Si dic que tinc ganes que sigui diumenge nit, crec que no sorprenc massa. Que haguem votat i que s’acabi tot això. Però si penso que votant tot s’haurà acabat, sóc ben beneita. La saturació mental a la que estem sotmesos i de la que parlen els mitjans, a moltes estones, em pot. Tinc clar el meu vot, molt convençuda, però no tinc ni esma ni ganes de parlar de política, però n'acabo parlant. Sé que és un moment cabdal. I estic espantada, pel que pot venir, però crec que tenir en compte tot el que pot passar no ens fa dèbils, ans el contrari, ens fa més forts i valents. I el cert és que també estic molt convençuda, per dignitat, per tot el que sóc i tot el que vull pels que estimo, que van ser i que seran. Que no hi ha volta enrere i que sols podem avançar per la llibertat o ser esclafats.
Però com deia, no vull parlar de política. Sembla que la vida de tots s’hagi aturat. I no és cert. S’acaba l’estiu i toca recomençar. La tardor, la meva estació preferida, és a tocar. Moment de resguardar-se, de fer caliu, de calmar-se després de la disbauxa de l’estiu, de pausar-se i contemplar. També temps de posar-se a treballar.
Ahir, fèiem un sopar d’equip, per posar-nos al dia i començar el curs amb els infants. I me n’adono que tot i haver parat -oficialment- màquines durant l’estiu, tot i haver desconnectat -el que s’ha pogut-, tot i haver netejat i fet endreça, tot i saber que és el darrer any de responsabilitat i potser del centre, començo sense tenir les idees clares del tot ni el llapis apunt.
Espero que tot vagi bé i ser tieta a l’abril. Bé, tieta i padrina. I és una il·lusió que em desborda i em fa molt feliç, per molt que ho demostri ben poc. El cert és que quan vaig saber de l'embaràs de la meva germana em va ser com una alliberació personal, que m’ha tret cabòries, temors i tristeses pròpies, de pressions i malsons. Ben curiós tot plegat.
Divendres reprenem el club de lectura, i en tinc moltíssimes ganes. Ja no només per les lectures, sinó molt, per compartir les estones de vida, aprendre, riure, plorar i créixer.
Tinc moltes propostes - més o menys formals, pensades o perquè no, imaginades- per fer coses i que em criden: cantar en una coral, fer un grup de revisió de vida, reprendre un grup de drets humans tancat fa anys, endinsar-me en el món dels vins, el ganxet, .... Però sento que no em puc involucrar en més projectes, que potser encara n’he de tancar algun, doncs el curs passat vaig acabar força saturada. I també sé que visc en un temps d’incertesa, de canvis vitals que encara no sé si es materialitzaran però pels que encara tinc força per apostar-hi i que m’allunyen de molts dels projectes que se m’ofereixen.
Amb el nucli central d’amics he pres certes determinacions, i per molt que no m’alliberen i sovint em fan sentir trista, sé que és el que he de fer. Que ja no tinc edat per anar amunt i avall creuant la ciutat per adaptar-me a la gent, per molt que entenc que si el nucli està arrelat a un ambient, és difícil sortir-ne. Que l’amistat ha de ser un sentiment recíproc i que darrerament, crec que tot un pilar que era sòlid s’ha esquerdat, ja sigui per les situacions personals de cadascú o bé ja sigui perquè potser no era tant com pensava.
I potser les determinacions haurien d’anar en algun altre àmbit encara més íntim. Però, el cert és que encara no sento que sigui el moment, que encara hem de fer guaret per saber si la terra que trepitgem és fèrtil i sòlida. I és que si bé pensava que això de l’amor ha de ser fàcil, que no ha de ser complicat i s’ha de mostrar tal i com és, les coses no son sempre com les penses. I més entre dues persones que sempre han tingut por d’estimar, de donar-se a una altra persona. O fins i tot quan, 42km sembla Austràlia.
Aquest estiu he intentat viure el moment, gaudir del que la vida em dóna i me n'adono que és molt més del que em penso. Segur que m'he fet pesada en això, en el poc que he escrit. He intentat no capficar-me o estar esperant que alguna cosa vagi malament, no buscar fantasmes que ja prous en vaig trobar l’hivern passat, ni ser catastrofista. I intento en sortir-me dels meus temors. A estones ho faig, de vegades perquè no tinc temps per res, però també a estones, em continuo sentint buida, sola. I aquesta buidor no l’entenc. No la vull. Fa molt i molt temps enrere (far, far away) no la sentia, i tot i que després va aparèixer amb força, ara semblava apaivagada, però el cert és que de tant en tant, em visita. Aquesta tardor, me n'hauré de desprendre del tot.
ps. I quines són les vostres inflexions per aquesta tardor?
Sento si no sóc clara, darrerament, em fa cosa esplaiar-me clarament, no sé perquè.
La foto, de quatre dies en família. El pòrtic de Santa Maria de Ripoll, on neix tot.
La cançó, potser no de les més conegudes, però que sempre m'ha fet ser valenta. Pensar que sou molts els que anem. Serem un país lliure si som lliures tu i jo.
