Igual i diferent

L’esport nacional del vuit8ena ha canviat darrerament. Ara ja no es porta el rascar el sofà (encara que no ha caigut pas en l’oblit). Ara s’imposa una nova modalitat de tocar els nassos a la mestressa. Abans cal dir que una servidora, ja de per si poc presumida, no acostuma a preparar-se la roba per sortir damunt del llit abans de passar per la dutxa, doncs hi ha l’inevitable magnetisme de quan surts de la dutxa trobar-t’hi ben plàcidament escarxofat damunt la roba un gat de pèl llarg. Per això, sols preparo mentalment el que em posaré. Tot i així, la roba interior si que la preparo, ja que el calaix està tan anàrquicament desordenat que cal una mica de temps per trobar la roba justa que busques. I aquí arriba la novetat, em desapareixen els sostenidors que deixo damunt del llit. Es veu que veure la mestressa buscant-los per tots els racons de la casa no té preu i genera riure’s una estona.

Però aquest no és el tema del post. Ahir mentre veia que ja se’m feia tard i buscava desesperadament els sostenidors sota el llit o la tauleta del menjador (al final estaven gat i sostenidors ben amagats damunt una cadira sota la taula del menjador) recordava aquest post de l’Elvira i el que em va fer pensar. I és que aquest estiu tot és ben igual i ben diferent.

L’any passat el Puck no tenia aquesta mala baba, potser era pitjor, volia saltar d’un vuitè pis. Però continua sent un trapella adorable. Continuo anant justa de temps als llocs, però ja no arribo tan tard. Potser començo a saber calcular el temps que trigo en arribar des de casa.

M’és un estiu estrany. Igual i diferent al passat. Mentre enfilo carrer avall, baixo les escales del metro i espero envoltada de turistes cremats, mentre em miro i veig que del moreno que vaig lluir al juliol ja no en queda gairebé res; mentre tot això, recordo com l’any passat repetia la mateixa rutina aquesta mateixa setmana i com deia que m'agradaven les festes majors. Però en canvi el record em sembla ben diferent.

Llavors sortia als vespres, encara que fos entre setmana; reia, ballava i dormia 4 horetes per a l’endemà aguantar la jornada laboral fins a la migdiada. Necessitava no parar. Però aquest any, per tercera vegada en una setmana, arribo sense esma a les festes, m’obligo a passejar però abans de les dotze faig retirada. I al matí arribo esgotada a la feina. Abans d'ahir, un company es preocupava molt per mi en arribar i em recordava que sols queden dos setmanes.

L’estiu passat em sentia viva i aquest any, sento que sols sobrevisc. Moltes de les incerteses, de les inquietuds que tenia s’han aclarit o fins i tot millorat, el camí està encarrilat en un munt d’aspectes que abans em generaven tensió, però d’altres camins han canviat o s’han perdut. Les parpelles em cauen, les ulleres són frondoses i no queda ni un esbós de somriure. M’assalten un munt de records, de moments viscuts, de jocs que ja han caducat i de esforços que feia i que ara sóc incapaç de reactivar. Comparo i encara que podria dir que estic igual, em sento diferent. M’esforçava per millorar, sentia que millorava dia a dia. I en canvi, ara que tot és més fàcil, hi ha una estranya buidor.

Però la vida és dinàmica, no ens podem aturar. Arribo a la meva destinació. Em miro davant la porta que s’ha d’obrir i obro els ulls de bat a bat, faig ganyota i em genero un somriure. Els altres no en tenen la culpa. Noves converses, nous somriures i anar tirant. Recordar els nous projectes i mirar endavant davant d'un nou curs que de moment, té molts projectes en estudi i uns quants ja en fase d'execució, a veure si porten nous vents per a casa.

Avui em sento afortunada per no haver de sortir. Tots els habituals són fora. Un vespre de divendres a casa, per descansar però que alhora em pertorba afrontar.



ps.sé que el post començava molt millor del que acaba. A veure si ben aviat trobo les piles que s'han esgotat. Avui el mateix company d'abans se'm sincerava. M'explicava els seus neguits, les seves pors, els seus maldecaps. Potser som molts els que estem igual encara que siguem ben diferents, potser tots mirem de tirar endavant, encara que sigui a base de fer riure.
Avui m'he enterat que la Shakira, a més de multar-la per incívica, vindrà a BCN de concert al novembre. Llàstima que això impliqui sentir el waka-waka i el pèssim darrer disc. Com enyoro quan era rockera!
No volia posar aquesta cançó, però reconec que fa molt d'estiu.
La foto, un dels bons moments de l'estiu. Un vespre a Begur.