Don't cry for me Argentina

Fa ja molt temps, una tarda avorrida d'estiu apareixia un documental del Perito Moreno, el glaciar de la Patagonia argentina. No n'havia sentit a parlar mai però em va semblar fascinant. Una glacera que es continua movent sense fer cas del canvi climàtic,que continua trencant blocs de gel amb un soroll que els que l'han sentit queden impactats.

Uns mesos més tard, el funcionari que representava l'ostracisme més clar i pur, amb una panxa i uns moviments que deletaven que el seu joc preferit era el sofing, em sorprenia explicant la seva aventura argentina. No m'ho podia creure. I em relatava la visita a Usuaia, a la terra del foc, veure els lleons marins, els pingüins salerosos, pujar al Cafelate a veure balenes, passejar pels barris de Buenos Aires, ballar un tango i acabar remullat a Iguaçú. I em fascinava.

Em vaig enamorar. No del funcionari ara ja jubilat, sinó d'Argentina. Poc a poc vaig anar construint un mite en aquest país. M'interessava tot, cada racó, el desert, les salines, la pampa, tot em semblava impressionant. Natura en estat pur. I ho enxamplava a Xile.

I es va convertir en un somni. Un somni no al meu abast. Una vegada ho vam mirar amb una amiga, però deseguida vam descartar la possibilitat. Veia fotos d'un munt de parelles que l'han visitat, fins i tot una cosina gens viatgera hi anava.

Aquest hivern, quan les vacances ja estaven més que decidides, quan el viatge que ens vam posar l'any passat per anar a veure uns amics als USA quedava fora de joc per pressupost i decidíem opció més econòmica, em van posar la mel a la boca. Em van embaladir amb tot de paraules que semblaven fetes exclusivament per a mi. I ja no tocava de peus a terra. El viatge somiat a un preu assequible. Només ens havíem d'esperar a l'agost.

Era una bogeria. No està la cosa per fer dos viatges, no és el moment. Però seguia encegada i encoratjada que les coses passen quan han de passar, vaig tirar endavant sols posant un límit econòmic i passar almenys una part de les festes de Nadal aquí.

Agost s'ha fet etern. I no saber quan tindria vacances,com m'organitzaria, ha estat un calvari. Cada vegada els peus s'han anat posant més a terra i fins i tot ara ja no volia anar-hi. Aquest no era el meu viatge a Argentina.

I no ho serà. Els “chollos” no existeixen i els encantadors de serps saben molt bé la seva feina.

Així que continuaré somiant sentir el gel trencar-se a la Patagonia, seguiré creient que veig volar un bultó a les torres del Paine xilenes, que un pingüí em saludarà i que l'arc iris serà gegant on es troben les aigües de Brasil, Argentina i Paraguai.

Ps. això si, finalment agost s'acaba (semblava que no passaria mai) i sols em queden 3 matins per fer vacances. I per anar a, com diu un amic, un lloc únic en el món que encara que no sigui espectacular cal veure si vas a les illes gregues: l'acròpolis d'Atenes.

La foto, una de les moltes espectaculars que ha fet en Francesc. Era tan difícil triar-ne una!