28/1/17

Boira al camp


Aquests dies de pluja, neu i fred he recordat un dia entre setmana a mitjans de desembre, abans de la voràgine de les festes, quan vaig acompanyar el Sr. E a treballar al Priorat. M’encanta acompanyar-lo, entendre la seva feina, conèixer la gent de qui em parla, escoltar les històries del vi i aprendre’n (encara que sigui una miqueta), trepitjar terra mullada o nodrir-me de l’olor del vi al celler. I és una sort per mi que em convidi a fer-ho.

Recordo que era un dia de finals de tardor preciós. El sol, al Penedès, lluïa ufanós, escalfava i reconfortava el cotxe petitó que ens duia ben carregats de caixes. En deixar Reus per endinsar-nos cap a la muntanya, vam veure la boira que a la ràdio s’anunciava destacadament. Queia com una lona damunt les muntanyes i ens vam topar de ple amb ella. Boira increïblement espessa, que a mi em va espantar una mica però que el Sr. E coneix bé i té dominada. En un dit i fet, el dia clar era un dia gris i emboirat, ple de nostàlgia, fred que es posa als ossos, aquell romanticisme clàssic que et porta a la necessitat imantada d’abraçar-se.

Després de descarregar a Falset vam decidir anar a dinar al sol, a Reus, però primer vam fer un tomb per les terres, em va ensenyar una part que encara no havia vist del Priorat. Gratallops i les grans finques. El celler de l’Alvaro Palacios, el galliner del René Barbier on van començar,... però el que em va impressionar més de tot va ser la finca de L’Ermita. Havia sentit a parlar del vi, el més car d’Espanya, però no en sabia gaire cosa. I solament veure la finca, saps que estàs davant de quelcom especial. Té una aurèola de màgia que desborda qualsevol expectativa. I amb el dia emboirat, fred, les vinyes nodrint-se dels hidrats de la boira, la calma serena de l’indret tranquil, els cuidats tan acurats de la terra, entens que tingui tant de prestigi. Va ser d’aquells instants on penses que la vida és preciosa per si sola, pel sol fet de poder contemplar la natura en tot el seu esplendor i com la nostra responsabilitat és precisament cuidar-la, la vida.

Fa unes setmanes van fer el documental Priorat i van explicar moltes de les coses que el Sr. E també m’ha explicat i al final del documental, quan fan gran la terra, vaig reviure aquell dia de desembre. Si teniu oportunitat, mireu-vos-el i contempleu la bellesa de la nostra terra.

Aquests dies de pluja, neu i fred, i que, afortunadament, fins ara està sent de poques gelades, sentim per la televisió, per companys pagesos, els beneficis de tota aquesta aigua, de la sequera de la terra de l'estiu passat, i sembla que fins i tot, l'ànima s'hidrata.

ps. El post el tenia escrit el dia després de del reportatge. Espero que encara el pogueu trobar a TV3 a la carta, si el voleu veure.
Això sí, si bé el fred i l'aigua beneficien la terra, em fa pensar en el fred que passen qui no tenen casa o fugen. Contradiccions d'un mateix esdeveniment.
La foto, del Sr. E. No del dia que explico, un altre dia de boira espessa.

11 comentaris:

Mireia ha dit...

Bonic post, bonics paissatges i boniques reflexions...

Carme Rosanas ha dit...

Un plaer, rits, llegir aquest post, com diu la Mireia, tot hi és bonic, fins i tot la boira!

Galionar ha dit...

Rits, no sé com deu ser el senyor E., però les fotos les fa mooooolt boniques!
Com m'agrada el que dius, i com m'agrada aquest sentiment que provoca la boira, aquestes ganes d'abraçar-se! La vida podria ser força bonica i senzilla si no ens entestéssim a complicar-nos.la sovint...
Una abraçada!

Elfreelang ha dit...

aquesta estiu suposo no patirem per l'aigua , la neu i la pluja són molt bones per l'ànima i pels camps, el vaig veure el reportatge...ens rehidratem el cos i l'anima!

joan gasull ha dit...

M'agrada saber que el senyor E et cuida....bon senyal de que ha sabut veure el que vals. Bons dies, bona boira i bona degustació....de vi

XeXu ha dit...

Coincideixo amb els companys, un post bonic, on expliques coses molt agradables de llegir. El vi és una cultura i una manera de viure. A mi se m'escapa, però a tu ja t'agradava d'abans, així que introduir-t'hi una mica més segur que no t'ha costat. A seguir-ne gaudint. I la boira... bé, per més acostumat que s'hi estigui, la veritat és que ho dificultat tot molt.

pons007 ha dit...

No sóc gaire de vi, sóc més de cervesa, a veure si en el proper post em fas content.

Assumpta ha dit...

Mira què bé! Reus cap amunt, Reus cap avall... i ni tan sols un petit avís per anar a fer un cafetó!!...

Gemma Sara ha dit...

Sí que és un plaer llegir-te. Me'l vaig perdre, el documental, però el recuperaré. I tot té un revers, sí...

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris. M'encanta que us hagi agradat tant. L'he rellegit, i sí, és molt bonic. I sabeu, crec que em retorna al blog. A quan escrivia a raig el que vivia. Crec que m'estic retrobant. I per això també em retrobo al blog.
És bon senyal, oi?

Mireia, a vosaltres que us agrada fer excursions, us recomano moltíssim el Priorat. Hi ha rutes de senderisme precioses.

Carme, la boira té alguna cosa de misteriosa que la fa ben bella.

Galionar, doncs fem-la sezilla, tan com puguem! saps, crec que segur que has vist el Sr. E. Aviam si algun dia coincidim a Vilafranca!!

Elfreelang, així espero, que no patim tant. Espero que t'agradés el reportatge, vaig pensar que tenia un toc ben freak.

Gràcies, Joan, em fas envermellir. Si, poquet a poquet anem fent camí, cuidant-nos tan com podem o sabem, aprenent-ne, també.

Xexu, doncs si, ja m'agradava, però sóc molt novella i tinc moooolt per aprendre.

D'acord, pons007, el proper cop, cervesa. Belga no trepant et va bé?

Assumpta, va ser ben improvisat. La idea era dinar a Falset però saber que a Reus hi havia sol, ens va portar improvistzant un menú a les 15h.

Gemma Sara, doncs te'l recomano. Té un toc freak i un toc molt romàntic.

Petonets a tots!!!

pons007 ha dit...

Res de trapense, el mateix per qualsevol cosa que sigui d’abadia. La cervesa ha de tenir gas, i res de ser un suc de fruites.