Please, please, please let me get what I want. The Smiths
Permeteu-me, per poc que sigui, poder-m'hi quedar una miqueta. Aquesta vegada sí. Quedar-me aquí dalt, als núvols, a la llum de la lluna brillant i formosa, amb els estels fugaços o intermitentment estàtics. Permeteu-me estar-hi una micarrona, uns dies, unes setmanes. I gaudir: d'aquestes estones, migdies, tardes o nits. I somriure com feia temps que no ho feia. I superar pors. I cuidar-me, i fins i tot, estimar-me un xic.
Perquè aquesta vegada sí, ho penso disfrutar. I ni boicotejar per pors, ni limitar per silencis inexpressius,ni buscar mil excuses. I no penso buscar-me o inventar-me problemes simplement perquè pot ser que passi. Deixeu-me viure intensament el moment, que de coses dolentes, ja vindran.
I no importa si l'enfoc no és correcte als ulls dels altres, per mi és genial. I no importa si és borrós, així m'esforço més en veure-ho clar. I no importa si anem poc a poc, sempre he sigut una tortugueta, oi?
Així doncs, a dansar i riure!
ps. la foto és molt dolenta, ho sé, però és d'ahir la nit i intentava agafar la lluna espectacular que hi havia. Lo dit, ho intentava. Una nit d'estiu.
11 comentaris:
Queda-t'hi, fas bé.
M’encanta com ho dius... A dansar i a riure.
I la foto borrosa queda de conya amb el text...( o el text amb la foto)
Bon cap de setmana estelar... O dalt dels nuvols!
Curiós que estructuris el post implorant a un 'vosaltres' a que et deixin gaudir de la vida i del moment. Per què demanes permís, si aquí l'única que et boicoteges ets tu. Implora't a tu mateixa totes aquestes coses que ja coneixes que et passen, evita que et passin. Tens tanta por a ser feliç que em resulta incomprensible. I malgrat tot, que tu facis un post així, significa que vius uns dels millors moments de la teva vida. Si li llegís a un altre pensaria que està deprimit. Sento, com sempre, parlar-te amb aquesta claredat, però rits tia, deixa't viure d'una vegada!
Hi havia un llibre que es deia "Ves on et porti el cor" de la Susanna Tamaro.. Doncs això, fes cas només, només, al teu cor i endavant!
Petons!
En aquesta gran i preciosa lluna que hi havia ahir m'he vist reflectit en cada una de les línies i alhora ho he fet en la rèplica d'en XeXu. Id i Superego i qui sap si les nits d'estiu ens ajudaran a tots plegats a trobar l'equilibri en l'Ego. Benvinguts a la Freudesfera.
PS- M'ha recordat molt a mi el teu post rits, jo em defineixo com a "thundersnail", ment ràpida com un tro, ànima lenta com un cargol, desajustaments a l'ordre del dia, negociacions intermitents.
PS- Sobre la por a ser feliç o a que les coses vagin massa bé: El depor va patir el 1994 la por a guanyar amb aquell penal fallat a l'últim moment per Djukic, però va guanyar la lliga 6 anys més tard.
Es veritat que la foto és dolenta però queda perfecte ( i justificada) amb aqt text tant bo
reivindico la imperfecció perquè de vegades és plena de bellesa , deixat si vagar pels núvols.....frueix i flueix amb la lluna i la vida
Ooooh... Una micarrona no, dona, tant de temps com vulguis!! :)
Has de tenir una bona càmera per fer una foto nocturna d’un objecte tan llunyà com la lluna, sinó queda el desastre que has fet :S
Estava preciosa la lluna!
Carme, la foto també dansava. Moltes gràcies!!! Hi continuo!
XeXu, tens raó, ho sé. Saps jo tampoc comprenc xq em passa això, però també me n’he adonat, i per fi, ho estic combatent i ho expresso així. I si, és un bon moment.
Rita, em comença a dur lluny, encara que siguin 40 km….. gràcies!
Xitus, bentornat! Els desajustaments també ens fan avançar, malgrat no ho sembli! Caram, quina expriència la del Depor!, saps, vaig estar al Camp Nou aquella tarda. El silenci amb el penal… el recordaré sempre.
Loreto, moooolt dolenta, xò tant, que no vaig tenir ni vergonya per penjar-la.
Laia, molt de temps.
Pons007, xò els desastres també calen!
Molt preciosa, Deric!
Petons a tots!
Publica un comentari a l'entrada