Realmente, mañana será otro día

Encenc la tele després de la dormida més llarga en mesos, quan la febre sembla que ja no vol venir, i em trobo amb Lo que el viento se llevó.

Feia anys i panys que no la veia. Em captivava tant de petita. La primera vegada que la vaig veure no devia de tenir més de 6 o 7 anys, i també devia ser per aquestes dates, perquè recordo que estavem a casa amb els pares i la iaia Teresina.

Aquesta pel·lícula sempre me la recorda. Els vestits de l’Scarlata, els ulls blaus i certa arrogància que desprenia sense voler-ho. La iaia sempre m’ensenyava les fotografies dels balls a l’envelat, i fins i tot una vegada em va deixar disfressar-me amb un dels seus vestits de temps passats.

Recordo que a l’habitació tenia un joc de tocador de plata que jugàvem a princeses i històries vàries. Quan es va posar malalta mai es va deixar de pintar els llavis de rosa fucsia, i és que era tan presumida i capritxosa que no podia fer-hi res. Amb la mare mai es van entendre, i tot i que la va cuidar fins l’ultim dia mai va donar les gràcies. Però malgrat que molts dels maldecaps que vaig tenir, de tot el què vam viure, el meu record és el d’una gran dama, dels crossants de xocolata de la Vives que ens portava quan ens venia a veure i de la seva adoració per mon pare.

Però tornant a la peli, crec que avui he entés l’Scarlata. Creix, es fa i es desfà, sempre amb la seva dosi d’arrogància i egoisme, però tirant endavant. I simplement perquè creu en un amor que no és, i no pot passar página. No pot seguir amb la seva vida, simplement per un fet que ni tan sols és. I quan s’adona és massa tard. Però sempre té un toc d’esperança, tornar a començar i lluitar pel què realment estima.

Sempre havia mitificat el personatge de l’Ashley –que la iaia sempre deia que s’assemblava a l’avi- però avui l’he vist un personatge buit, incapaç de fer entendre els seus sentiments per no fer mal, i alhora causant-ne més. I la Melania, la persona més bondadosa del món. I també he descobert part de lluita de classe, com les dones poden tirar endavant, com davant del món que gira en contra i sembla boig de destrucció, es pot tornar a començar. I el Red que mai havia sigut sant de la meva devoció, ara té tots els meus respectes. Lluita pel seu amor, malgrat ella no l’estimi com voldria, sap esperar, respecta les seves decissions, l’ajuda i sempre és allà quan mai s’havia mogut per ningú.

Potser relacions com aquestes ja no es donen, tot és més clar i més senzill. O potser no.