De processos de selecció i el meu cap

La setmana passada després de més d'un mes d'inefiència de l'àrea de recursos humans, el meu cap, davant l'esgotador ritme de feina que portem va decidir agafar i saltar-se el procediment establert i posar l'oferta de feina de la baixa maternal de la meva companya per un altre canal. El resultat és que en dos dies hem tingut gairebé 40 currículums.
Ara ens queda el dubte de saber si realment la gent ha entés que és per una baixa maternal, doncs el canvi (RRHH deia que la gent no es presentava) ha estat flagrant.
Avui, hem tingut que fer tria de curriculums. El meu cap, en el seu afany de fer equip, em fa partícep d'aquesta tasca i per mi, la veritat, no és una tasca gaire agradable però al mateix temps agraeixo, ja que sóc jo qui tindré al costat.
La veritat és que mires els currículums de la gent i aquedes bocabadat, una formació extensa i realment admirable (llavors és allò que penso que si el meu estigués aquí enmig, ara mateix ja estaria a la pila dels descartats, però bé, el tema no és aquest) i veus com ha canviat el món acadèmic en pocs anys.
Hem començat per descartar tots aquells que no tenen experiència o formació en el sector públic, doncs tampoc necessitem algú amb molta experiència i alhora creiem que és bo poder donar oportunitats a les persones més joves, però també necessitem que coneguin una mica els procediments prou complexos i encorsetats de tot plegat. Apartats, després la selecció ja tot és molt més subjectiva, interessos segons els cursos fets o fins i tot la manera de fer el currículum. En una reunió en un altra Agència em van comentar que de vegades, fins i tot, apart del currículum, el que es miren més és la carta de presentació. I és que al final, és fins i tot una qüestió de feeling, de pensar qui podria quadrar millor en l'equip.
I és que tots dos, malgrat tinguem les enganxades que tinguem, malgrat discutim i omitim temes de polítiqueig, malgrat li agafin pàjares estranyes i fastidi (encara cueja el regalet de nadal, però més que per mi, per ell que els remordiments l'acompanyen). En el fons ens respectem i ens entenem, tant que fins i tot de vegades, només mirant-nos a través del vidre sabem el que pensem (bé, tampoc sempre, eh!).

ps. El dolent del cas és que la persona que vingui, arribarà amb dos mesos de retard (a mitja baixa) i en ple mes d'agost, un cop hem acabat la voràgine de feina i liquidat temes per setembre.
Però bé, al setembre tinc unes quantes vacances i a l'octubre un projecte que m'han proposat molt interessant i que espero que em deixin fer. Continuo creuant els dits.
Ara escric aquest post, i potser d'aquí dues setmanes el poso verd, però és que és així, ens tenim una estranya relació amor-odi.