El regal dels regals

Hi ha històries i HISTÒRIES, així com persones i PERSONES, o regals i REGALS. Aquesta és la HISTÒRIA d’una PERSONA i el seu REGAL.

Podia semblar frívol, esbojarrat en les seves decisions, impulsiu o poc realista, però el fet és que un dia un amic va decidir deixar tot el que tenia aquí i anar-se a viure a Nàpols per apostar per un amor de poc temps conegut als Estats Units. Però va ser la millor decisió que ha pres mai. L’estimava i el risc era clar, però quan estimes, no hi ha res que t’aturi, ni dubtes ni pors suficientment prou grans per importants que semblin.

D’això ja en fa un bon grapat d’anys, potser sis o set. Allà va trobar feina en un laboratori i va poder continuar la seva carrera científica. Era feliç al costat de l’home que estimava i junts podien contra tot el que s’oposava i la seva carrera anava a més.

Un dia, la seva mare va caure malalta i va morir en poc temps. El pare, mai més ha aixecat el cap, i ell que és fill únic, vivia l’angoixa constant de no poder ser a prop. Però el destí o les casualitats són capritxoses i el seu laboratori decidia traslladar-se a Barcelona aquesta primavera.

I així ha estat com el nostre amic ha tornat a casa, a posar pau i alegria als nostres cors, a poder estar pendent del pare i continuar en una carrera que sembla tenir èxit assegurat. Però l’alegria no és completa, doncs allà, al peu de la bota, resta qui més estima.

No sempre es poden veure, encara que els diners semblin no importar, no sempre és possible. I en els ulls del nostre amic es reflecteix l’enyorança de l’amor compartit, que encara que busca feina per aquí, de moment no la troba.

Aquest cap de setmana era el seu aniversari. No tenia ganes de celebrar-lo, havia de volar cap a terres italianes però al final no va poder ser per qüestions de feina. I què podíem fer nosaltres? Portar el que més estima, regalar un bitllet d'anada i tornada via aèria i amb un cartellet al davant. Crec que mai l’he vist somriure tant, potser només aquelles nits d’estiu de ja fa molt, quan res importava. Hi ha moments, sopars de pasta italiana que són regals de vida, instants de felicitat.



Ps. La foto, de la primera vegada que els vaig anar a veure. Vacancetes del 2005, a Nàpols, costa sud i Roma. La platja de Sorrento després de tot el dia a Pompeia, apunt de menjar un gelatto! Quins temps!