La primera vegada que vaig escoltar With or without you va ser a guitarra i de veu d’una de les que esdevindria de les meves millors amigues, malgrat siguem ben diferents. Ella que ens va obrir les orelles a un nou estil de música, de fer, que ens va endinsar dins del rock i l’adolescència (fins alesmores sols escoltava la madonna i la movida madrileña)
El primera vegada que els vaig escoltar va ser juntament amb una altra amiga amb qui ens vam especialitzar en anar a concerts coneixent poquíssimes cançons i decidint-nos a l’últim moment. Eren temps diferents, d’anar sabent qui sóm i cap on volem anar. Temps d’al·lucinar amb un estadi olímpic ple d’encenedors onejant Where the streets have no name; sense mòbils, càmeres digitals ni discursos alliçonadors. La segona, amb ma germana, de les poques époques on hem estat realment unides.
Un estiu ben irlandés, ple de coses bones i dolentes, aprenent què va ser el Sunday Bloody Sunday i com una bala pot entrar per una finestra, passar per sota un llit i fis i tot baixar unes escales (evidentment era una fantsmada d’aquell pel-roig que no recordo com es deia).
Un viatge a París amb Walk on de banda sonora, un moment compartit, rigut i assaborit, amb un pacte pendent per part meva, però que aquesta setmana ha estat ben present.
Sempre m’han acompanyat, sento que cada instant de la meva vida hi ha alguna cançó d’ells que ressona en les meves emocions. I malgrat semblin magnants, malgrat Bono em contradigui constanment amb les seves causes, malgrat el darrer disc no m’agradi ni emocioni; malgrat tot, tornar-los a veure a estat el millor dels regals. Inesperat i aventurer i sobretot enmig d’un caos emocional que em desborda. Compartir aquest concert amb gairebé tots els amics de l’escola encara que no estiguéssim al mateix lloc i enmig d’aquesta setmana tant important per una de les meves millors amigues, ha fet que sigui alè de vida ben especial.
Ps. Porto dies mig desapareguda. Disculpes. Molta feina, poques mans i poques ganes i alhora moltes dispersions. Demà marxem de colònies. Les darreres, i un munt d’emocions desborden. Fins la tornada.
El primera vegada que els vaig escoltar va ser juntament amb una altra amiga amb qui ens vam especialitzar en anar a concerts coneixent poquíssimes cançons i decidint-nos a l’últim moment. Eren temps diferents, d’anar sabent qui sóm i cap on volem anar. Temps d’al·lucinar amb un estadi olímpic ple d’encenedors onejant Where the streets have no name; sense mòbils, càmeres digitals ni discursos alliçonadors. La segona, amb ma germana, de les poques époques on hem estat realment unides.
Un estiu ben irlandés, ple de coses bones i dolentes, aprenent què va ser el Sunday Bloody Sunday i com una bala pot entrar per una finestra, passar per sota un llit i fis i tot baixar unes escales (evidentment era una fantsmada d’aquell pel-roig que no recordo com es deia).
Un viatge a París amb Walk on de banda sonora, un moment compartit, rigut i assaborit, amb un pacte pendent per part meva, però que aquesta setmana ha estat ben present.
Sempre m’han acompanyat, sento que cada instant de la meva vida hi ha alguna cançó d’ells que ressona en les meves emocions. I malgrat semblin magnants, malgrat Bono em contradigui constanment amb les seves causes, malgrat el darrer disc no m’agradi ni emocioni; malgrat tot, tornar-los a veure a estat el millor dels regals. Inesperat i aventurer i sobretot enmig d’un caos emocional que em desborda. Compartir aquest concert amb gairebé tots els amics de l’escola encara que no estiguéssim al mateix lloc i enmig d’aquesta setmana tant important per una de les meves millors amigues, ha fet que sigui alè de vida ben especial.
Ps. Porto dies mig desapareguda. Disculpes. Molta feina, poques mans i poques ganes i alhora moltes dispersions. Demà marxem de colònies. Les darreres, i un munt d’emocions desborden. Fins la tornada.
El concert, espectacular, encara que vaig trobar a faltar algunes cançons i les del nou disc no m'agraden. Vam descobrir l'enigma dels llums que sortien a mitjanit des de fa setmanes i véiem des de la ciutat. La gent, entregada i ells, magífics, malgrat Bono ja no salti tant.
Tothom té una cançó d’U2 preferida, la meva, decididament, Pride (in the name of love). La vostra?
Tothom té una cançó d’U2 preferida, la meva, decididament, Pride (in the name of love). La vostra?
21 comentaris:
Fins la tornada. Passa-ho bé de colònies!
Hahaha, jo no és que sigui un fan del grup, però sonen bé, i saps quina és la cançó que em sona pel cap cada cop que algú, aquestes darreres setmanes, ha parlat d'U2? Doncs la que dius que és la teva preferida. Però saps, crec que em ve d'un capítol dels Simpson on surten i la canten. Ara al blog hi tinc With or without you, però és circumstancial.
Conec alguna gent que ha anat al concert i m'han dit que era espectacular, que és un directe brutal. Jo no podria jutjar, perquè no els he vist mai, tampoc no sóc d'aquest tipus de concerts, tot i que aviat me'n vindrà un...
Ostres, és cert, que desconsiderat, que et vagin molt bé les colònies! No et dic que descansis, perquè no descansaràs, però espero que tornis d'una peça.
Ostres, noia, quin post més currat!!
He escoltat un trosset de cada cançó per fer-me una idea i... ejem... només en conec una :-))
Suposo que és estrany dir això, però és la realitat. Tot i així, m'ha encantat anar llegint, clicant, escoltant un minut i mig aproximadament i seguir llegint :-))
Bones colonies, xiqueta!!! :-))
U2 són paraules majors! A banda de ser boníssims, fa taaants anys que es mouen pels escenaris i les emisores de ràdio, que són part de la vida de cadascú de nosaltres!
Per això no sabria triar-ne una de sola; jo trio... U2!
Disfruta, i no t'esgotis!
Que bé que haguessis gaudit del concert!
Cançó preferida? Uf, es fa difícil de dir… Però una de les que m'han agradat més últimament és Sometimes you can't make it on your own.
Que vagin bé les colònies!
Hola!!! Ja se que no llegiràs això fins la tornada (a no ser que la casa de colonies tingui wifi...), peró: la meva cançó preferida és "With or without you". El R. la va grabar el dia del concert, i l' ha penjat a You Tube, i ahir ja tenia 120 visites i 5 estrelles...!!!! (Ja posaré l' enllaç...). Bones colonies!!! Ens veiem a la tornada.
bon estiu, segur que aquests dies t'acompanyarà alguna altra cançó.
Un post sentit i viscut eh!!!
Que vagin molt bé les colònies, que les emocions siguin ben positives i fins la tornada.
Petons, maca!
Genial el viatge de la teva vida acompanyada d'U2!! La meva cancó preferida, sens dubte, coincideix amb la teva.
Molts petons i felices colònies!!
d'u2 m'agrada molt l'angel of haarlem potser per no ser una de les més-més "tradicionals".
tot i que, potser equivocadament, em sembla que bono s'està acostant cada cop més a gurú i menys a cantant, s'ha de reconéixer que els u2 són un dels grups de referència dels darrers anys.
petooons rits!
Tinc amics que hi han anat, i van quedar impresionats... un bon concert.
En primer lloc, que vagin molt bé les colònies! Espero que aneu a algun lloc amb aigua a la vora i us hi pugueu remullar de tant en tant, que aquesta calor és infernal! :S
U2 tenen unes quantes cançons que m'agraden. No els conec gaire, només 3 o 4 cançons, prò són un grup que sempre he respectat. Sempre m'han semblat uns dels GRANS, amb majúscules. Elevation m'agrada moltíssim perquè quan sortia per Tgn, ara fa uns quants anys, la posaven i era tota una pujada d'adrenalina! :)
Me n'alegro que t'ho passessis tan bé al concert. Tothom que conec que hi ha anat ha dit que va ser espectacular!
jo no m'ho vaig ni plantejar d'anar-hi, però mica en mica me'n van agafar ganes i estic segura que m'hagués encantat, pq les cançons d'U2 tb han format part de moments especials de la meva vida, des de fa molts anys. Quina sort estar allí, tb m'han dit que va ser espectacular! Jo no en tinc cap de preferida, n'hi ha moltes que m'emocionen, però si ara n'hagués de dir una, diria Sunday Bloody Sunday pq és la primera que em va emocionar i em va fer comprar el meu primer disc, WAR, així que a part d'agradar-me sempre, li tinc un carinyo especial.
Espero que t'ho passis bé en aquestes colònies, que segur que remouran moltes emocions. Una abraçada!
Me n'alegro que t'agradés tant. I ja tornarà el bocí de tu que està missing. Ja ja ja. Un petó.
Bones colònies, Rits!
De ben segur que tindràs força "material" per explicar-nos-ho quan tornis.
U2 m'agraden encara que sense un entusiasme desbordat. Quina trio? Qualsevol de les ja clàssiques In the name of love, o la reina With or without you (poc original, ho sé).
Fins la tornadaaaaaaaaa!
;)
Moltes gràcies pels vostres comentaris. La veritat és que necessitava escriure sobre alguna cosa que no tingués res a veure amb les colònies i alhora ben intens. si que em va agradar, va ser ben especial.
i les colònies han anat molt bé. els nens s'ho han passat molt bé, no hem tingut cap incident. a nivell emocional, bé, això ja és altra cosa. això si, mooolt cansada. espero poder-me posar al dia en el blog en breu.
mentre, un petó ben fort per tots!
A mi em va faltar l'amiga amb la guitarra per fer-me descobrir els U2... i em vaig quedar ancorat en "la movida madrileña"...
El més semblant al que pots sentir tu en un concert així ho sento jo en una arribada en muntanya del Tour de França. Com que no és el mateix??? Parlem-ne!
Hola Rits,
La banda sonora de la nostra vida. Molt interesant el teu escrit. Optimista.
M'agrada força en Bono fent duets, amb L'andrea de Corrs, la Mery Jane Blade.
Bones colonies
Eo Rits, tu Bono? Jo vaig anar a escoltar UB40...apa, que hi ha coses que s'han de fer, eh? Petons!!!!
Publica un comentari a l'entrada