15/8/09

121è joc literari


Aviat farà un any que vas marxar cap a la gran ciutat i encara et trobo a faltar. Els teus grans ulls verds i la cua de pèl llarg.
Recordo com n’eres de poruc, sempre amagat darrera meu, veient com els teus germans sortien a caçar. Però quan véies una oportunitat clara, no la deixaves escapar i saltaves ben amunt per agafar la presa.
Van ser temps difícils, hi havia poc menjar, erem molts i el pare va tornar a marxar a la muntanya. Dos dels teus germans també van anar a l’aventura, altres dos van morir i un el van portar a una granja propera. Després vas tenir més germans i un d’ells també viu ara a Barcelona.
Però tu eres el meu petit príncep, la meva petita estrella. Recordo com et llepava les orelles i em somreies, ronronejant d’aquella manera tan matusera com fas tu, i com et passaves hores i hores jugant amb la pilota dels vailets de la casa.
M’han dit que estàs bé, que t’has fet gran, que ets molt golafre i que t’han crescut els bigotis després que els creméssis aquí de ben petit amb teu afany tafaner. M’han dit que t’han posat el nom d’un follet del bosc entremeliat i patòs, segur que encara et dones contra les portes quan surts corrents. Ja sé que t’agrada estirar-te entre les plantes del balcó, per recordar els vespres al jardí amb les olors de rosa però també pateixo perquè intentes saltar ben amunt i no saps que et pots fer molt de mal.
Espero que cada nit miris la lluna, com jo la miro i et veig reflectit somrient.
Estimat, jo seré aquí, davant l’era de casa, esperant-te i desitjant que si algun dia tornes, reconeguis la teva mare.
ps. Participació al 121è joc literari del Jesús M. Tibau.

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per la teva estieunca participació

Marta ha dit...

Molt bonic, quasi em fa plorar.

òscar ha dit...

els vincles entre mare i fill no hi ha distància que els trenqui. un molt bonic text per començar el diumenge!

P-CFACSBC2V ha dit...

Llàstima que diguin que, passat un cert temps, la relació mare-fills en els gats s'oblida. Tot i que no sé si és el tot cert… Molt bonic, el conte!

bajoqueta ha dit...

Un conte molt dolç en que li has donat vida als gatets :)

Ei he rebut el teu altre conte, esta setmana me'l llegeixo i et dic quan sortirà publicat.

rits ha dit...

no és un text massa literari, en sóc conscient, xò quan vaig veure la foto, deseguida vaig pensar en la mare del Puck, el meu gat. que continua vivint al camp.

Jesús M. Tibau, gràcies per les teves propostes.

Marta, gràcies per la teva visita.

òscar, com diu el P-CFACSBC2V, diuen que la relació mare-fills s'oblida amb el temps doncs no tenen gaire memòria, però a mi m'agrada pensar que si que s'enrecordarien.

P-CFACSBC2V, estaria xulo portar el puck amb la seva mare, a veure què passa, xò a mi m'agrada pensar que si que s'enrecordaria.

bajoqueta, espero que t'hagi agradat el conte, també va de mares i fills....