Use somebody, Kings og leon
Aquest inici de 2016 està essent trepidant. Hi ha tants esdeveniments, tantes activitats, tantes ganes de tant, tant de tot, que costa aturar-se.
Fa dies tenia pensat un post en relació amb la voràgine d'esdeveniments que van tenir a principis d'any. Les nits de festa que es repetien una darrera de l'altre, els dinars, les presentacions, ... i com em sentia que ja no tenia 20 anys, si no més aviat el doblava. Però que aguantava "el tirón". Però va passar.
Fa menys dies, tenia pensat un post en relació amb tots els esdeveniments polítics. Fins i tot, ho vinculava tot a una visió femenina. Però son tantes les notícies, tantes les posicions a comentar,els articles molt més professionals, tantes les inconguències, els replantejaments personals, els matxaques a posicions polítiques i pensaments propis, que m'esgota. Estic esgotada.
Ara, hauria d'explicar que a principis d'any vaig decidir només posar-me dos reptes: cuidar-me a nivell físic i reprendre temes posar-me les piles a nivell formatiu. Però també que la placa del peu em fa la guitza i que és un bon moment per treure-me-la. Que ma germana encara no ha parit, la mare estabilitzada i que tot estava en ordre. Com? un acudit? aquesta darrera setmana tot s'ha precipitat! I tot se m'amuntega fent de l'agenda un trencaclosques. Els pares es volen fer la cuina la mateixa setmana que a mi m'operen, a la mare li han de fer una petita intervenció, però intervenció...... i massa dies de festa a la feina.
Els dies passen. L'hivern que no sembla hivern, també. Els dies es fan llargs, però a mi em falten hores. Disfruto i maleeixo la feina per parts iguals. Prenc decisions que no sé si explico bé, però que més enllà d'ideals hi ha raonaments, que potser no agraden a tots, però que son els meus.
El Sr. E és lluny. No tan lluny, però el dia a dia, el sento lluny. El necessito més a prop. I les necessitats pròpies no han de ser el vinculant en una relació. Ho sé. I anem fent. A petits passos a la nostra mida. I m'encanta. Però el trobo a faltar en dies com avui.
I per què?
Perquè avui, per fi, he tingut una tarda per mi. Per arribar a casa, fer feina de casa, posar-me una peli i planxar. I m'he trencat. No us ha passat mai, que quan t'atures, et desfàs? Potser per això la gent no s'atura mai i sols fa, fa, fa. Ha estat una intimitat compartida per la mare després de dinar. Primer l'he entomat i tractat com res. Però a casa, m'ha trencat. Perquè m'ha desfet fantasmes del passat, perquè m'ha demostrat debilitats dels pares, perquè em demana ser forta i adulta. I perquè tot el que sóc i com sóc hi té a veure.
I alhora, em sento molt millor. Per fi he plorat. Portava massa dies sense poder-me deixar anar. Feu-ho, sincerament, reconforta. Segur que avui dormo del tirón.
ps. Per aquest any vull fer títols amb una sola paraula. Paraules diferents que descriguin la voluntat del post. Difícil, eh! però a post per mes, bé s'ho val!
No se m'escapa que aquesta setmana va ser el blue monday. potser per a mi, blue thursday, sempre m'agrada anar contracorrent.
Mai he estat massa de David Bowie, no no negaré, però la cançó del lateral és especial per força motius, tants que aquest any, quan em plantejava si anar al concert de Coldplay deia que no, que hi ha d'altres especials, i un d'ells era molt difícil, ara ja impossible.
6 comentaris:
Es clar, fas un post dient que has tingut molts dies de feina per justificar que últimament no poses el peu en el meu blog...
No, no m'he trencat mai.
Jo sóc contrari als títols d'una paraula.
És un aiguabarreig molt ben trenat, perquè dóna una sensació d'explicació ben feta de la teva situació actual. Va bé plorar quan ho necessites, realment et treus un pes de sobre.
Els millors desitjos per a les dues operacions, la teva i lacde la mare i pel naixement que espereu il·lusinats.
Una abraçada immensa.
som parits així, sempre volem que les coses vagin més ordenades però mai hi van, però nosaltres tossuts en que així ha de ser.Per sort de tant en tant podem descarregar-nos i començar de nou, que no vol dir diferent.
Felicitat també és una sola paraula....pot anar bé de títol....
És ben cert, anem sempre de bòlit, i quan parem és quan notem el cansament, o la feblesa més ben dit. Ens creiem que arribem a tot arreu, però el nostre cos ho nota i ens ho fa saber. És bo anar-se aturant, tenir vàlvules d'escapament. I què hi ha de mal en necessitar la companyia d'algú? Només faltaria que no fos així. I si estiguessis millor sola i no volguessis cap companyia, ni tan sols la seva, quan tens un moment? Malament, malament. No entenc ben res dels teus passos petits, perquè no sé a què et refereixes, però ho pots lligar a coses que posa més amunt i més avall, la manera com ets, i que ja no tens 20 anys. Deixar-se anar no només serveix per plorar. Serveix també per fer les coses més fàcils, que de dificultats en tenim a cada cantonada.
Bon repte aquest de descriure els posts amb una sola paraula, però espero que siguin més d'un per mes!
veig que el gener no només és i ha estat trepidant a nivell polític sinó personal i familiar .....et desitjo que en sortís airosa de tots els reptes petit i grans d'aquest dies i que no sigui res l'operació i la família avanci bé .....un bon aiguabarreig.....
abraçades
L'has clisat, eh pons007!!!! Em sap greu, però ara hi passaré. I vaja, espero que encara que no t'agradi lo de una paraula, passis per aquí igualment.
CARME, si que em vaig treure un pes. Crec que he de passar més sovint, em va bé poder-me aturar i pensar. O potser per això no passo, per no fe-rho.
JOAN, mai hi van, ja ho pots ben dir. I si, recomencem continuament.
XEXU, intentaré passar més sovint, xò ja no prometo res. Quan parlava de la necessitat de voler tenir companyia, volia dir que no se'n pot dependre. Els que hem estat sols molt de temps ho sabem, una relació no és la solució als mals de la solitud. Però si, et dono la raó, no hi ha cap mal en voler estar junts, però no dependre'n.
ELFREELANG, molt trepidant, i febrer sembla que continua igual.
Petons a tots!!
Publica un comentari a l'entrada