25/3/10

Com un fantasma



Agafes l’autobús al matí i veus les cares de tothom. Hi ha qui xerra sense saber ben bé d’on treu les forces per ser tan sociable a aquelles hores, hi ha qui s’aïlla amb l’ipod o qui s’amaga sota la lectura d’un llibre. Hi ha qui simplement, tanca els ulls per aconseguir endormiscar-se deu minutets més. Hi ha mares o pares que porten els nens al cole tot atabalats pensant que també arriben tard a la feina i adolescents explicant-se el darrer mal d’amor. I de vegades, perdut enmig del brogit de gent, alguna cara grisa, sense alè, sense gairebé poder respirar. Com un fantasma que ningú veu, que ocupa un seient però que ningú té present.

En trobades i retrobades sempre hi ha qui és recordat encara que fos per una encaixada de mà o per una mirada profunda que captiva. En poques trobades hi ha qui sempre deixa record per l’oportuna de les seves aportacions, pels acudits o agudesa de les seves paraules, per la manera de moure’s o l’extremada alegria que desprèn. I en canvi, sempre hi ha algú que no és recordat, algú a qui quan tornen a veure sempre pregunten el nom, malgrat hagin coincidit diverses vegades, com si fos la primera vegada, doncs ningú mai recorda.

Fantasmes que van veient la vida passar. Que s’aixequen, es renten, es vesteixen i van a treballar. Que després d’unes quantes hores dedicant el millor somriure possible, dedicant a escoltar les històries apassionades dels altres, arriben a casa, renten roba, arreglen la casa i fan sopar. Fantasmes que es relacionen, però que si no hi fossin tampoc es trobarien a faltar doncs no deixen empremta, no tenen interès. Fantasmes en vida.

Darrerament em sento una mica com un fantasma. Que va amunt i avall disfressant la seva poca ànima amb vestits que engalanen per no res, menjant en una taula de més de 20 persones però com si no hi fos o proposant activitats que saps que no seran ben rebudes. Amagant uns ulls tristos en un somriure no gaire sincer i assumint els camins diferents dels altres com si no importés sentir-se lluny, trista, enyorada, doncs a qui podria importar, cadascú tenen les seves vides.

Darrerament, no sé si per la melangia d’aquesta primavera grisa, sento que em dilueixo, sense força per res, errant amb cadascuna de les decisions preses, de les paraules dites i les paraules no dites. Intentant fer passar els dies, cansada de tot i sense esma per tornar a començar. Deixant la vida passar.



ps. I ja sé que no sóc un fantasma, que tinc qui em punxa de tant en tant per recordar-me que sóc aquí, que m'estimen i volen el millor per mi. Però de tant en tant, passa.

16 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Jo també vaig creure fa un temps que m'estava tornant invisible i ho vaig explicar, com ara tu. Em va anar bé. Ni tu ets un fantasma ni jo sóc invisible. Jo et llegeixo i m'agrades, tu em llegeixes i em comentes. Et dec agradar també.
Una abraçada intangible, Rits!

Unknown ha dit...

Doncs res, noia. Només cal trobar o buscar (ara no ho sé), alguna d'aquelles coses que dic que "et reconcilien amb el món". Una abraçada!

Striper ha dit...

Noia de vegadres tots ens veiem un xic fantasmals, Una abraçada.

Sergi ha dit...

M'agradaria escriure alguna cosa que et pugui ajudar, però no sé el què. Hi ha temporades de tot, però no podem deixar d'aferrar-nos als nostres valors segurs. Per molta gent no podrem evitar ser fantasmes, però per altres mai no ho serem. Cal que ens fixem en aquests, que són els que, en definitiva, ens donaran tot el que ens cal a la vida. T'envio una abraçada i tots els ànims de que sóc capaç.

Garbí24 ha dit...

Unes dies de relax ara per setmana santa i com nova....

JJMiracle ha dit...

Quantes vegades m'he sentit així! Però reconec que en gran part és per culpa meva. Crec que la millor solució és moure's, "remenar" contactes… i pit i amunt!

LilVia ha dit...

Hola guapa! és ben curiós, fa pocs dies vaig escriure sobre la meva "invisibilitat" al meu bloc.
Durant un temps l'havia desitjat, però quan em va arribar no em va agradar gens. No em va agradar perquè volia que els que em coneixen i em trobava pel carrer em preguntessin què em passava... Òbviament no em preguntaven per culpa de la meva invisibilitat (la quimioteràpia va canviar el meu aspecte fins a aquest punt). Tot i així t'he de dir que tampoc sóc l'ànima de la festa jejeje. M'agrada passar discretament entre les converses i només parlo quan estic segur que m'escoltaran; si a la primera frase no em presten atenció ho deixo córrer.
Rits, no ets invisible, jo et segueixo i em sembles una persona molt interessant, crec que tots els que et seguim al bloc pensem el mateix. Jo, a més, tinc la sort de conèixer-te en persona i de gaudir de tant en tant de les teves converses, del teu somriure i del bon rotllo que transmets.
Petons!

Assumpta ha dit...

Quina persona tan especial ets! :-))

Què bé saps descriure els sentiments, les sensacions...

No tothom sap escriure així... amb aquesta sensibilitat i aquesta dolcesa.

Has descrit a qui passa una època trista de la seva vida, has descrit percepcions molt real i molt autèntiques... però pensa que la vida és com una muntanya russa (al menys, jo ho veig així) i hi ha moments en que estem molt avall, però després podem tornar a pujar... no hem de perdre mai la il•lusió per tornar a pujar, mai ;-))

No ets cap fantasma. Els fantasmes no saben escriure així de bé :-))

lulamy ha dit...

Taules de 20... si tu ets un fantasma en aquesta situació, jo soc el fantasma del fantasma!! Peró els fantasmes units mai serem vençuts! (en el nostre feliç món invisible!!)

Xitus ha dit...

Molts ànims Rits...Aquí als amics bloggers ens tens pel que necessitis. Una forta abraçada, i a estalviar energia per a futurs dies millors.
:*

Laia ha dit...

Ostres noia... una abraçada ben ben forta. Segur que ben aviat deixes de ser un fantasma de fum i recuperes la vitalitat!!

Un petonàs!

zel ha dit...

No sé si t'has adonat que compartim sensació de ser quelcom estrany, jo tam,bé passo aquests dies... ens haurem de primaveritzar!

Josep ha dit...

M'ha agradat.

Elfreelang ha dit...

Quan arribis a casa , mirat al mirall, somriu, badalla, obre i tanca els ulls, pessiga't, abraçat...no no ets cap fantasma però deus tenir la" passa " que ens afecta a tots i totes un moment u altre de la vida...tots passem uns moments de crisi vital fantasmagòrica...és només uns moments...passarà...

rits ha dit...

Moltes gràcies. Moltes de les vostres paraules m’han servit i molt!

VIOLETTE, i tant que m’agrades! Sovint em sento molt reflectida en el que dius! Segurament són moments dels que tothom passa.

TIRAI, algun suggeriment? De moment, provaré amb la platja.

STRIPER, però llavors tp ens veiem? Alleugera saber que més d’un s’hi ha trobat.

XEXU, tranquil, són temporades. Els valors segurs de vegades tampoc ens veuen, però si, és a qui ens hem d’acostar.

GARBI24, t’agafo la paraula.

P-CFACSBC2V, quant temps feia que no llegia això de “pit i amunt”, em recorda el Cesc. Si, jo tb penso que és culpa meva, però de vegades per més que em mogui, no se’m veu i mira que sóc fàcil de veure!

LILVIA, tinc els teus posts pendents. Sorry!! Darrerament vaig una mica desestructurada passejant pels blogs.
Això si, aquest que dius crec que el vaig llegir, i recordo perfectament com em va colpir. No ets gens invisble! Què fariem sense les teves mixtapes (a veure quan en fas alguna, eh!) com no ens podríem queixar que no ens poses la Shakira per ballar per cap d’any. A mi tb m’agrada passar discretament, detesto ser el centre d’atenció, ho passo fatal, però suposo que tb desitjo deixar empremta. Mil gràcies per les teves paraules, m’han emocionat.

ASSUMPTA, no crec pas que sigui especial, ni que sàpiga descriure bé els sentiments, sobretot quan els visc. De vegades em costa tan fer-me entendre. Tu que em mires amb bons ulls. Espero carregar piles i tornar-me a llençar a la muntanya russa dels bons moments!

LULAMY, poc a poc, anar trobant el lloc oportú i còmode per cadascuna de les 2.

XITUS, intentaré estalviar-la per així gaudir-los plenament.

LAIA, així ho espero! Recuperar vitalitat, com m’ha agradat!

ZEL, i com ho fem això? Jo intentaré deixar-me atrapar pels rajos de sol! Molts ànims per a tu també!

Gràcies, JOSEP.

ELVIRA FR, aquesta passa té remei? El meu gat m’esgarrapa i mossega perquè me n’adoni!!!!

Un petó ben gran per a tots i totes!!!!!

Jordicine ha dit...

La invisibilitat és un 'problema' que ens afecta a tots, però va a èpoques. Hi haurà un dia que segur que pensaràs i si em tornés invisible una estoneta? Petons, RITS.