23/8/18

Relats d'estiu de la Carme



Aquí estic, esperant-te. Com sempre, arribes tard. Fa deu anys que no ens veiem, des d’aquell desastrós estiu del 2007, i veig que res ha canviat, tan impuntual com sempre! Seure aquí, a la nostra taula, el nostre raconet, on havíem passat tantes estones, em remou per dins. Com t’admirava, com m’agradava tot el que m’explicaves, com em seduïes amb les teves conviccions, amb totes aquelles lliçons d’història que m’ajudaven a obrir la ment, i com t’agradava que et fes preguntes i et poguessis esplaiar. També recordo quan jo et parlava i baixaves el cap amb un somriure mig amagat per la barba de dos dies, assenties contínuament i et feies aquelles cigarretes que ara fa tothom però que quan érem joves eren tota una actitud subversiva.

No has canviat gens. Arribes tot atabalat, carregat amb patracols a les mans i la motxilla mig esparracada. I jo, només puc fer que somriure. Per molt que no entengui la trucada, per molt que em pregunti perquè  després de tants anys, perquè em remous ara que estic tan bé. Ets conegut, escrius en els mitjans i dones xerrades i mai hagués pensat que tornaríem a veure’ns, sóc tan lluny de tot allò que vam viure: les reunions, manifestacions quan érem quatre gats, de les diades diferents quan els anhels de llibertat semblaven utòpics. No entenc a què treu cap aquesta trobada.

T’asseus com feies de costum, arrepenjat a la paret sense importar-te si trenques el vidre i jo em veig embadalida, escoltant-te les mil excuses de pa sucat amb oli que dones per arribar tard i regalant-me la floreta del gerro com a disculpa, com sempre feies. I de cop, riem des de les entranyes i me n’adono que tot allò ja ha passat, que iguals i diferents, i que ja no t’estimo i t’estimo d’altra manera però que ja no et vull ni desitjo. Faig les paus amb el meu –el nostre- passat i tot el dolor que vaig sentir quan vas marxar, s’ha esvaït no sé com, però s’ha esvaït. 

Dius que estic molt guapa, que els rínxols m’escauen bé i sones sorneguer preguntant-me si encara vaig amb les marteens, que ara aniria a la moda. Em preguntes com estic, fins i tot em demanes que et recordi el nom del meu metge particular –mai t’he dit que el meu company fos metge ni el nom- i que t’ensenyi fotografies dels nens. No em parles de tú, no em deixes saber si estàs bé, si ets feliç. Em preguntes si m’agrada treballar de 8 a 3, i sembles interessart-te pel què crec. Xerrem i xerrem de l’estat de la qüestió, divaguem sobre el què volem, somiem amb la possibilitat de votar i el primer cafè passa a aigua amb gas i acaba amb un parell de quintos. S’està tan bé en aquest racó nostre el mes d’agost. La fresqueta de l’aire corrent i la poqueta gent fa que sigui ben agradable però sé que ja ens uneix ben poc i m’agrada que sigui així.

I, de cop:
- Necessito ajuda. N’estàs disposada? No em facis preguntes, jo no en sé gaire, però jo hi sóc i si tu hi estàs i n’estàs, agafa aquest paper. És feina de tots. Per molt que costi, cal anar endavant aquesta tardor.

ps. I aquesta és la meva aportació als relats d'estiu de la Carme. Espero que us agradi.

8 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres! Si que m'agrada, m'agrada molt!

Moltes gràcies per participar. És un relat molt rits, però també el sen o molt meu. No sé, com si l'hagués pogut escriure jo. O com si m'agradaria haver-lo escrit jo, quan tinc aquesta sensació és un moment motl bonic, dels de Col·leccionar: "El dia que la rits va escriure un relat que m'hagués agradat es ciure a mi". He, he, he...

Gràcies, rits!

rits ha dit...

Ostes, Carme! Quin honor tot el que dius! Jo te'l cedeixo, tot teu, com si l'haguessis escrit. Vaig estar un parell de dies pensant què podia escriure, i no sé com, em va venir al cap la idea de lligar emocions. Un petonàs!

Gemma Sara ha dit...

Ostres, estava acabant tan bucòlic de reconciliació amb l'amor perdut i de sobte aquest revolt d'una urgència... política? política, molt bo!

Elfreelang ha dit...

un molt bon relat de retrobades i trobades des altres perspectives...i el paper final? és er tirar endavant el somni gairebé a tocar de la nostra plenitud política? lligar i relligar emocions ...ho has aconseguit rits !

Sergi ha dit...

Mmm, ja es veia que tenia una intenció amagada aquest noi, però no ha sortit pel cantó que esperàvem. Bona història!

Garbí24 ha dit...

Jo crec que amb aquests ideals.. . podries pensar en una segona oportunitat, serà un manargues, però amb bones intencions

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies per els vostres comentaris.
Un petonàs!!!!

Assumpta ha dit...

Ja et veig amagant Urnes, Rits!!!

Vigila molt, vigila... i molt d'ànim i endavant!! formaràs part de la nostra història i, d'aquí un temps ho podràs explicar als petits de la família...

Magnífic relat!
M'ha agradat MOLT!!