18/5/15

D'abraçades

Us en riureu. O direu "que n’és de beneita aquesta dona". Però és així. Ho confesso: Durant força temps, vaig creure que les abraçades estaven sobrevalorades. Que no n’hi ha per tant. Potser perquè a casa no som massa afectuosos, o potser perquè per diversos motius, jo sempre m’he mostrat freda. Potser perquè al grup d’amics sempre havia mostrat certa distància. Potser perquè n’havia rebut algunes que m’havien semblat fingides o massa buscades. Segurament per tot això i més, m’havia anat posant una cuirassa al damunt que no em deixava gaudir-les, i tampoc donar-les.
I les cuirasses són ben difícils d’abatre.
Fa ja uns mesos - recordo perfectament el dia - tornava d’una excursió de cap de setmana amb els nanos; estava molt cansada i, a més, tenia un neguit que no em deixava sentir bé. I vaig rebre una abraçada que em va trasbalsar. Tanco els ulls i encara em sento embolcallada, encara percebo la seva força.
I la cuirassa es desplomar.
Des de llavors, sento una debilitat exquisida per les abraçades sinceres, sento necessitat d’abraçar. Fins i tot, algú fa un parell de mesos, en marxar em va dir “ui, que bé, una abraçada de la rits”.
Però sé, del cert que poder arribar a percebre aquella abraçada, de poder gaudir-ne i entendre la seva importància, ha necessitat un llarg camí. Un procés d’obrir-me als altres de manera molt més sincera i propera, del que pensava, del que pensava que era el normal. A tenir relacions properes i íntimes, sent jo mateixa, deixant enrere les pors. 
I en això, el blog, hi té força a dir.
Recordo perfectament quan fa uns anys vaig viure les meves primeres desvirtualitzacions. Tenia molta recança i alhora en tenia moltes ganes. La por de decebre, del què pensaran de mi, segurament com a part d’una baixa autoestima, de no complir amb certes expectatives, de la vergonya, del què parlar, tot em frenava. Però les vaig fer. I de totes elles en guardo molt bon record. I molts bons amics.
Sembla mentida com el que fa ja anys em costava horrors i em comportava hores i hores, voltes i voltes de si anar o no anar, ara ni m’ho plantejo. He fet tants bons amics, companys, coneguts a la xarxa. Que encara que fos cinc minuts (bé, ja sé que va ser més de cinc minuts), poder anar a la trobada del roda el món i torna al blog, va ser tot un plaer. Retrobades que feia molt de temps, veus que feia temps que volia escoltar o descobertes quan ja blogejo poc. 

I fer abraçades. 

Veure que tot continua com sempre. Com quan estava més per la xarxa. La facilitat, la complicitat, l'explicar-te tot allò que vas veient a la xarxa, teixir aquest entramat que anem teixint. Sentir-te una mica avergonyida per no haver dedicat una estona als deures i rebre emocionada molt de calor en forma de paraula, enigma, vers, detall.

La propera, ben aviat.

ps. I de música, la del Barbollaire, esclar. Moltes gràcies.
I així, enllaço un post que fa temps que vaig pensar, dels molts que vaig pensant, amb la trobada de dissabte.
La propera, esclar, trobada o abraçada, el que vulgueu.

8 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'alegro que hagis descobert que les abraçades de veritat són genials... A mi m'encanten.

I les paraules i els somriures...

sa lluna ha dit...

En aquest cas, ja que ens deixes triar, ho vull tot ... aferradetes, nova trobada, complicitats i somriures. ;)
Què en són de bones, nina!

Gràssis per tot el que ens has regalat!
Bessets dolcets.

XeXu ha dit...

Recordo els teus dubtes en una trobada anterior i que finalment et vas decidir i no te'n vas penedir gens, al contrari. Allò et va servir com a exemple que moltes coses ens fan por o ens neguitegen, però que un cop hi som, va tot molt bé. Aquest cop ni t'ho devies pensar, volies anar a la trobada del Roda, tot i que he sentit a dir que vas arribar tard, mal fet!

No et dóna pistes això? T'hi hauries d'aferrar per quan una altra cosa et costi. Els inicis són difícils, però després ja està. Pensa-hi sempre.

Les abraçades, com els somriures, estan sobrevalorats perquè la majoria no valen res. Per això són tan importants quan ensopeguem amb un de sincer.

pons007 ha dit...

Jo també soc poc d'abraçar, vols dir que un dia canviaré? cap a millor?

joan gasull ha dit...

Doncs si mai ens trobem...no t'escapes d'una de bona.
I continua perdent les pors per no perdre't res de la vida.

El que em passa pel cap ha dit...

Jo tampoc era gaire "tàctil", em trasbalsaven les mostres excessives d'afecte. A mesura que m'he fet gran les valoro molt més i algunes, són tan càlides, t'embolcallen amb tant d'amor que són genials!
Per repetir!( les abraçades i la trobada també)

Assumpta ha dit...

Són molt boniques les abraçades, quan són sinceres... el que passa és que jo tinc tendència natural a que, com sempre que en dono una ho faig sincerament, crec que tothom fa igual ;-))

Tu, amb el teu preciós somriure, no has de tenir por de decebre a ningú! :-))

Jo, amb el meu lamentable cabell gris i els meus pobres quilos de més no sortiria de casa si em posés a pensar en decebre la gent :-P

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Va ser ben profitosa.

Un petonet!!