Per no deixar de somriure

Com passa de ràpid el temps quan gaudeixes del que et dóna la vida.
Les hores, els seixanta minuts de cada una d'elles, volen en un instant.

Com deixen de tenir importància les petites mancances,
els neguits o els qüestionaments del dia a dia, quan estàs fora,
o més ben dit quan sols importa el present. El moment que vius.

Dies de riure, dies deixar-se acaronar pel sol hongarés, la sorpresa més gran.
Dies de descans i pau. Veure còrrer l'aigua del Danubi, la seva grandesa i fortalesa;
Olorar l'herba fresca, encissar-se pels colors de mil i una flors de primavera.
Jugar com nens petits a la piscina del poble, relaxar-se als banys més glamurosos.
Immunitzar-se als efectes de la cervessa amb el mig litre diari dels sopars (bé, això no, d'immunitzar-se, res de res, produeix més riure encara)
Adonar-se d'un passat gloriós per un present de tornar a començar, emmascarat d'incert progrés enmig d'un món mig boig de tot plegat.

Carregar piles. Uns dies fantàstics; com passen de ràpid.

La tornada; curiosa.
Voler continuar somrient. Veure amb unes alters ulleres. De conversió? D'alliberament?
No ho sé.
Un munt d'obstacles però necessitat de continuar somrient.

La feina, sols la feina.
El centre, amb molta feina atrassada i poques ganes que sé que dissabte passaran.
El sindicat. Apurant l'últim moment, amb l'alegria de feina ben feta i incertesa del què acceptaran.
Les amistats que no s'acaben de situar, en un punt estrany que tampoc em ve de gust pensar.
L'acopuntura a punt de marxa per posar-me les piles.

I el cor,....
(aquest és més complicat de contentar i fer somriure. Caldrà posar-se en marxa perquè torni a somriure)