De 4 a 6 mesos a només 1?

Perplexitat. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan escolto el telenotícies. Per moltes notícies d'aquests dies, però avui, justament per aquesta notícia. Valentino Rossi, il doctore, es va fracturar la tíbia i el peroné el dia 5 de juny. El van haver d'operar i la recuperació era de 4 a 6 mesos. Segons ell, no cal tant de temps, vol tornar a posar-se damunt una moto i competir ja. Sortia caminant amb crosses com si res i fins i tot s'ha entrenat. Sols està pendent d'una radigrafia que li confirmi que la tíbia està prou solidificada.

Estic perplexa, ja ho he dit. Avui fa justament 9 mesos que em van operar de fractura de peroné. I el pronòstic va ser de 4 mesos de baixa, les 5 primeres setmanes enguixada. El metge que em va tractar sempre em va dir que la fractura de peroné és la que costa més de solidificar, que necessita més temps. I després, 60 sessions de rehabilitació a un dels millors centres de la ciutat i un equip de fisios a qui tinc molt que agrair. Ara, encara vaig coixa, el peu s'infla quan camino una mica més del compte, tinc una calçificació al lligament que em fa molt la murga, i sé que encara trigaré temps en oblidar-me'n per complert. I m'esforço, eh! les piscines fan que els bessons comencin a tenir força i ara he començat a còrrer alguns vespres molt suaument per forçar una miqueta més la màquina i tenir un peu que s'assembli a l'altre (però molt poc a poquet, doncs ara mateix corro com una àvia i no puc saltar) i així de pas perdre algo del pes.

D'acord que un esportista d'èlit farà molta millor rehabilitació que no pas jo (a qui la forma física em brilla per la seva absència), que els mitjans no són els mateixos i que la força de voluntat pot molt. A la memòria em venen al cap gestes d'esportistes que s'esforcen per tornar a jugar el més ràpid possible com en Koeman amb el taló d'aquiles, el Xavi a qui recordo pujant a la mola per recuperar-se i jugar una final, o l'Iniesta a qui aquest any li ha estat ben sacrificat. També sé que els mitjans fan que moltes coses que no sabem passin desapercebudes i les recuperacions siguin molt més ràpides.

Però la cura de la fractura és la mateixa per tothom i s'ha de curar bé. No entenc com es pot posar en perill la salut d'aquesta manera. Quan estava amb el guix, un dia de pluja que tenia metge, la crossa em va relliscar i el guix em va topar a terra, trencant-se. Vaig haver de tornar a la clínica perquè me l'arreclèssin. En veure'm jove i recuperar la meva història, em van clavar una bronca descomunal. No em creien i pensàven que havia fet el boig. Recordo les seves paraules, el dir-me que em jugava el meu futur, i recordo que em van fer plorar d'impotència. Però teníen raó. Crec que deuen tenir un protocol i quan una persona jove es presenta amb el guix trencat, se li ha de posar por perquè sinó es fan bogeries com anar de festa amb el guix o seguir una vida normal.

Em costa d'entendre quan algú juga tan amb la pròpia salut. No crec que calgui estar-hi sempre a sobre, que els límits un els coneix, però si tenir-ne cura. És un primer pas d'estimar-se una mica. I no entenc aquesta prepotència, arrogància i temeritat. No crec que l'ajudin pas.

Però esclar, és il doctore, i potser sap més que un llicenciat en medicina.