa. Vols dir que ho podem imaginar? Sempre seria una imaginació més dolça que no pas la realitat. A la peli l’efecte papallona tb surt un parell de vegades.
No sé si t’agradaria, ho hauràs de decidir tu. Parla molt de ciència, xò sobretot de ciència física i astronomia. A més, motla gent si que diu que hi té a veure el destí (jo no ho vaig veure així) i als que sou racionals de mena potser hi intervenen masses factors poc racionals.

CARME, això de no poder-ho controlar tot és un gran què. Ha d’haver-hi el punt mig, saber que tens capacitat de decidir, però que tot el que t’envolta també et repercuteix.

MAR, si que és friki. I a mesura que hi passo temps, m’agrada més. Si que som responsables de la nostra situació, però també hi ha coses, persones, sentiments que no podem controlar, i situacions que no podem canviar per més que no ens agradi. No sé si això és el destí. Jo tampoc hi crec gaire. Perquè a més, si penso en el meu destí, el veig mooooolt fosc.

ELVIRA, la màquina del temps seria el cuquet de Lucía y el sexo. M’he arrepentit de moltes coses, però crec que triaria no tornar enrere. Estar pensant en el passat ens esclavitza.

P-CFACSVC2V, la mateixa persona de qui parlo al principi, deia que esclar que li agradaria viure diferents vides, per experimentar sensacions diferents, sobretot en allò que no tenim clar. Ella deia que li agradaria tenir una vida per tenir parella estable, fills,... i experimetnar una altra vida on no tenir fills. Però que és el que dius, només en tenim una i bé, només podem experimetnar en aquesta. I les dues opcions que planteja són incompatibles i haurà de decidir-se (o trobar-se) només amb una.

MARIA, jo tb ho penso això!!!! Sobretot quan algú ha passat tres vegades i l’has deixat anar..... i si fos ell? I moltes gràcies. Tens raó, sóc així, li dono voltes a les coses i vaig lenta, i si no és així, no sóc jo!

GARBI, i ens acabem estimbant contra el que faci falta, oi?

MANJACOSTEl, moltíssimes gràcies per passar i deixar el teu comentari, en occità! M’ha agradat moltíssim (et reconec que me l’he traduït per no perdrem res, espero que no et sàpiga greu). A la peli es diu que no podem fugir del temps, que estem encadenats al seu pas. I no som pas tan lliures com els electrons, però si, la vida és una cadena d’accions que es van suceïnt.

FERRAN, tots tenim els nostres punts frikis. I si no ens agraden les nostres línies traçades? És això el que ens fa ser infeliços? Llavors quina gràcia té el destí?
Doncs si la tens apuntada, ja trigues!!!

ALBERT BR, jo no ho tinc tan clar. Crec que tampoc hi crec, que és una il•lusió que vaig perdent, perquè sempre l’identifico amb algo màgic o bo. I no sempre és bo el que ens arriba.

Una abraçada a tots!!!!