Em vaig comprar un vestit desmesuradament car per les meves limitacions pressupostàries, però tan s'hi valia; vaig anar a la perruqueria després de gairebé un any sense anar-hi i fins i tot em vaig posar algun retoc de maquillatge i gotes d'aquell perfum que guardo per les ocasions especials.
Quan vaig sortir del taxi que havia agafat a la sortida del metro més propera a la festa, vaig respirar fons per empassar-me la vergonya, em vaig posar aquelles ulleres de sol estil Jaquie que havíen regalat en una revista el mes passat i sense deixar de retocar-me la melena, li vaig explicar al guarda de seguretat de dos metres que m'havia deixat la invitació al iot del famós cantant que havia donat una altra festa el dia anterior (i que sabia per la premsa del cor).
No sé com s'ho va empassar. En entrar, tot era gent i més gent, la piscina era plena i vaig decidir refugiar-me a la sala d'estar. De cop i volta no vaig saber com reaccionar; em vaig aturar, la copa va caure a terra mentre els ulls se m'omplien de llàgrimes. Finalment, i per casualitat, l'havia trobat.
El quadre perdut del pare, dedicat a la seva única filla en el seu tercer aniversari i que feia 20 anys que havíen robat. Havia perdut tant de temps i diners buscant-lo, intentant recuperar el bon nom del pare i sobretot perquè l'únic que em quedava d'ell.
Ara, sols un somriure. Saber com recuperar-lo.
ps. Moltes felicitats Relats conjunts!!! tres anys animant-nos a compartir històries.
21 comentaris:
Uauu una gran festa i va i et trobes el quadres :)
Molt bo i a mes surts recompensada.
ara a veure com el treus d'allí ;)
Gairebé necessitarem una segona part, rits...perquè m'he quedat amb les ganes de saber com sortiràs d'alli amb el teu quadre. Bon relat!
M'ha agradat molt la idea del conte. Molt bo! Ara ve la part difícil! Endur-se el quadre, recuperar-lo!
Una bona història, però el quadre és aquest que es veu, o el que es veu és la imatge de la festa i el quadre del que parles és un altre? O són les dues coses? O res a veure?
Ets filla de Miró? Jo, quina sort! Ja ja ja. Bon relat. Un petó.
Uoooo!!!! Molt original, aquest relat de misteri, sí, senyora!! hum... I si treu la tela del marc de fusta en què s'aguanta, l'enrotlla i se l'emporta sota el vestit?? Perquè espero que s'haurà posat un vestit llarg! ;)
Uhm.... quin gran relat autoreferent!!!! :D
M'encanta! ;)
M'ha agradat! Sí senyora, com més hi penso més m'agrada!
I quin interès tenia el propietari/a de la casa en tenir aquell quadre? ara m'has deixat intrigada!!
Molt bon relat, per cert, el podies haver robat tu també dient que era un regal, que segur que el guardaespatlles també s'ho traga jeje. Petonets!!
Molt ben trobat, genial
Ostres, molt, molt original!! :-))
Ara bé, jo he pensat el mateix que Clidice... com el treuràs filla meva? Vols que vinguem uns quants catosfèrics i t'ajudem? :-))
amb la gentada que hi ha segur que no et veuran si te l'emportes!
Què bo, quanta imaginació... i damunt t'involucres :)
M'alegro que us hagi agradat. La veritat, li vaig donar moltes voltes, i algunes de les idees ja eren escrites. I si, està fet pensant en una segona part. Je, je, je...ja arribarà. I de fet, primer pensava en el quadre que es veu, però... ja veurem quin quadre és al final.
Una abraçada a tots i totes
Arribo tard per aquesta festa tan divertida?????? Un petó, m'ha encantat com t'expliques, jajajaa :)
Molt bon relat amb misteri i tot...felicitats m'ha agradat molt!
Estic molt d'acord amb tu. El primer el metge que em va operar per primera vegada, era el metge que més confiança li tenia. Va cometre un error i em va deixar la cama malament de per vida. Després vaig canviar i vaig anar amb l'equip del Dr. Cugat. M'han fet 3 operacions més a la cama, i la recuperació ha anat molt bé. Però segueixo tenint la cama atrofiada pel primer metge.
Costa confiar-hi, però quan les coses surten bé, els dies no són tant feixucs. Només has de tenir paciència. Un petonàs i ànims!!!
CRIS, no arribes gens tard!!! encara hi ha festa per estona!!!
ELVIRA FR, moltes gràcies per la visita. Me n'alegro que t'hagi agradat.
INSTINTS, moltes gràcies pel teu comentari. Em sap molt de greu el que t'ha passat. Per algunes referències al teu blog ja deduia que ho has passat molt malament, però no imaginava que anava per aquí. Celebro que ara ja vagi tot millor i estiguis millor. Poquet a poquet ens anirem sortint! Una abraçada ben forta!
Un relat excel·lent, rits, i original! M'ha encantat!
(M'estic posant al dia de RRCC :P)
Publica un comentari a l'entrada