4/2/19

Bon dia!

Lost stars, Adam Levine. BSO Begin again

Avui el blog fa 11 anys, i potser data tan assenyalada és una bona oportunitat per passar per aquí, dir-vos bon dia, enviar-vos un petó i un somriure als que passeu per aquí, i recordar tota la blogosfera en general, als qui encara persisteixen en aquest petit món i als que han cercat altres maneres de relacionar-se. A cops penso en molts blogaires, aquells que en poques paraules deien tant, d’altres que amb fotografies ho mostraven tots, d’altres dels que aprenia molt; dies, vespres que continuen presents, tantes vivències viscudes al llarg d’aquesta desena llarga.

Podria explicar tant del viscut mentre no he passat per aquí (que tampoc fa tant de temps). Tots els posts que he començat i han quedat en esborranys dels dies que vivim, la felicitació de Nadal que no publicar aquí, els propòsits de 2019 que potser em va fer vergonya publicar o el llistat de cultura consumida l’any passat, que no va ser poca. Però aquest petit espai sempre ha estat per abocar-m’hi, per deixar-me anar en tot allò que no goso (o gosava) dir en veu alta. Potser, perquè he aprés a dir més en veu alta el què penso, dic menys en veu escrita.

Estic bé. No sé si és per dir -aquella frase que diem tots però que els altres no gosem furgar per saber si és certa o no- o si realment estic bé. Estic refent-me. Tornant-me a inventar. Porto força temps així, però els sotracs han estat importants. Visc amb tota la meva realitat que m’envolta, la que m’agrada i em fa somriure i la que em preocupa, em fa arrufar el nas o caure llàgrimes. Amb tot el que he aconseguit i tot el que no he canviat. Amb allò que em manca, allò que no sé deslligar, els nusos que a cops es posen a la panxa i fan mal.

11 anys de blog és un bon moment per pensar si he canviat. Més enllà de les arrugues, cabells blancs o el fet de portar el cabell arrissat que abans em negava maltractant-lo amb mil productes perquè quedés llis. Potser és aquest el canvi. M’accepto molt més com sóc.

Però encara em queda molt camí per recórrer.
Encara em queda molt per viure.

Encara aspiro a ser la persona que vull ser. El fet és que a cops, el petit salt per aconseguir els propòsits, no l’arribo a fer i em continuo arrepenjant en altres, com si el meu benestar depengués d’ells. I això sols em porta frustració.

Espero que estigueu bé. Hi ha alguna personeta que m’amoïna perquè encara que jo no escrigui, passo per casa vostra, i d’ella el seu darrer escrit era molt trist, però espero que estigui molt bé, il•luminant les nits fosques.

Per molts anys més mantenint aquest petit espai, encara que sigui a batzegades, a rampells o estones. Per molts anys més de lluita per aconseguir tot allò que ens proposem. Per molts anys més de vida compartida.

Petonets!

ps. La foto, principis d'octubre, al Priorat.  

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Anem fent anys, anem vivint, i anem acumulant records, tant de les nostres experiències com d'aquí al blog. Tots els que portem una bona temporada en tenim molts. Tot i el cansament acumulat, aquí seguim. Encara que alguns i algunes passeu poc, és un goig quan us veiem actualitzats. Per molts anys més de Vuit8ena!

Carme Rosanas ha dit...

Bon dia rits!

Doncs sí, els que passeu poc, ens doneu una alegria quan passeu.

Crec que hi ha moltes històries en la nostra vida blocaire. Algú ho hauria d'escriure com una novel·la. Les activitats compartides. Culturals, lúdiques. Hem fet molts jocs molt divertits. La blog-colla com deia algú, donaria per molt. La familieta blocaire, que deia una altra, també. Les coneixences, les afinitats, les trobades virtuals, les reals, sopars o dinars, presentacions de llibres o vetllades poètiques. Els que tenen ganes de trobades presencials, els que es guarden sempre l'anonimat. Els enamoraments i els desenamoraments, tantes històries que se saben i moltes més que no se saben... he, he, he...

Per molts anys al vuitena i a la seva autora. I per molts posts... segur que ens anirem veient encara per aquí. Una abraçada, rits.

Carme Rosanas ha dit...

I encara m'he oblidat i potser seria el més interessant de tot, les casualitats o coincidències o anècdotes de la xarxa. Si jo en tinc unes quantes... entre tots n'hi deu haber un munt.

artur ha dit...

Felicitats per l'aniversari blogaire i contents de la reaparició !.
Tots o la majoria, hem tingut dies de més i de menys, alguns han sigut silenciats i es troben a faltar també, per això sempre es una alegria retrobar-se de nou, onze anys donen per molt !.
Per tant, abraçades per animar-te i el suport que et pugui reconfortar en la lluita de cada dia, en la que ens hi trobem tots i totes !.
Com deien en la peli: "...sempre ens quedarà....el blog !" ;)

Mireia ha dit...

11 anys són un bon moment per tornar a escriure i fer balanç. N'hi ha alguns que encara resisteixen amb la perseverança de sempre. Altres que aneu fent de tant en tant, i d'altres que tenim el blog ben oblidat, però com molt bé dius, en aquests anys hi ha hagut de tot i molt. Ja ho diu la Carme que de la família blocaire se'n podria fer una novel·la.

Moltes felicitats i ànims per anar portant la vida cap allà on vols.

Pons ha dit...

Jo deixo que el blog faci anys però evito fer-los jo mateix, no es fàcil, però jo sóc bo, realment bo

Galionar ha dit...

Certament, 11 anys de blog són tota una vida, segurament molt més rica del que ens hauríem pensat mai i amb episodis ben gratificants! Mirant enrere, la consciència de tants anys compartits amb els blocaires convida a la reflexió, a la introspecció, a fer-nos preguntes sobre si som o no els mateixos de quan vam començar o si hem canviat molt... Sembla que la teva experiència ha estat positiva, de creixement personal, i això és bo. Moltes felicitats pels 11 anys, Rits, i una abraçada ben gran!

Elfreelang ha dit...

sento arribar tard.....onze anys! com passa el temps! enhorabona i a seguir de la manera que vulguis ni que sigui intermitent ...felicitats rits!

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots! pels vostres comentaris i felicitacions. Em fa sentir molt aprop de tots vosaltes. I més saber que encara que estigui poc, vosaltres hi continueu sent.
Petons a cabassos!!!!

Sergi ha dit...

Felicitats per l'aniversari i, sobretot, per estar bé. No sempre és fàcil.

Jo també llegeixo "en silenci" blogs últimament. Em costa cada cop més trobar una estoneta per encendre l'ordinador i comentar. Aquest mateix post el tenia pendent de comentar des que el vas publicar.

Ànims i que tinguis moltes coses interessants a explicar-nos els propers 11 anys.