Nivell bàsic

Molts dels cursos d'iformàtica es divideixen en bàsic o avançat. Els bàsics, són realment bàsics i et desesperes, però els avançats.... sembla que un entremig no és possible. A més, perquè han de parlar en un idioma que no entén ningú amb dos dits de front? Hauria d'haver-hi un curs solament específic per entendre com parlen els informàtics. El fet és que fer un curs d'informàtica és d'aquelles coses que fa més pal del món de posar-se en els propòsits d'un nou curs.

El meu nivell d'informàtica és bàsic, bàsic, però em vaig apanyant, via autodidàctica (espero que aquest post no el llegeixin els informàtics de la feina als que tinc fregits). Però el pitjor arriba amb totes les andròmines electròniques que ens acompanyen. Entendre el funcionament és una tortura. Ni amb els mp3, ni amb els mòbils, ni amb les càmeres digitals, ni amb la tdt, ni amb projectors, la playstation, ni molt menys amb els ordinadors crec que sàpiga fer anar més que les quatre coses bàsiques. I a vegades, ni això.

Fa uns mesos, un company de feina es va comprar un ipodtouch. Valgui a dir que sempre he somiat amb aquesta andròmina (internet i música separat del telèfon). Com que el nano és jove i esbojerrat, un mes després decidia que es comprava un iphone (el mateix amb telèfon). I li vaig proposar comprar-li de segona mà l'ipodtouch. Per fi tenia el capritxet que feia mooooolt temps que anhelava. Però posar-lo en marxa es feia una muntanya més difícil d'afrontar que no pas el kilimanjaro. I els mesos van anar passant amb l'andròmina a la capseta mirant-me desafiadament cada vegada que entrava a l'estudi.

Ahir era el dia. Marxo d'aquí dues setmanes i necessito saber com coi va aquesta màquineta, ja no ho podia deixar més. A més, cal dir que tinc dos àngels de la guarda, els meus senyors tecnològics i ahir en veia un per dinar i l'altre per sopar i per tant, si alguna cosa no anava bé, encara em podríen socòrrer.

Em vaig proposar que no podia ser tan difícil, però si que ho era. Sols engegar-se s'havia de desbloquejar. Vaig estar una hora ben bé intentant fer anar el “trasto”, mirant tutorials per internet, …. i no me'n sortia. Havia vist fer anar un de molt semblant a una nena de sis anys, per tant què coi passava?

Es pot ser tan bàsica que no sabia que els trastos aquests són dactilars i que per tant per desbloquejar-se només calia que arrossegués la fletxeta cap a la dreta? Crec que el meu amic encara riu de mi. Així, que si solament ja no sabia fer això, quan em va dir que l'havia de configurar i mil i una coses, la cara de terror que vaig posar va fer que passés bona sobretaula davant d'un portàtil posant-li a la nena l'ipotouch apunt!!! (a més de posar-me musiqueta nova per conèixer).

I no és la primera vegada que m'han de salvar d'una d'aquestes! La de mil i una vegades que m'han tingut que fer o desfer els embolics tecnològics.

ps. Tinc uns amics que són uns sols. Em van configurar l'ipo i fins i tot es van menjar el tiramisú que de transportar-lo s'havia demuntat del tot! A la nit en un sopar tranquil de terrasseta al barri, me l'acabaven de posar en marxa, i ara ja no puc parar de jugar!!! és tan bonic!!!!

la llàstima és que no es poden fer fotos, es veu que això sols ho fa l'iphone,oooooh....
us en podeu riure tan com vulgueu, ho tinc assumidíssim.