Reconeixement

Aquest matí, només arribar, el meu cap m'ha fet anar al despatx. Pel seu to sabia perfectament que no em tenia que preocupar, però no obstant, amb lo negativa que estic (o sóc), se'm feia una mica nus a l'estòmac.
Però no, eren bones notícies, o més que bones notícies (doncs ni ens apugen el sou, ni ens milloren els horaris ni res) era un reconeixement. I, realment, era el que necessitàvem (necessitava). Ahir, en conversa amb un càrrec important del Departament que depenem (un dels més grans i complicats) li déien que estaven molt contents de la nostra àrea i que erem l'exemple que posaven a tothom a seguir. Per qualitat professional i qualitat humana.
La setmana passada ens van reunir a totes les àrees de servei (les que estem al servei de les àrees que fan les polítiques) per dir-nos que teníem que millorar el servei i fer equip (en plan xerrada de recurosos americans de millora de resultats que deixava molt que desitjar), doncs hi havia coses que no rutllaven. En sortir de la reunió, el director de Serveis (per mi, una persona que crec que no hauria de ser on és per tot el que vam viure, i que sap perfectament el què penso i la poca estima que li tinc) ens va dir que tot plegat no anava massa per nosaltres; que evidentment hi ha coses que podem millorar però que ja funcionem.
El meu cap i jo mai ens hem caracteritzat per la fluidesa de les nostres paraules, doncs en el fons som molt iguals. I tots dos ho sabem. Fins i tot mirant-nos, somriem sabent el que pensem. En el fons de tot, em té una mica de por (ho sé) perquè li dic les veritats de tot plegat, sap que sóc crítica i que en el fons continuo creient en uns ideals que el seu partit polític no maté (suposo que per tot això em va fer tan de mal el què em va passar per nadal i encara no puc entendre ni oblidar). La meva companya, per contra, és tot fluidesa i massa expressió. Xerra pels descosits i té una confiança en ella mateixa que atabala. És el contrapunt perfecte per a tots dos.
La veritat és que ara que tot el meu voltant trontolla és important haver entés que malgrat tots els malgrats, malgrat moltes vegades voldria canviar d'àrea, la feina va tirant endavant i tinc ganes de continuar millorant.
La veritat és que avui, després de la conversa, m'ha canviat la cara. Ens ha canviat la cara. I tot el dia ha estat diferent. Potser és hora d'oblidar tot el que no ha funcionat els darrers mesos a la feina. Just ara que semblava que havia de sortit la plaça que fa temps que desitjo (i si finalment surt?.... bé això ja ho pensaré demà, quan surti)
La veritat és que avui, necessitava tan sentir aquestes paraules, que tot deixa de tenir la transcendència a tot plegat que li estava donant. No parlo de tornar a disfrutar d'anar a treballar (això són temps que ja no tornaran) però si de viure en pau el dia a dia laboral.

ps. Això si, tot el que em qëstiono que no faig bé, millorar-ho, poc a poc, amb confiança.
Ps2. la cançó no té res a veure. Simplement, m'agrada i em fa ballar. I avui (que tot no va massa bé, però tampoc malament) necessito ballar.