Realitat compartida

Al post anterior molts dels comentaris deien que es tractava d'una història d'amor ben bonica. Fins i tot jo la qualificava d'història en majúscules. Totes les històries d'amor són boniques, totes les històries de persones que estimen són dignes de pel·lícula. Totes, cap ni una no té alguna cosa que et faci somriure quan l’expliques i reconforti en aquest món de bojos. L’amor tot ho pot, mou i fa girar el món. I encara que després pugui acabar amb desamor, tot el viscut és el que ens emportem.

Amors nascuts a la infantesa, a l'adolescència, a la maduresa. Amors passionals, amors trobats, robats o retrobats; amors que vencen mil i un obstacles, amors descompensats, amors esbojarrats, amors incompresos. Amors nascuts amb el pas del temps, amors prohibits o amors senzills i tendres.

Però, i el meu amor? I la meva història en majúscula? On ets? Per més que et busco no et trobo. Hi ha qui em diu que estic desorganitzada, que no busco al lloc adequat, o que estic tancada a l'amor, que la por no deixa fruir les coses. Hi ha qui intenta animar dient que tots passem etapes, però dura ja massa. Hi ha qui diu que és un joc de probabilitats, un joc matemàtic i que tard o d'hora la combinatòria ha de ser satisfactòria si s’hi incrementa el número. Hi ha qui em diu que tinc massa idealitzat l'amor, que si no baixo dels núvols mai estaré a terra per trobar-lo.

O les meves preferides: hi ha qui em diu que sóc massa exigent o que no hi he de pensar que quan menys m'ho esperi llavors passarà. Però això són respostes, falses utopies, doncs la realitat és que no passa. No arriba.

Mai prou. Mai prou maca, o prou simpàtica, o prou decidida, o prou valenta. Mai prou prima, baixeta, alta o ben vestida. Mai prou ocurrent, amb prou xispa o prou divertida. Mai prou sigui el que sigui. Sempre preciosa pels altres que diuen que es pregunten com puc estar soltera, però mai prou per ningú.

Hi ha dies que mires endavant, somrius a la vida, que de fet em somriu, i deixes de donar-hi importància. Mires enrere el que has viscut i somrius recordant-ho. Però hi ha dies, que tot es fa costa amunt; dies que penses que no has nascut per ser estimada, que per alguna raó, per alguna cosa que has fet, no et mereixes ser estimada. O que no saps estimar. O recordes aquelles ocasions que vas deixar escapar i que potser eren realment el que em pertocava o necessitava i no ho vaig saber valorar.

I t’endureixes més, la cuirassa es fa més resistent, més gruixuda i decideixes deixar de veure comèdies romàntiques, de llegir grans passions o escoltar cantar a l’amor. Perquè he arribat a la conclusió que allò que dic a tothom que alguna cosa bona ens ha d’arribar, no me la puc aplicar. Perquè llavors, si hi penso, no em deixa tirar endavant. Renunciant-hi és més fàcil tot.



Ps. No sé ben bé com ha sorgit aquest post, potser sembla trist. Ho és, però no ho estic de trista, al contrari. les coses van bé. Simplement, són els dies passar i posar-ho per escrit ja és molt.
El que més m’agradaria, però, seria que demà pogués dir que avui estava equivocada. M'encantaria haver-me de rectificar.