30/3/16

Dies

No tinc paraules. Ni belles, ni boniques. Tampoc en tinc de tristes, amargues o doloroses.
La vida és una tragicomèdia, ja ho diuen els savis, els que saben escriure, els que saben posar una paraula a cada emoció.
I a mi, darrerament, les emocions em desborden.
I també em reboten. Tinc com una pantalla que ja no pot assumir res, no deixa passar més enllà del que visc a prop.
Tant, que ni puc llegir, ni puc endinsar-me dins d’una obra de teatre, ni escriure una paraula, ni fer una fotografia, ni escoltar alguna cançó. Tot ho veig lluny, ho sento lluny. Em podria fer mal.
La dolçor d’una maneta tendra i petita. El salat d’una llàgrima vessada.
Tot junt.
I jo enmig.
Fent-me responsable. Cagant-la amb seguretat insegura una i una altra vegada, quan el que vols és ajudar. Sense saber, sense entendre.
Fent un crit en el moment menys adequat.
Són tantes coses les que em passen pel cap. I cap sé com explicar. Fa dies que intento escriure-les. Però ho acabo esborrant tot.
Ser tieta és fabulós. Meravellós. El regal de la vida. La tendresa i delicadesa feta realitat. Un amor bonic i sincer.
Veure, sentir, la teva germana trista, simplement és una merda. Una merda molt gran.
Hi ha famílies que sempre tenen entrebancs. M’agradava pensar que naltres ja no. Però darrerament, no tenim un dia de pau.
Tot s’amuntega com una pila de roba quan la rentadora s’espatlla. Aviam si recuperem la maquinària i va rodant. Netejar pors, tristors, dubtes, problemes.
Per sort, una abraçada, una carícia, fins i tot una esbroncada en el moment adequat, em posa a lloc.
Una mica de pau, de distància, un somriure que en el fons no em reconforta si no més aviat em fa sentir culpable.
No puc no fer la meva vida. Però que n’és de dur tot plegat. 
La meva vida també són ells dos i voldria estar les vint-i-quatre hores del dia  segura que estan bé.
Però no pot ser.
Potser, al final, si que m’han sortit algunes paraules.
Potser ja surt el sol i tot es va posant a lloc. Tan debò.
De moment, el dia és més llarg.

Ps. I mentre tant, enmig de tot, fantasmes que fan el fantasma, que reapareixen on menys t’ho esperes i estàs preparada, cuines que no funcionen, atemptats que sacsegen l’entorn, ferides obertes que no acaben de cicatritzar, hores de feina que s’acumulen i la pols primaveral que et fa esternudar.
Tinc tantes ganes de poder escriure, amb un somriure, l’aventura del dia del part! Espero que sigui d’aquí ben poc. Voldrà dir que tot es va arreglant.

13 comentaris:

XeXu ha dit...

Per més coses bones que et passin sempre et quedes amb les dolentes. Com sempre, no expliques obertament què és el que fa tan mal, i naturalment no ho poso en dubte, perquè les coses que ens afecten a cadascú són les importants, encara que els altres no les entenguin, però són les que ens importen i no n'hi ha unes altres. Però t'hauries de quedar amb les positives, i escudar-te precisament en les positives. Aferrar-te en allò que suma per poder ajudar en allò que resta. Si només mires el que resta, estàs perdent el que suma per no prestar-li atenció, i tampoc no hi pots fer res per manca de forces.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, explica l'aventura del dia del part! Segur que t'anirà bé fer-ho. I serà una cosa bonica.

I escriure també va bé, encara que ho esborris, no hi fa res, sempre és una manera d'endreçar la ment, de posar paraules a la confusió de les emocions.

Et desitjo el millor i que tot vagi tornant a lloc. Una abraçada, rits!

pons007 ha dit...

bla bla bla no entenc res

joan gasull ha dit...

diuen que si les coses tenen solució no cal preocupar-se de res...i si no en tenen encara menys. Costa però s'ha d'intentar viure el millor possible, encara que ens haguem de posar la coiraça

sa lluna ha dit...

El sol surt cada dia, nina.
A mi també m'agradaria que explicassis el dia del part, és el dia més bonic de ma vida. Segur que si escrius et traurà tot allò que et fa mal i, a més, molts somriures.

Una aferradeta ben forta!!

Alfonso Robles Motos ha dit...

Quan les coses es torcen escriure sempre va bé, ens ajuden a treure fora el que ens aclapara i ens permet visualitzar el dolor. En moments creiem que la foscor de la nit mai donarà pas a la claredat del dia, hem de pensar que aquest matí lluminós arribarà, ànim.

Sergi ha dit...

Hi ha situacions que són massa àrides per pensar ni tan sols en la possibilitat d'un oasi. Situacions on un creu no tenir elecció, només anar tirant per un camí que no porta més que patiment i misèria. Això és potser el pitjor que ens pot tocar viure.

Hauríem de tenir sempre la possibilitat d'un pla per escapar. Encara que només fos amb un 0,1% de probabilitats d'èxit. Encara que només fos una fugida efímera i instantània, com tenir 5 minuts al dia per a tu i poder gaudir plenament d'una carícia, d'un poema o d'una cançó.

Elfreelang ha dit...

potser quan les emocions són tantes i tan diverses i tan intenses es fa difícil posar calma i un cert ordre ....quedat' amb les bones sensacions i les bones coses que t'han passat i estàs vivint

abraçades

maria ha dit...

Sona molt trist...no estiguis trista.

Gemma Sara ha dit...

Jo ja t'he explicat, em sembla, que ser tieta abans que mare va ser fantàstic i també dolorós, i em sentia culpable per aquest dolor. No sé si la cosa va per aquí, si és així no et sentis culpable, sisplau, és molt normal. Dius que la teva germana no està bé, poster és una depresssió post-part, però ja se li passarà. Seria genial que expliquessis el part, però tranqui, sense forçar, segur que tot s'anirà posant a lloc i estaràs més contenta. Petons molts

Assumpta ha dit...

Jo també he pensat això de la depressió post part... és molt trist, però també es surt endavant, ja ho veuràs. En vaig conèixer un cas molt fort i (amb ajuda mèdica) va sortir endavant i d'això ja fa més de vint anys i mai més hi ha hagut cap problema així :-)

Pensa que aquesta maneta tan petita té molta més força de la que pot semblar. Sigui el que sigui, ella és la més valenta.

Una abraçada!!!!

rits ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris. Disculpeu la tardança. Molts de vosaltres heu endivinat per on van els trets. Disculpeu que no parli clar, però respectar la intimitat de l'altre, em fa fer coses d'aquestes. La ment és d'aquells paranys de la vida que sempre et sorprèn. Els personatges malvats (per definir-los d'alguna manera), també.

Els affaires domèstics familiars es van complicar, amb nous problemes afegits. No ha estat un temps fàcil.

Sembla, però, que poc a poc anem recuperant la calma.

El petitó creix. És preciós. I me l'estimo molt. I, amb tot el que podia suposar que una germana petita tingués un fill sense tenir-ne jo, doncs no m'ha portat tristesa personal, al contrari, una alegria que m'alleuja el fet de no ser mare. Ser tieta és fabulós.

Un petó ben gran per a tots!

Gemma Sara ha dit...

Doncs me n'alegro molt i estic d'acord amb tu, ser tieta és fabulós :)