Sobre el que dius i no dius

Una companya de feina s'apropa i em diu “avui fas millor cara. Ahir creia que ploraves i estaves trista. Per sort, et vaig sentir parlar i em va alegrar que tan sols fos un refredat”.

I llavors agafo i em miro al mirall per contemplar la magnitud de la tragèdia. I si avui encara tinc els ulls petits i plorosos, el nas que envermelleix per segons i la cara com descomposta, com devia d'estar ahir?

El fet al que em porta, però, no és tan el constipat en si (que ja sé que surt per cansament i cap de setmana esgotador), sinó recordar que moltes vegades no puc fer-hi res. La cara em delata. Diuen que tot el que callo se'm reflexa a la cara. No puc dissimular la sorpresa, la por, el sobresalt, la decepció, l'engúnia o l'empipamenta.

I en canvi, sovint també he de sentir a la gent dir-me que mai saben que em ronda pel cap. Que mai deixo entrar als demés. I sobretot, sobretot, que mai saben com em sento. La mare em diu que sóc com un llibre tancat. Quan algú em pregunta què tal, la resposta sempre és “bé, anar fent” i en canvi pot ser que dins es moguin quaranta mil emocions diferents.

Dues parts que no es corresponen. Dualitats pròpies dels nascuts sota el símbol dels bessons? De vegades, m'agradaria que tot fos molt més senzill.

ps. És que ningú pensa dir res d'aquest troç d'home?????? tanta Pe, tanta Pe (i me n'alegro, que consti), i el veritable protagonista dels Oscars va ser el presentador!!! Si un es posa a ballar, cantar, riure i fer somriure sense perdre ni un gram del seu sex-apple com ell, Hugh Jackman, no m'estranya que el considerin un dels actors més atractius (esclar que també és cert que l'acompanyava la Beyoncé).