4/9/14

Tot allò que em dius





Un dia em vas dir que ja era hora que em cuidés. Que no podia estar sempre pels altres i descuidar-me més; i sí, ja m’ho havia dit altra gent (molta gent i moltes vegades), però no d’aquella manera, tan simple, tan directe, sense conèixer gaire què faig, però furgant-me en el més endins. I em vas ajudar a començar a fer-ho. De la manera més fàcil, més divertida i en allò que més em costa. Crec que mai sabré com agrair-t’ho prou.

Fa poc, en un dels nostres passejos, em deies que el meu barri és molt maco, que no sembla que estigui a la ciutat, i et donava la raó explicant que aquí he aprés a gaudir els cels. I així, com si res, arribaves al fons dels meus maldecaps quan, com si fos el més evident, explicaves que sempre vaig amunt i avall com una baldufa girant sense sentit i en canvi no visc el que tinc ben a prop.

Em fas sentir vulnerable, ja has abatut alguna de les meves cuirasses i quan en parles obertament, com si realment no hagués d’importar i ho pogués canviar tot, em sento completament desconcertada, fràgil, nua davant la veritat. Potser, tot allò que intento amagar queda al descobert quan estic amb tu.  Però també em dones força, tendresa i em fas riure. Fas que trobi el coratge per enfrontar-me a mi mateixa així com que no fugi de tu. Des de la senzillesa, la calma, la petitesa de les coses realment importants del dia a dia. 


No sé cap a on anem, si el que tenim quedarà en el que hi ha ara, així  ja ets molt important per a mi, o si les nostres diferències acabaran pesant. I si, tinc por, molta por. A espatllar-ho. A mostrar-me més.  A decebre’t. A fer-nos mal. Sento que ho tenim complicat, que no sé què et puc aportar i en canvi, quan et vull explicar tots aquests dubtes i pors, em retornes amb la claror, calidesa i serenor de les teves paraules que fan fàcil i senzill el que en el meu cap és un cabdell embolicat.

El que si que és ben cert és que si a l’agost va ser fàcil cuidar-nos; per cuidar-me, també vull cuidar-te. I ara he de poder trobar-te espais, guardar-te’ls, ara que tot el voltant torna a començar. T’he de trobar un raconet que sigui només per a tu i per a mi. Perquè sigui el que sigui el que hi hagi, ho puguem anar coent  a foc lent, com ens agrada i ens va bé, doncs quan intento anar de pressa, per arribar a tot arreu, em cremo i ho espatllo.

ps. la foto, d'ahir, quan els dies comencen a ser més curts. Complint l'aposta que tenim, baixant a córrer a la platja, fins i tot en aquesta setmana, que m'has donat peixet. Clar exemple que massa filtres, poden espatllar la foto.
Disculpeu que aquests dies no passi pels blogs ni respongui els vostres comentaris.. Vaig molt atrafegada, amb un casament a la cantonada ben important i emotiu, l'assemblea, la feina, deixar responsabilitats .... i és clar, ell.

13 comentaris:

mar ha dit...

Wow!
Transmets una llum tan brillant quan parles del que teniu entre mans que de ben segur que seguirà brillant intensament. Només et cal ser tu i deixar ser l'altre... i deixar que tot flueixi sense voler res més ni res menys!
Petons rebonica i molts somriures per compartir!
(que vagi molt bé el casori! llàstima que, tenint programades tantes activitats conjuntes a fer aquest cap de setmana, no ens puguem veure fins qui sap quan... i mira que tinc ganes de veure't brillar els ulls, eh? aiissshhh... paciència!)

Sergi ha dit...

Massa preguntes, les de sempre. I l'única que no et fas, o no fas públicament, és l'única que importa de debò. La pregunta és 'tu ho vols?'. I si te la fas tu, que ets qui se l'ha de fer, és 'ho vull?'. Si la resposta és sí, per què perdre el temps pensant en les diferències, en si anirà bé o no, en les vegades que t'has cremat?

D
E
I
X
A'
T

A
N
A
R
!!!

Sí que és cert que de vegades cal coure a foc lent, anar a poc a poc, segur que a tu et cal. Però pensa que el foc lent de vegades s'apaga d'una ventadeta, o es consumeix el combustible que hi havia. On la Mar hi veu llum jo hi veig certa esperança. Concretament, un 10% d'esperança, i un 90% de por. I el que em ve al cap és 'No me jodas rits!'.

Calma, sí. Paciència, també. Però si no deixes la cuirassa a casa, poca feina. I perdona que un cop més et foti canya, però vinga, que és el teu moment! Portes més de 6 anys aquí mostrant-nos coses meravelloses de tu (encara que tu et penses que moltes no ho són) i no les trauràs quan toca de veritat?

Garbí24 ha dit...

Les coses que no diguis ara seran de més mal dir en un futur. Mostra't tal com ets, si alguna cosa no ha d'anar bé, com més aviat millor.
Per ser feliç has de poser ser tu mateixa, encara que ja sabem que quan no estàs sol has de amotllar-te una mica.
Sense por, endavant i aprofita el moment que si mai s'acaba és que tampoc valia prou la pena.
Vinga va, al 100% i a creure una mica el que et diuen, que segur és per el teu bé.

Anònim ha dit...

només passava a aclarar per la resta de lectores preocupades i possiblement envejoses que "ell" no soc jo :P

cantireta ha dit...

Meravellós. Ell i el que dius d'ell. Xerra, nena. Fes. Besa. Abraça. Corre, etc.Quan te'n penedeixis, que sigui sota terra :-))

Petonets...deixats anar abundosament.

Relatus ha dit...

Apaa, gaudiu molt l'un de l'altre :)

Laia ha dit...

La qüestió al final és deixar-se anar, estar convençuda de que ho vols fer i anar fent, sense pensar massa. Algú a qui vols de veritat no t'ha de fer por ensenyar tot allò que amagues, ans al contrari, és necessari que ho facis. I no pensis tant en el que us separa si aquestes coses no són altament rellevants, també és bo i us enriqueix tenir diferències. I sobretot, no t'infravaloris... Oi que tens la teva gent? Amistats, família que t'estima... A tots els els aportes alguna cosa, coses que potser mai descobriràs però que hi són malgrat que als teus ulls no siguin tangibles.

No fa gaire temps que he estat en una situació semblant, amb algú arrencant-me cuirasses i amb pors a sobre. Fins que al final, sense que tothom n'estigués content, vaig aconseguir posar-me per davant de totes les pors. Sense saber què podia oferir, però la màxima era senzilla: "Ho vull tot de tu. I has d'estar disposada a donar-m'ho tot, perquè de mi així ho tindràs". I així va ser, tan senzill com això. Tan plaent com això.

Perdó per parlar de mi... Res, molts ànims Rits, i sigues valenta, cuina a foc ràpid o lent, com tu vulguis, però no deixis de cuinar!

Sílvia ha dit...

Love is in the air!! Estic contenta quan llegeixo històries com aquesta, em fan pensar que tot és possible ;)

Unknown ha dit...

Deixar-se anar per les bones sensacions i gaudir en aquests moments i no tinguis por d'ensenyar els teus dubtes sobre alló dels sentiments.
Life is love!!

Gemma Sara ha dit...

Sí, i tant, aquí t'estem animant tots a que acabis de perdre pors, amarres, i disfrutis de la relació. De moment, us feu bé l'un a l'altre, ¡ que duri!

MaryMoon ha dit...

Com em deia una amiga meva italiana fa un temps... "Buttati!!!!" (és a dir, "Llança't!!!)
Sense por.
Una abraçada!

sa lluna ha dit...

Gaudeix de tot el que t'arriba, sense pors. Aquests moments no els te prendrà mai ningú. I segueix sent tu mateixa, sense angoixes.

Et, vos, desitjo molta felicitat!
Aferradetes!! ☺

rits ha dit...

Disculpeu-me per haver trigat tant a contestar els vostres comentaris, i per cert, moltíssimes gràcies per les vostres paraules. Una història que comença i que ja veurem cap on va, de moment res definit. Un petonet!!!

MAR, tan debó segueixi brillant. De moment, poc a poc, deixant fruir les coses, sense presses.
Moltes gràcies! el casori va anar molt i molt bé. Va ser genial. I encara no he pogut parlar-ne!! buf, què ràpid va la vida darrerament, em passen tantes i tantes coses que no tinc ni temps de païr-les.

XEXU, com sempre, dones força en el clau. Deixar-se anar no son unes paraules que semblin incloses en el meu diccionari particular. Si la resposta fos no, seria molt més fàcil. I si, tinc por. Molta. Però per molt que et costi de creure, l'estic encarant. Per molt que a dies ho vulgui engegar tot a rodar, després veig que és por. I em quedo. No sé com, però em quedo, ho intento.
Continuo pensant que tinc poc a aportar, xò el temps ho dirà. Crec que estic més preparada per un rebuig que per altra cosa.

JOAN GASULL, si, all 100% jo mateixa, ... xò em costa deixar-me anar, també forma part de la meva manera de ser.
Ja es veurà el què serà, xò de moment, ho intentem, que ja és molt.

PONS007, gelós, potser?

CANTIRETA, merci! faré tot el que em dius!!

LORETO GIRALT TURÓN, ho intentem!

LAIA, quan t'has esforçat, enfrontat a les teves pròpies pors i complexes i t'has endut moltes carbasses,... les cuirasses es van fent molt grans. És qüestió de temps i paciència. I si, m'infravaloro, i és una cosa que amb ell no li agrada gens de mi, xò he d'aprendre molt a remuntar. Ja veurem si ho aconseguirem.
Cada història és diferent, doncs no hi ha dos persones iguals.

SÍLVIA, si, és clar que tot és possible!!!

JOSEP AGUILERA, benvingut! gaudir dels bons moments, i tant! deixar ensenyar els dubtes en els sentiments, això ja fa més cosa.

GEMMA SARA, anem fent, poquet a poquet. De moment, ja tenim una bona amistat, i algo més,... simplement, no sabem el què.

MARYMOON, sense por, què difícil!!!!

SA LLUNA, aquests moments, tens raó, ningú me'ls treurà.
Les angoixes, de moment, tampoc.
Una aferradeta ben i ben gran!!!!