La castanyada, la tornada a l'escola

Aquest any la castanyada es presenta d’una manera ben curiosa. “Gràcies” a sant-facebook, s’ha organitzat un sopar de la classe de l’escola. Serem unes 40 persones (de 70 més o menys) i es veu que ens posaran en taules rodones de 8-10 persones, com si estiguéssim en un casament.

Al principi de tota aquesta moguda no tenia gens clar si hi volia anar, després em vaig anar animant, però ara em torna a fer una mica de mandra, la veritat. De tota la gent, el cert és que n’hi ha uns quants que si que fa gràcia tornar a veure, perquè a l’escola em portava bé amb tothom, però tampoc destacava per ser mis simpatia i popular. Alhora, hi ha gent que m’agradaria veure que no ve (coses que passen). I és que amb alguns d’ells em vaig passar 15 anys de la meva vida veient-los cada dia, i gairebé 15 anys després, no els he tornat a veure. Però alhora també hi ha molta gent que la veritat, no hi tinc res a veure i no em cal veure’ls, no em cal passar per els mil i un embarassos, naixements, vides professionals apassionants, o no, ....

Personalment, em fa pensar com era i com sóc. En algunes reconec que he canviat i fins i tot m’aventuraria a dir que he madurat. En d’altres, continuo sent la noieta tímida i poruga que era a l’escola. Portant-me bé amb tothom però amb un grup més aviat reduït d’amics. Amb moltes pors i inseguretats, treballant però tampoc esforçant-me massa i deixant-me portar. I tot això que encara no he deixat enrere, és el que em fa que no tingui gaire ganes d’anar-hi.

Per altra banda, demà celebrem la castanyada amb els nanos, marxem tot el cap de setmana. I en part, celebrem que tots aportem alguna cosa bona, que tots tenim que estar contents amb el que fem, sigui quina sigui la nostra situació, i adonar-nos de les actituds que ens fan recordar dels altres. I tot això m’interpel•la en relació amb el sopar d’avui.

Crec que és típic que anys després d’acabar l’escola tothom vulgui saber de les persones de la seva infància i adolescència. És com una necessitat perquè ja ho he vist a diferents persones i no necessàriament per ànim de crítica.

Tinc ganes ja que passi perquè portem 2 mesos parlant-ne amb les amigues del cole (si, si, perquè un grupet de les meves amigues continua sent les del cole...). El grupet que no ens hem deixat de seguir les passes, amb temporades que ens hem vist més o menys, però que sempre hi hem estat, que sabem el què hem rigut, hem plorat i hem canviat. Les amigues que hem crescut juntes (i que últimament estem una mica “alborotades”).

Pd. Fa dies volia parlar del facebook, però a molts blogs he vist que ja se’n parla, i és moooolt alliberador veure que hi ha gent que no li agrada. A mi no m’agrada, sobretot per les relacions falses que es creen a la meva feina. Sembla que si no tens facebook no ets ningú i alhora es passen tot el dia cotillejant dels compis. I fa ràbia perquè en molts casos no pots escollir si vols que sàpiguen o no de tu. Em vaig resistir, però per incoherències pròpies, l’he acabat fent per aquest sopar ditxós. Però no el segueixo massa, la veritat.