La meva iaia Ester, que ja és molt gran i molt sàvia doncs les ha vist de tots els colors, és de les poques persones que, afortunadament, em pregunten per la meva vida sentimental però mai des del cotilleo o la interpel·lació, sinó des de l’afecte. I de fet, amb ella, és de les poques persones amb qui hi parlo.
Ahir, mentre es menjava il·lusionada una truita de patates que li havia cuinat però que se’m va enganxar per tots els cantons, em somreia i em deia que no sóc tan complicada, que no tinc un caràcter tan difícil com dic, que simplement busco algú per damunt meu.
Primer, me la vaig mirar i me’n vaig enriure. No podia creure ni entendre què em deia.
Però després se’m va fer la llum. Algú de qui aprendre coses, amb qui compartir els neguits i les alegries, algú amb qui entendre’s amb la mirada (més que per damunt, crec que volia dir per igual, però eren les seves paraules).
I llavors seguia explicant-me les batalletes amb el iaio Antonio, el seu mal caràcter (potser és l’herència que m’ha tocat i com amb ell, la iaia no el sap veure), però de qui mai es va separar ni un instant.
Va ser com un aire fresc, saber que no és tan difícil el que busco, i que no és ser tan exigent com em diuen alguns (i que em fan sentir malament). I sobretot és redescobrir que no estic tan equivocada o no tinc tan idealitzat, l’amor.
O potser és cosa de família.
Ahir, mentre es menjava il·lusionada una truita de patates que li havia cuinat però que se’m va enganxar per tots els cantons, em somreia i em deia que no sóc tan complicada, que no tinc un caràcter tan difícil com dic, que simplement busco algú per damunt meu.
Primer, me la vaig mirar i me’n vaig enriure. No podia creure ni entendre què em deia.
Però després se’m va fer la llum. Algú de qui aprendre coses, amb qui compartir els neguits i les alegries, algú amb qui entendre’s amb la mirada (més que per damunt, crec que volia dir per igual, però eren les seves paraules).
I llavors seguia explicant-me les batalletes amb el iaio Antonio, el seu mal caràcter (potser és l’herència que m’ha tocat i com amb ell, la iaia no el sap veure), però de qui mai es va separar ni un instant.
Va ser com un aire fresc, saber que no és tan difícil el que busco, i que no és ser tan exigent com em diuen alguns (i que em fan sentir malament). I sobretot és redescobrir que no estic tan equivocada o no tinc tan idealitzat, l’amor.
O potser és cosa de família.
Altra cosa és la por de no trobar-lo mai. Avui, mentre dinava amb uns amics, parlavem de les mancances de certes persones, vitals, emocionals i fins i tot sexuals. I com aquesta mancança les porta, de vegades, a l'autodestrucció.
M'agrada creure que no és així. Que la vida són moltes coses. Que no tot passa per tenir parella.
En fi, el que està clar, que el millor és no pensar-hi massa. Si ha d'arribar, tot arriba.
9 comentaris:
No crec que es pugui comentar massa aqui, perquè tu mateixa al final dius el que t'anava a dir, i que és cert... si ha d'arribar, ja arribarà :-))
I el cert és que arriben quan menys ho penses. Si busques, corres més risc d'equivocar-te que si deixes els esdeveniments passar tranquils :-)
Ah!! I, certament, no tot passa per tenir parella :-)
Si la tens i funciona bé, és genial. Però si t'obsessiones en tenir-la i t'equivoques... ufff llavors és quan es pot aplicar perfectamen aquella sàvia dita de que Millor sol que mal acompanyat
Bona nit, guapa!! :-)
la felicitat no passa obligatòriament per tenir o no tenir parella, per tenir o no tenir fills. És molt més senzill i complicat alhora.
Coincideixo força amb l'Assumpta. Penso que el més important és estar bé amb tu mateixa i la resta si ha de ser, serà, però capficar-s'hi penso que és el pitjor que es pot fer.
Ànims, maca!
Saps, a mi la iaia també m'ho deia mesos enrere, nen no et cases? si ets l'amar d'eixerit, i jo li deia, no iaia no trobo la dona... saps? he aprés d'estar sol que hi ha moltes coses a la vora, que tenir algú amb qui compartir els neguits i les pors i els bons moments i arribar a casa i que t'estigui esperant és genial, però si la persona que està amb tu no t'ho aporta, millor estar sol i anar-te fent tu gran i coneixe't i aprendre de tu, amunt sempre Rits, pensa en tu i en estar tu bé i no crec que siguem tant complicats, esperes la persona que sigui per tu, a la vida hi ha altres coses està clar...
Si es té parella i s'està bé perfecte. Però si no se'n té ...es pot estar bé igual. El que compta es estar bé amb una mateixa i tenir amics i amigues que a la fi és el més important.
Quan portes temps sol i no perquè ho hagis triat, comença a picar, i trobem a faltar estar amb algú, tenir parella. Però no ho és tot, és clar. I sobretot, mai es pot tenir prou idealitzat l'amor. L'amor és tot el que desitges i més, mai no en tinguis prou, i no et conformis amb menys del que vols. Que no et convencin de que somnies truites.
Ja veuras com tot arriba. La gent gran es tot un pou de sabiessa jo també ho dic per la meva tieta.
la iaia amb aquesta naturalesa sap veure-hi una mica més enllà.
per la resta, no cal pensar-hi massa.
Hola,
gràcies pels comentaris. Ahir tenia un dia tovet. Ja està.
No pensar-hi. No val la pena, un maldecap menys.
Publica un comentari a l'entrada