27/12/08

Realmente, mañana será otro día


Encenc la tele després de la dormida més llarga en mesos, quan la febre sembla que ja no vol venir, i em trobo amb Lo que el viento se llevó.


Feia anys i panys que no la veia. Em captivava tant de petita. La primera vegada que la vaig veure no devia de tenir més de 6 o 7 anys, i també devia ser per aquestes dates, perquè recordo que estavem a casa amb els pares i la iaia Teresina.


Aquesta pel·lícula sempre me la recorda. Els vestits de l’Scarlata, els ulls blaus i certa arrogància que desprenia sense voler-ho. La iaia sempre m’ensenyava les fotografies dels balls a l’envelat, i fins i tot una vegada em va deixar disfressar-me amb un dels seus vestits de temps passats.

Recordo que a l’habitació tenia un joc de tocador de plata que jugàvem a princeses i històries vàries. Quan es va posar malalta mai es va deixar de pintar els llavis de rosa fucsia, i és que era tan presumida i capritxosa que no podia fer-hi res. Amb la mare mai es van entendre, i tot i que la va cuidar fins l’ultim dia mai va donar les gràcies. Però malgrat que molts dels maldecaps que vaig tenir, de tot el què vam viure, el meu record és el d’una gran dama, dels crossants de xocolata de la Vives que ens portava quan ens venia a veure i de la seva adoració per mon pare.


Però tornant a la peli, crec que avui he entés l’Scarlata. Creix, es fa i es desfà, sempre amb la seva dosi d’arrogància i egoisme, però tirant endavant. I simplement perquè creu en un amor que no és, i no pot passar página. No pot seguir amb la seva vida, simplement per un fet que ni tan sols és. I quan s’adona és massa tard. Però sempre té un toc d’esperança, tornar a començar i lluitar pel què realment estima.


Sempre havia mitificat el personatge de l’Ashley –que la iaia sempre deia que s’assemblava a l’avi- però avui l’he vist un personatge buit, incapaç de fer entendre els seus sentiments per no fer mal, i alhora causant-ne més. I la Melania, la persona més bondadosa del món. I també he descobert part de lluita de classe, com les dones poden tirar endavant, com davant del món que gira en contra i sembla boig de destrucció, es pot tornar a començar. I el Red que mai havia sigut sant de la meva devoció, ara té tots els meus respectes. Lluita pel seu amor, malgrat ella no l’estimi com voldria, sap esperar, respecta les seves decissions, l’ajuda i sempre és allà quan mai s’havia mogut per ningú.


Potser relacions com aquestes ja no es donen, tot és més clar i més senzill. O potser no.

10 comentaris:

Jordicine ha dit...

És una gran pel·lícula. Llarga, però bona. Petons, Rits. I recupera't!

Assumpta ha dit...

Ai, Rits :-))

Mai m'ha agradat massa aquesta peli... a ma germana li encanta i té la il·lusió de que, algun dia, quan la miri, el final serà diferent i els protagonistes acabaran junts i feliços... i jo li dic que la peli és la peli, que la van fer fa un munt d'anys i que acaba com acaba... però, filla meva, ella segueix somiant amb un final feliç...

Però bé, el que et deia... que mai m'ha agradat massa però que ara, després de llegir el teu comentari... ostres!!! jaja tindria ganes de tornar-la a veure!! :-))

Cuidat molt :-) a dormir aviadet, ben tapadeta, pren cosetes calentes i ja veuras com et posaràs bé :-)))

Striper ha dit...

Es una joia del cine.

Unknown ha dit...

Hauria d'acabar just després de la primera just: "Juro por Dios que nunca más volveré a pasar hambre..." (o alguna cosa així, bé, és la imatge que has posat).
El Red és el millor. Sempre ha sigut el millor, el més honest i el més autèntic! Avui, no l'he vista, però l'he vist prou cops abans com per recordar-la perfectament. El curiós és que, tampoc, és que sigui la meva pel·li preferida.

Anònim ha dit...

Sempre hi ha coses que ens porten a les nostres coses als nostres mites... sempre hi ha les pel·lícules de la nostra vida...

Rita ha dit...

Sempre m'ha encantat aquesta peli...

òscar ha dit...

una boníssima peli que miro de racionar per no avorrir-la. els darrers cops que l'he vist, he pensat que aquesta historiassa familiar era la precursora dels culebrots d'avui en dia.

ahir, quan la van tornar a passar, vam decidir mirar altra cosa per no embafar-nos.

posat bona rits, que el cap d'any està en portes!!!
petoons!

robadestiu ha dit...

Jo sencera, diria que l'he vist algun cop, però ja fa molts anys. De totes formes, aquestes pel.lis que sobreviuen al pas del temps, suposo que és pq parlen d'allò que tb va més enllà del temps. L'amor, la passió, la frustració, la derrota, l'instint de supervivència, de lluita, els sentiments, etc, etc... Segurament relacions com aquestes es segueixen donant, ara tot és igual de clar, senzill, fosc i complicat que abans.

Una abraçada :-)

estrip ha dit...

Allò que el vent s'endugué...
en podriem fer una llista del que s'està enduent aquests dies.

rits ha dit...

Jordi, quan són bones, no importa que iguin llargues (de vegades ens empassem ada una de 3 hores que tela...)

Assumpta...je, je... he vist el teu comentari al teu blog,..je, je... no em vaig poder resistir d'escriue sobre la peli... crec que acaba com ha d'acabar, perquè puguem fer el final que volguem (jo crec que fins que siguin vellets seguiran igul, estimant-se, necessitant-se i odiant-se...). Si no et a acabar d'agradar, el millor és veure-la amb algú que li apassioni (com la teva germana), potser et farà despertar cosetes.
Gràcies! Vaig fent, l'he agafat ben agafada!

Striper, i tant!

Tirai, potser si, però llavors no veuriem com se n'ensurt detot. A mi l'Scarlata que m'agrada més és aquella, lluitadora. després quan torna la capritxosa,... I crec que tampoc és a meva peli preferida. Seria molt difícil dir-ne una.

Cesc, si, és curiós com et retornen a coses, a fets, a persones....

Rita, ja en som dos.

Òscar, no ho havia pensat això, però pot ser ben cert. Els Montsolís al costat, res de res. A Quatro féien la Vida de Brian, una altra gran pel·lícula!!
Si, cap d'any,... ja veurem si em recupero a temps.

Robaestiu (o Bruixoleta, je, je...) doncs si, si estan ben fetes perduren, perquè el sentiments humans són els mateixos passi el temps que passi.