Com un fantasma

Agafes l’autobús al matí i veus les cares de tothom. Hi ha qui xerra sense saber ben bé d’on treu les forces per ser tan sociable a aquelles hores, hi ha qui s’aïlla amb l’ipod o qui s’amaga sota la lectura d’un llibre. Hi ha qui simplement, tanca els ulls per aconseguir endormiscar-se deu minutets més. Hi ha mares o pares que porten els nens al cole tot atabalats pensant que també arriben tard a la feina i adolescents explicant-se el darrer mal d’amor. I de vegades, perdut enmig del brogit de gent, alguna cara grisa, sense alè, sense gairebé poder respirar. Com un fantasma que ningú veu, que ocupa un seient però que ningú té present.

En trobades i retrobades sempre hi ha qui és recordat encara que fos per una encaixada de mà o per una mirada profunda que captiva. En poques trobades hi ha qui sempre deixa record per l’oportuna de les seves aportacions, pels acudits o agudesa de les seves paraules, per la manera de moure’s o l’extremada alegria que desprèn. I en canvi, sempre hi ha algú que no és recordat, algú a qui quan tornen a veure sempre pregunten el nom, malgrat hagin coincidit diverses vegades, com si fos la primera vegada, doncs ningú mai recorda.

Fantasmes que van veient la vida passar. Que s’aixequen, es renten, es vesteixen i van a treballar. Que després d’unes quantes hores dedicant el millor somriure possible, dedicant a escoltar les històries apassionades dels altres, arriben a casa, renten roba, arreglen la casa i fan sopar. Fantasmes que es relacionen, però que si no hi fossin tampoc es trobarien a faltar doncs no deixen empremta, no tenen interès. Fantasmes en vida.

Darrerament em sento una mica com un fantasma. Que va amunt i avall disfressant la seva poca ànima amb vestits que engalanen per no res, menjant en una taula de més de 20 persones però com si no hi fos o proposant activitats que saps que no seran ben rebudes. Amagant uns ulls tristos en un somriure no gaire sincer i assumint els camins diferents dels altres com si no importés sentir-se lluny, trista, enyorada, doncs a qui podria importar, cadascú tenen les seves vides.

Darrerament, no sé si per la melangia d’aquesta primavera grisa, sento que em dilueixo, sense força per res, errant amb cadascuna de les decisions preses, de les paraules dites i les paraules no dites. Intentant fer passar els dies, cansada de tot i sense esma per tornar a començar. Deixant la vida passar.

ps. I ja sé que no sóc un fantasma, que tinc qui em punxa de tant en tant per recordar-me que sóc aquí, que m'estimen i volen el millor per mi. Però de tant en tant, passa.