Aquesta nit és la nit, és la nit que la pluja d'estels és més intensa. Les llàgrimes de Sant Llorenç o les Perseides, que en el fons són partícules de pols (segons he llegit) però als nostres ulls són estrelles fugaces, que passen davant dels nostres ulls gairebé sense adonar-nos.
Quan era petita (i no tant petita), als llargs estius al Penedès a casa els avis, recordo que aquesta nit ens estiràvem ens les tumbones tots al costat de l'hort del iaio a contemplar l'espectacle en la foscor i fins i tot amb una manta que ens cobria. Estavem tots, els iaios, els pares, ma germana, els cosins,.... era molt divertit. Féiem competició a veure qui en veia més, i cadascuna, un desig.
Cada estrella que veia fondre's era un desig, milions de desitjos al cap dels anys, i en el fons sempre molt semblants. Recordo alguns especialment, potser desitjos de petita, de com seria la meva vida quan fos gran i com han anat canviant aquests desitjos, de vegades de forma conscient, volguda, de vegades inconcient o per adaptar-me.
Aquesta nit té màgia i encara que a la gran ciutat no crec que en pugui veure gaires, tancaré els ulls i em transportaré a casa els avis, tapadeta amb una manta i un somriure innocent que deixi enrera les llàgrimes. I, fins i tot, demanar algun desig.
ps. La foto, del google, i la cançó, records d'adolescència que ara mateix em sorpén de valent.
No me'n recordava gens de la pluja d'estels, ha estat el telenotícies qui, estranyament en els darrers dies, m'ha fet somriure
11 comentaris:
Quantes vegades he gaudit d'aquest espectacle! I, per més temps que passi, sempre em captiva.
Jo les voldria veure!, però no podré :( Per això faré com tu: tancaré els ulls i em transportaré a terra catalana, a alguna banda del nostre país des d'on pugui veure aquest espectacle. I demanaré un desig, naturalment.
Oh! Justament, he anat a veure si en veia alguna. No hi ha hagut sort, però l'any vinent hi tornaré ara que tinc clar on és Perseu. Sembla fàcil a l'esquerre de Cassiopea.
Doncs això mateix, a la ciutat és difícil veure res, però tu demana els desitjos igual, a veure si se't compleixen. Espero que sí.
Recordo algun estiu a Torredembarra haver-nos estirat a esperar un estel fugaç en el dia de Sant Llorenç. Allà si que en vèiem, però francament, no recordo res del que vaig demanar, així que no sé si se m'ha complert o no.
Jo m'hi vaig posar una estona i encara que poques , en vaig veure algunes de molt petites . Un bon espectacle
Fa mil anys en vaig veure una a Ciutadella (Menorca) en mig d'un Mas perdut al camp, al no res.... recordo, que vam preparar begudes, pica pica i tres cadires ben apanyades i durant hores vam demanar i demanar desitjos (no sé si algún s'ha acomplert o no, per que tinc una memòria selectiva em diu algú que m'estimo un munt, així que hauré de cnfiar que és veitat).... Un dia, hi tornaré, doncs tinc més coses que demanar, i ara les apuntaré.... potser l'any que ve, o l'altre, que no s'ha d'abusar :)
Jo no hi vaig pensar! Snif-snif.
Segur segur, que encara que ho torni a provar no en veig cap... sóc tossuda i hi tornaré aquesta nit...
He dormit 3 nits amb una gran finestra al costat on veia les estrelles... just avui tornem a estar dins de la ciutat i no podré voreu. També tinc molt bon record de fa anys i anys :)
doncs la veritat és que no en vaig veure cap. una llàstima xò ja ho té això la ciutat.
Ahir al pati del CCCB, malgrat la foscor, tampoc se'n va veure cap.
senyal potser que els estius estan destinats a passar-los fora la ciutat?
moltes gràcies pels vostres comentaris. desitjo que en veiéssiu algunes i que hagueu demanat molts desitjos!
Somriure va bé i si és per estrelles petites converties en llàgrimes i no de dolor, encara més, somriu i pensa que tot i ser una cançó de l'adol·lèscencia, aquesta música ho és tot! a mi em defineix molt, sota una estrella pa pa pa....
Publica un comentari a l'entrada