6/3/09

Afortunats o desafortunats


Alguns expliquen que els nens protagonistes a Slumdog Millonaire han estat molt desafortunats. I jo hi estic d'acord, per molt que sembli contradictori. Intentant assegurar-los un futur millor, diuen, que el director i productor van establir que els diners que els pertoca de la pel·lícula els podran disposar sempre i quan continuin anant a l'escola i es formin. I això, vist el que ha passat amb molts nens i nenes actors i actrius, sembla ben encertat.
Ara bé, s'han trobat amb un problema que no havíen previst. Aquests infants han conegut una altra realitat, una realitat de fet irreal: la vida de la glamour, fama, ser el centre del món, tenir-ho tot. Però també una realitat que a tots nosaltres ens sembla evident: vestir robes boniques, menjar sense haver de pensar si serà l'únic àpat del dia, dormir en un llit amb llençols nets,.... i esclar ara no volen tornar a casa. Com volen que aquests infants tornin a la realitat que vivíen abans?
Una família dominicana del centre, fa temps que ens explicaven com sentien que s'havien equivocat en venir. Van venir per donar-los als seus fills un futur millor. Els dos grans es van quedar i van haver de venir més tard. Un es va adaptar però l'altre es sentia rebutjat i aïllat i es va anar acostant a les bandes del barri, amb més problemes que altra cosa. En aquest temps van tenir dos fills més. Davant de tots els problemes amb els fills i l'atur de tots, I es platejàven que potser podríen tornar, però també trobaven que el que tampoc podien fer és treure-ho tot als fills petits. Com havent nascut amb la vida d'aquí, els podíen tornar allà, seria com deixar-los al desert.
He trigat molt a entendre-ho. Potser he necessitat veure la pel·lícula guanyadora de vuit premis Òscars, una pel·lícula que el govern indi ha rebutjat, doncs esclar a ells el que els agrada és ensenyar la part bonica i bollwoodiense i no pas piles d'escombraries. Una pel·lícula on la bondat i honestedat triomfa malgrat les dificultats.


Ps No he estat mai a l'Índia, i cada cop m'interessa més. No puc entendre que es digui que malgrat la pobresa, són feliços. De vegades penso que és un raonament superficial. I que no es paren a entendre que la felicitat són els petits moments que vius, tinguis el que tinguis, però que evidentment les passen magres i que serien molt més feliços amb la meitat del que tenim. Però ja ho dic, parlo des del desconeixement.
El que si que sé és el que viuen infants dels nostres centres, que encara que no tingui res a veure amb el que viuen els infants de la pel·lícula, també pot arribar a ser duríssim. Diumenge si veieu el 30 minuts, segur que ho entendreu (espero, vaja). La vida al Bon Pastor, un dels barris on hi ha tenim un centre.
Per cert, la pel·lícula s'ho val tot i més.

13 comentaris:

Rita ha dit...

Encara no l'he vista, però crec que puc entendre el que dius. Complicat...

kweilan ha dit...

Veuré el programa de 30 minuts i la reflexió que fas al post, la comparteixo. He llegit també aquests dies els problemes d'adaptació que tenen els nens de la pel.li i tot plegat és bastant contradictori com tu dius, al títol.

XeXu ha dit...

És molt complicat, sobretot per la canalla petita. Els humans ens acostumem molt ràpid al luxe, i en canvi, acostumar-nos a perdre-ho tot és molt més difícil. Sembla que no sapiguem anar a pitjor.

Tirai ha dit...

Buf! D'acord, m'apunto el 30 minuts de diumenge i la pel·li! No sé, és complicat... Pot ser una gran "putada" (perdó, però hi ha coses que es mereixen una bona paraulota) un dia tenir-ho tot i l'altre trobar-te a la misèria, com si t'haguessin donat a tastar un caramel i, després, te l'haguessin pres de la boca. No sé, complicat perquè, també, penses que han tingut uns dies de "benestar", com poder respirar aire fresc una estoneta (tinc la sensació que m'explico fatal)

Assumpta ha dit...

Com diu Xexu, acostumar-nos al luxe és fàcil... el problema és haver-ho de deixar.

Però en quant a que gent molt humil pot ser feliç, a nosaltres ens pot costar d'entendre, però és cert, és tracta de les necessitats que tinguem.
Una tieta meva (ara ja jubilada) va estar missionera a l'Àfrica i a sudamèrica i així mateix ho deia... Saben valorar moltes més coses que no tan sols les materials.

Striper ha dit...

He sentit parlar del tema i es un tema molt complicat,

òscar ha dit...

la peli em va semblar excelent rits. crua i tendra a la vegada.

no deixa de ser massa diferent a aquestes situacions que expliques amb canvis abruptes a algunes vides i que, en molts casos, no pas per bé.

Cesc ha dit...

Jo, realment estic una mica desconnectat del món real per coses que tots tenim i sabia que havia guanyat, però no sabia de què anava però crec que gràcies a la teva "crítica" constructiva, distreuré la meva ment amb la pel·lícula :) merci...

Xitus ha dit...

Rits, vaig aquesta tarda just a veure-la, d'aquí no res!! Ja et diré què em sembla tot plegat.
bxitus!

Ferran ha dit...

L'he vista, em va agradar.
Pel que fa a aquest xoc de realitats (realitat fotuda contra realitat glamurosa), és una mostra més de les contradiccions del nostre món; més encara, diria que ho és de la manca d'ètica. Si la cosa va anar realment així, si van treure aquells nens d'un entorn fotut per portar-los al "paradís"... i tornar-los a deixar a les clavagueres, és que els valors morals d'aquells pàjarus estan per terra.

estrip ha dit...

que difícil és deixar un status quan l'has aconseguit. Però a vegades si que cal. Penso que si alguna persona és capaç de fer això, serà capaç més endavant de sobreposar-se a qualsevol adversitat.

rits ha dit...

Rita, doncs no te la perdis. Molt maca.

Kweilan, jo no ho havia llegit, m'ho han explicat I la veritat és que a vegades intentant fer les coses el millor possible, tampoc es fa. A veure què tal el 30 minuts.

Si, XeXu, però fins quin punt no és natural que sigui així?


Tirai, pots dir tots els tacos que vulguis. De fet jo també vaig escriure putada, xò després vaig treure'l. Els adults podem arribar a la conclusió que treus, per acceptar la nostra realitat, xò pels infants..... ja prou dur és tot plegat.

Assumpta, tens raó accepten el que tenen, sinó s'amargarien. I cas no ens passa de vegades a nosaltres que tenint-ho tot només pensem i ens amarguem amb el que no tenim? Potser per això diuen que són més feliços, xò passar-les magre,....

Doncs si Striper és complicat, xò alguna cosa s'ha de fer.

Òscar, a mi tb em va sembla excel·lent. Has agafat molts caramels?

Fes-ho Cesc, distrueun i abstreuen molt del que t'envolta i ajuda a sentir-se fresc perquè et penses que m'agrada tan el cine?

Xitus, a veure si expliques que t'ha agradat molt!

Ferran, si que és contradictori si, xò estic segura que no ho féien amb mala intenció. Simplement no van pensar en els infants i les conseqüències dels seus actes. Una llàstima

Estrip, segur, i hi ha molta gent que els passa. I aprenen a valorar tot molt més.

Salva Piqueras ha dit...

Feia dia que estava desconnectat i, vés per on, coincidim en el tema del post.

Jo sí he estat a l'Índia i constato que, no sé si són feliços, però somriuen sempre. Potser per necessitat, però viuen una vida basada en allò espiritual, en el suport entre ells. Vaja, tot el contrari que aquí. I de fet, aquí veig a poca gent somrient pel carrer...