Dies

No tinc paraules. Ni belles, ni boniques. Tampoc en tinc de tristes, amargues o doloroses.

La vida és una tragicomèdia, ja ho diuen els savis, els que saben escriure, els que saben posar una paraula a cada emoció.

I a mi, darrerament, les emocions em desborden.

I també em reboten. Tinc com una pantalla que ja no pot assumir res, no deixa passar més enllà del que visc a prop.

Tant, que ni puc llegir, ni puc endinsar-me dins d’una obra de teatre, ni escriure una paraula, ni fer una fotografia, ni escoltar alguna cançó. Tot ho veig lluny, ho sento lluny. Em podria fer mal.

La dolçor d’una maneta tendra i petita. El salat d’una llàgrima vessada.

Tot junt.

I jo enmig.

Fent-me responsable. Cagant-la amb seguretat insegura una i una altra vegada, quan el que vols és ajudar. Sense saber, sense entendre.

Fent un crit en el moment menys adequat.

Són tantes coses les que em passen pel cap. I cap sé com explicar. Fa dies que intento escriure-les. Però ho acabo esborrant tot.

Ser tieta és fabulós. Meravellós. El regal de la vida. La tendresa i delicadesa feta realitat. Un amor bonic i sincer.

Veure, sentir, la teva germana trista, simplement és una merda. Una merda molt gran.

Hi ha famílies que sempre tenen entrebancs. M’agradava pensar que naltres ja no. Però darrerament, no tenim un dia de pau.

Tot s’amuntega com una pila de roba quan la rentadora s’espatlla. Aviam si recuperem la maquinària i va rodant. Netejar pors, tristors, dubtes, problemes.

Per sort, una abraçada, una carícia, fins i tot una esbroncada en el moment adequat, em posa a lloc.

Una mica de pau, de distància, un somriure que en el fons no em reconforta si no més aviat em fa sentir culpable.

No puc no fer la meva vida. Però que n’és de dur tot plegat. 

La meva vida també són ells dos i voldria estar les vint-i-quatre hores del dia  segura que estan bé.

Però no pot ser.

Potser, al final, si que m’han sortit algunes paraules.

Potser ja surt el sol i tot es va posant a lloc. Tan debò.

De moment, el dia és més llarg.

Ps. I mentre tant, enmig de tot, fantasmes que fan el fantasma, que reapareixen on menys t’ho esperes i estàs preparada, cuines que no funcionen, atemptats que sacsegen l’entorn, ferides obertes que no acaben de cicatritzar, hores de feina que s’acumulen i la pols primaveral que et fa esternudar.

Tinc tantes ganes de poder escriure, amb un somriure, l’aventura del dia del part! Espero que sigui d’aquí ben poc. Voldrà dir que tot es va arreglant.